1. ALBARCA

Albarca és una petita població situada a l'extrem oriental de la serra de Montsant, a 815 metres d'altitud. Forma part del terme municipal de Cornudella de Montsant, a la comarca del Priorat. Va ser municipi independent fins a mig segle XIX. Històricament va formar part del Comtat de Prades.

Cal visitar l'ermita de la Mare de Déu del Montsant, situada just al límits dels termes de Cornudella de Montsant (antic terme d'Albarca) i de la Morera de Montsant. També l'església del poble, romànica i dedicada a Sant Vicenç.

Al mateix Albarca hi ha el refugi de muntanya del Montsant.

2. Monestir de Sant Salvador d’Horta.  HORTA DE SANT JOAN

El Convent de Sant Salvador d'Horta és un conventfranciscà també conegut com a Santa Maria dels Àngels, construït al peu del puig de Sant Salvador, que s'aixeca a l'est d'Horta de Sant Joan, L'església es conserva sencera i amb culte, però el convent és en ruïnes. El 1985 el conjunt de muntanya i Convent van ser declarats bé cultural d'interès nacional.

Arquitectònicament, es tracta d'una sèrie d'edificis de diverses èpoques, entre els segles XII i XVII, disposats al voltant d'un claustre renaixentista. És el millor exemple d'arquitectura religiosa templera a Catalunya.

A vint-i-cinc minuts del convent, a la part septentrional del puig, hi ha la cova i la font de Sant Salvador. Entorn del convent es veuen encara les restes de les antigues ermites de Sant Pau, Sant Onofre, Sant Antoni i Santa Bàrbara, on residien antigament frares fent vida eremítica. El convent era un lloc de recés i residència de frares ancians que el 1830 tenia 41 membres. Actualment el Convent és lloc de culte i pelegrinatge.

3.Abrics de l’Ermita de la Pietat. ULLDECONA

Situats a la serra de Godall d’Ulldecona, els Abrics de l'Ermita són el conjunt més important de pintures rupestres d’estil llevantí a Catalunya i formen part de la llista de Patrimoni de la Humanitat de la Unesco des de l’any 1998 i de La Ruta de l’Art Rupestre.

Les primeres pintures de la serra de Godall es van descobrir l’any 1975 en una cova del barranc. Actualment s’hi han localitzat fins a catorze abrics decorats per l’home fa 8.000 anys. Just al costat dels abrics, el Centre d’Interpretació d’Art Rupestre Abrics de l’Ermita, creat pel Museu d’Arqueologia de Catalunya, permet al visitant descobrir el llegat artístic i històric d’Ulldecona a través de recursos gràfics, fotografies, audiovisuals i calcs de les pintures.

4.Fonts del Riu Glorieta. ALCOVER

El Riu de Glorieta és un afluent de la riba dreta del Francolí. Neix a Mont-ral, a les Muntanyes de Prades, transcorre sec en la major part del tram superior i travessa la vila d'Alcover abans de desembocar al terme municipal d'El Morell, sense sortir gairebé mai de la comarca de l'Alt Camp.

Un dels llocs més concorreguts del riu és el toll anomenat Niu de l'Àliga. Abans dels aiguats del 1994 el salt d'aigua feia el doble d'alçada de l'actual. Aquest toll és a prop d'una antiga central hidroelèctrica (Hidroelèctrica del Glorieta) que entre l'any 1903 i els anys quaranta va abastir de corrent elèctric Alcover i la Selva del Camp.

Al llarg del recorregut del riu s'hi poden trobar els molins Nous, els masos de Mont-ravà, de Tarrés i de Forès, els molins de Capellans, l'ermita de la Mare de Déu del Remei, el mas de Gaspar, el mas de la Cuca, els molins de Piroi, el mas de Simonet, el molí Nou i el mas de Raspall.

5. ROJALS

Es una pedania de Montblanc (Conca de Barberà), està situat a 979 metres d'altitud, a l'extrem nord-est de les Muntanyes de Prades. Des de l'església de Sant Salvador (origen s. XIII) podem gaudir de la vista panoràmica de la Conca fins als cims del Pirineu.

Ja apareix documentat l'any 1151. Als inicis formava municipi amb les agrupacions de masies dels Cogullons,la Bartra i el  Pinetell de Rojals. L'any 1940 

fou agregat a Montblanc.

Cal destacar l’Església de Sant Salvador, probablement d'origen romànic. 

Rojals és punt de partida de diferents rutes de senderisme de muntanya.

És una porta natural de les muntanyes de Prades.

6. CASTELL DEL CATLLAR

El castell del Catllar s’alça damunt les restes d’un poblat fortificat a l’edat del ferro (segles VII-V aC) en un turó que domina un dels meandres del riu Gaià.

Tot i que la documentació escrita situa els seus inicis al segle XI, moment en que el riu fou frontera entre els comtats catalans i el regne d’Al-Àndalus, les excavacions arqueològiques realitzades indicarien que els orígens de la fortificació es trobarien en època musulmana o fins i tot anterior.

El senyoriu del castell i de la vila, que nasqué al seu redós durant la segona meitat del segle XII, romangué en mans dels Montoliu fins a 1344, en que fou adquirit per Pere de Requesens. El seu fill Berenguer el vengué el 1351 a Bernat d’Olzinelles, tresorer i conseller del rei Pere III el Cerimoniós. Per matrimoni de la seva neta passà als Queralt, després als Pallars i finalment als Queralt, que l’any 1599 esdevindrien comtes de Santa Coloma.

de Catalunya.

7. LA MUSSARA

La Mussara (de l'àrab musâra, 'passeig, lloc per a passejar-se') és un despoblat actualment agregat a Vilaplana (Baix Camp). Es troba a la serra de la Mussara, a les muntanyes de Prades, a 990 metres d'altitud, a tocar del cingle de les Airasses, des del qual es gaudeix d'una impressionant vista del sud del Camp de Tarragona. La part més alta del terme és a 1.071 metres sobre el nivell del mar.

Al nucli de l'antic poble hi ha vuit edificis, tots en estat ruïnós, dels quals estan una mica ben conservats l'església de Sant Salvador (campanar de 1859) i, al costat d'aquesta, la casa anomenada Cal Cassoles. Al lloc anomenat els Cinglallons hi ha set cases més. Per altra banda, a l'antic terme del poble hi ha set masos aïllats, dels quals destaquen el mas del Pou del Gel, el més conegut, i el mas del Peiró, on s'ha trobat ceràmica neolítica). S'han trobat altres restes de la mateixa època al bosc del Susanno (un sepulcre). El nucli antic està inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

És freqüent  l'expressió "baixar de la Mussara" que és sinònima d'ignorar fets molt coneguts. El poble era, i és, molt boirós, i se segueix cantant una corranda que diu:

“Mare, si marit em dau no me'l dau de la Mussara que la boira sempre hi jau i la terra no m'agrada”

8. CARTOIXA D’ESCALADEI

La Cartoixa de Santa Maria d'Escaladei fou fundada al segle xii per Alfons el Cast i fou la primera cartoixa de la península Ibèrica, de la qual sorgiren les altres cartoixes catalanes. Els seus dominis van configurar el territori històric del Priorat, més reduïts que l'actual comarca del mateix nom. Està situada al llogaret del mateix nom (Escaladei), al terme municipal de la Morera de Montsant.

La història d'Escaladei s'inicia el 1163 quan el rei Alfons I el Cast va decidir fundar un monestir cartoixà en terres cedides per Arbert de Castellvell. Els primers monjos provinents de Provença, comandats per Pere de Montsant i Ramon de Sant Esteve, als quals s'uniren alguns eremites del Montsant, es van establir, en primer lloc, a l'antic eremitori de Santa Maria de Poboleda, fins que vers el 1203, amb l'ajut de Pere I, s'establiren al lloc definitiu.

Durant set segles, la cartoixa va travessar èpoques de gran esplendor. Els monjos feren poblar els camps, construir molins, difongueren el conreu de la vinya. El Prior podia exercir justícia i era el batlle general dels pobles de la zona centre de l'actual comarca, que coincideixen aproximadament amb els de la Denominació d'origen vinícola Priorat.

9.- Miramar

és un nucli de població de Figuerola del Camp, a l'Alt Camp.

El poble va originar-se a l'entorn d'un castell actualment desaparegut. L'estructura original de les cases, i de l'església, era la de construccions de caràcter fortificat, d'esquena a l'exterior, amb els murs disposats com una muralla. Miramar, juntament amb Figuerola, pertanyia al castell de Prenafeta durant els segles XII i XIII.

A finals del segle XIII, el 1271, Berenguer de Puigverd donà aquestes poblacions al monestir de Poblet. Miramar apareix documentat al llarg del segle XIV com a depenent de Poblet. El 1367 Pere el Cerimoniós l'incorporà a la corona, i el 1414 Ferran d'Antequera el torna a vendre vendre a Poblet.

El lloc de Miramar havia arribat a tenir 162 habitants el 1867, i des del 1857 tenia alcaldia pedània, però al llarg del segle XX es produí un procés constant de despoblament que en l'actualitat ha convertit el poble en un nucli gairebé deshabitat

Les cases del poble estan penjades de la muntanya, mirant al mar, d'aquí el seu nom. N'és destacable l'església romànica de Sant Mateu, amb un altar dedicat al patró dels excursionistes, Sant Bernat de Menthon.

10. SANTUARI DE LA FONTCALDA.

Dins el terme municipal de Gandesa, entre alzines i pinedes, i prop del riu Canaletes, es troba el Santuari de la Mare de Déu de la Font Calda. El nom li ve donat per la font d’aigua mineromedicinal, que brolla a uns 28 graus de temperatura just a l’esquerra del riu. El Santuari de la Fontcalda està documentat des del segle XIV, quan un grup de frares trinitaris van iniciar una comunitat conventual.

L’any 1753 es va començar a edificar el Santuari actual, d’estil neoclàssic. Les pintures de l’altar major són obra de Josep Lahosa. La Mare de Déu de la Fontcalda és venerada per dues poblacions: Prat de Comte i Gandesa, que celebren les seves romeries en dies diferents. La llegenda diu que la Mare de Déu no ha près mai partit per un poble o l’altre, tornant a aquest paratge preciós cada vegada que una de les dues poblacions l’ha volgut situar a les seves respectives esglésies.

Creuant el riu, a l’altra banda de la zona de les aigües termals, hi trobarem l’antiga via de tren de La Vall de Zafan. Es correspon a un tram de la Via Verda de la Terra Alta.

11.- El Castellet de Banyoles

és un nucli de població de Figuerola del Camp, a l'Alt Camp.

Tivissa, és una de les ciutats ibèriques més importants de Catalunya. Situada en un punt estratègic per al control del riu Ebre, ocupa una plataforma elevada al marge esquerre del riu des d'on es domina l'anomenada Cubeta de Móra. El seu origen és incert i, tot i que els materials ceràmics més antics daten del segle IV aC, podria haver existit ja al s.VI aC o abans. Està situada en el territori que les fonts clàssiques assignaren al poble dels ilercavons. La ciutat controlaria el comerç entre la costa i l'interior a través del riu on els colonitzadors grecs i fenicis navegaven cercant cereals, fusta i metalls.

L'arribada dels romans provocà l'abandonament de la ciutat sobtadament a finals del s.III aC. La descoberta de la ciutat ibèrica es produeix accidentalment el 1912 en trobar-hi un conjunt de joies i monedes. L'any 1925 apareix la figura d'una parella de bous de bronze.

El 1927 s'esdevé la troballa més important, el Tresor de Tivissa, format per quatre pàteres de plata daurada, diversos vasos d’argent i dos collarets.. La ciutat destaca pel seu sistema defensiu de torres pentagonals i muralla de compartiments, una extensa trama urbana i la importància de la seva producció metal·lúrgia amb encunyació de monedes de plata.

En època medieval  s'hi aixecà una petita  fortalesa. El Castellet de Banyoles està declarat com a Bé Cultural d'Interès Nacional, propietat de la Generalitat de Catalunya . El 2018 l’Ajuntament de Tivissa inaugura l'Espai Ilercavònia al Casal Cultural de Tivissa, com a centre de divulgació del jaciment.

12. Santuari de la Mare de Deu de Montserrat

Cada any, després de veremar, a darrers del mes d’octubre s’organitzava una excursió a Montserrat en la que participaven els vilatans de Montferri, abans Puigtinyós, i gent d’altres pobles propers El pare jesuïta Daniel Vives, nascut a Montferri, essent resant al cambril de la Mare de Déu de Montserrat, tingué la idea d’apropar a les seves contrades, a l’Alt Camp, la Mare de Déu per tal que els  fidels no s’haguessin de desplaçar . Era el menor de sis germans i Daniel demanà al seu germà Josep, l’hereu, que li donés el turonet on avui hi ha el santuari per tal que es pogués construir.

El lloc era conegut com “el corralet” perquè hi havia un dels corrals de ca l’Ambrós.   Contactà amb un familiar llunyà, Josep Maria Jujol, que era professor a l’escola d’arquitectura de Barcelona i col·laborador de l’incomparable Gaudí i  li entusiasmà la idea. Es traslladà a Montferri i en conèixer el lloc, al 1925, en feu un primer dibuix.

El 15 de novembre del mateix any se’n posà la primera pedra. Finalment, l’any 1930, amb l’expulsió del país dels jesuïtes, el pare Vives s’exilià  i el projecte, s’aturà, fins  que a l’any 1987 el sacerdot combonià Josep Maria Jané Coca, impulsa la  de restauració i consolidació, sota la direcció del arquitecte Joan Bassegoda i Nonell. 

13. SIURANA

és un nucli de població de Figuerola del Camp, a l'Alt Camp.

Siurana, o Siurana de Prades, és un poble del terme municipal de Cornudella de Montsant, a la comarca del Priorat. Entre els llocs d’interès hi ha l’Església de Santa Maria. Va ser construït entre els segles XII i XIII, amb l’arribada de les tropes de Berenguer IV el 1154. En aquella època Siurana era un important punt de defensa de la frontera islàmica i va ser el darrer reducte musulmà de Catalunya, conquerit entre el 1153 i 1154. Siurana conserva, a més, restes del castell àrab, un establiment militar.

La conquesta d’aquest castell per part de Ramon Berenguer IV es va planificar abans que les de Tortosa i Lleida, però no es va poder dur a terme fins el 1153 o el 1154. Un cop conquerit, va passar a mans de Bertran de Castellet i posteriorment a Albert de Castellvell.

El Salt de la Reina Mora és un cingle conegut amb aquest nom gràcies a la llegenda d’Abdelazia, filla del Valí de Siurana, que en arribar les tropes cristianes va preferir saltar a l’abisme del cingle amb el seu cavall que caure en mans enemigues. 

14.CIUTADILLA IBERICA DE CALAFELL

La ciutadella ibèrica de Calafell, probablement fou destruïda amb l'arribada dels romans. La singularitat d'aquest jaciment és que, durant els anys 90, es va reconstruir una reproducció de l'antic assentament iber sobre els mateixos fonaments. L'assentament, davant del mar, és un recinte fortificat que es va fundar a principis del segle VI aC, durant l'època ibèrica. 

Era un poblat envoltat per potents muralles amb torres de defensa, portes d'accés, un palau i nombroses dependències. Hauria tingut uns 60 habitants. A finals del segle iv aC, s'hi dugueren a terme grans reformes i finalment fou abandonat.

Es tracta d'un conjunt arqueològic excavat des del 1980. La particularitat d'aquest jaciment és que es tracta del primer jaciment arqueològic de la península Ibèrica que ha estat reconstruït amb tècniques d'arqueologia experimental, és a dir, que sobre de les restes del jaciment s'hi ha reconstruït un nou poblat simulant el de debò. Es tracta d'un exemple de reconstrucció arquitectònica d'un jaciment arqueològic, així com de museografia didàctica. La reconstrucció permet veure i entrar a les cases, caminar pel camí de ronda de les muralles, pujar a les torres, així com examinar els objectes de la cultura material dels cossetans.

15. LA VILELLA BAIXA

La Vilella Baixa és un municipi de la comarca del Priorat, d’uns 200 habitants.

El seu origen se sol atribuir als àrabs, que hi haurien fundat una alqueria depenent de Siurana amb un nom derivat del mot àrab velazha, que significa meandre de riu. A diferència del poble veí de La Vilella Alta, depenent del Priorat d'Escaladei, pertanyé a la jurisdicció eclesiàstica de Tortosa i a la Baronia de Carbassers.

El poble el travessen el Riu de Montsant i el riuet d'Escaladei, i a l'aiguabarreig on s'ajunten hi ha l'impressionant pont romànic de dos arcs més un tercer arc que es va afegir per superar el riuet el 1886 i que segueix .A part del pont gran, destaca com a monument l'església de Sant Joan Baptista, del segle xviii, d'estil renaixentista amb tres naus. La característica més peculiar del poble és l'alçada de les seves cases que donen al coster dels dos rius, que poden tenir 6 o més plantes a la banda del riu, quan les mateixes cases a la banda del carrer poden ser només d'una o dues plantes. L'escriptor Josep Maria Espinàs l'anomenà en un dels seus primers llibres de viatges La Nova York del Priorat, apel·latiu que ha fet fortuna. També destaca el Carrer que no Passa, de fortes reminiscències medievals i on se situa el nucli original del poble. Es passa per un porxo d'arcs apuntats i el carrer no té sortida. En el primer dels arcs encara s'hi poden veure els forats que es feien servir per tancar-se dins el recinte emmurallat en cas d'incursions enemigues.

16. REAL MONESTIR DE SANTES CREUS

El Monestir de Santes Creus  és una de les joies de l'art medieval català i està situat al poble de Santes Creus, capital del municipi d'Aiguamúrcia (l'Alt Camp). Actualment és l'únic monestir de la Ruta del Cister que no té vida monàstica.

Fundat el 1160, el moment àlgid de Santes Creus va ser entre els segles XIII i XIVl. Els reis Pere el Gran i Jaume II el Just i la seva muller Blanca d'Anjou van ser mecenes del monestir i van escollir ser enterrats aquí, en dos mausoleus gòtics al costat de l’altar major. L’estudi i restauració dels panteons reials, el 2010, van permetre descobrir les restes de Pere el Gran i Blanca d’Anjou, els únics reis de la Corona d’Aragó les restes dels quals han pervingut intactes.

Un impuls notable el rebé quan durant el govern de l'abat Gener (1265-1293) el monestir es convertí en tomba del comtes-reis, cosa que comportà la dignificació del monestir a fi d'acollir les restes reials. El successor a la corona, Pere el Gran (1276-1285), va dispensar el seu reial patrocini a l'abadia i hi va voler ser enterrat, com també ho serien després el seu fill Jaume el Just (1291-1337) i la seva esposa, Blanca d'Anjou.

El monestir fou fortificat per a la defensa entre els anys 1376 i 1378 per raó de la guerra amb Castella. Arran d'aquestes fortificacions, les relacions del monarca amb l'abat Ferrera foren tibants. El monestir també exercí una influència notable durant el segle xiv, XV i XVI a causa de la fundació de l'Orde militar de Montesa per part del papa Joan XIII, atès que hi quedà vinculat fins a l'any 1666 amb l'aportació d'un monjo que exercia com a prior dins aquest orde militar.

El papa Benet XIII, visità el monestir l'any 1410. Quan s'extingí el monestir cistercenc femení de Bonrepòs (Priorat), els seus béns foren incorporats a Santes Creus, igual que les despulles de la reina Margarida de Prades, segona esposa de Martí l'Humà,.

En temps de l'abat Jaume Carnisser, el monestir, juntament amb Poblet, s'oposa al projecte de constitució de la Congregació Cistercenca de la Corona d'Aragó i fou el més acèrrim defensor del vell sistema dels abats perpetus. A la mort de fra Carnisser el monestir es doblegà al nou sistema i a partir de 1619, electe fra Josep Barberà, com abat quadriennal de Santes Creus, el monestir encetà una nova etapa de plena integració a la congregació que durarà fins a l'extinció del monestir. 

17. ARNES. TERRA ALTA

Arnes és una vila i municipi de la comarca de la Terra Alta, limítrof amb l'Aragó. Es troba sobre un petit turó a 508 m d'altura que domina el riu Algars. El terme municipal de 42,53 km², per la banda sud s'endinsa en el massís dels Ports de Tortosa-Beseit, mentre que la banda nord, més plana, està dominada pels rius Algars i dels Estrets.

Sembla que el lloc ocupat per Arnes fou inicialment una alqueria sarraïna i posteriorment va ser conquerit per Alfons el Cast qui aviat cedí el lloc a la comanda templera d'Horta perquè tingués cura de repoblar-lo. Un cop abolit l'orde del Temple, l'any 1318, Arnes passà a ser senyorejat pels hospitalers, de la castellania d'Amposta on romangué fins a la desamortització de Madoz, vers el 1955.

Un dels punts d'interès del poble és l'edifici de l'ajuntament, una de les construccions civils més importants del Renaixement català, construït el 1584 per Joan Vilabona de Queretes, on destaquen el gran porxo de la planta baixa i les finestres de la planta noble. En els darrers anys s'han recuperat les restes de l'absis de l'antiga església gòtica, que es poden observar al costat de l'actual, construïda al segle XVIII.

Destacar per excursions Els Ports i el Toll de Vidre.

L'any 1992 va ser declarat com a Conjunt Històric per la Generalitat de Catalunya.

18.- VIL·LA ROMANA DE CENTELLES

La vil·la romana de Centcelles comprèn les restes d'una antiga vil·la rural del segle I aC, es conserva fonamentalment l'àrea termal i un magnífic mausoleu del segle IV, l'element sens dubte més important del conjunt. Està ubicada, molt a prop del riu Francolí. És un dels monuments romans conservats més importants dels Països Catalans i de la península Ibèrica, principalment pels seus mosaics. El lloc fou ocupat per una gran vil·la de l'alt imperi, completament refeta durant el segle IV dC; a aquesta segona fase pertanyen unes termes romanes. L'edifici fou durant l'època medieval una capella dedicada a sant Bartomeu i després una casa de pagès fins al 1958.

La importància de l'edifici rau en una de les estances principals de la vil·la, espai que durant molt anys s'ha pensat que fou habilitat, a mitjan segle IV, com a mausoleu. La seva cúpula presenta un revestiment de mosaic amb escenes de cacera, representacions de l'Antic i del Nou Testament, de les quatre estacions i de personatges entronitzats. Una nova interpretació cronològica i funcional per a l'edifici tardoromà de Centcelles proposa situar la construcció al voltant de l'any 420 dC i relacionar-lo amb el praetorium del comes Hispaniarum Asterius i el seu exèrcit a Tarraco durant la preparació d'una important campanya militar contra els bàrbars que ocupaven gran part de la península Ibèrica. És, en conjunt, un monument clau de l'arquitectura paleocristiana.  L'edifici és una obra declarada bé cultural d'interès nacional.

19. CASTELL DE RIDEBELLA. VIMBODI

El Castell de Riudabella, o Granja de Riudabella, és una antiga granja cistercenca convertida en mansió fortificada d'estil historicista. Està situada al nucli de Riudabella, al peu del bosc de Poblet, en el terme municipal de Vimbodí i Poblet (Conca de Barberà). Està declarat com a bé cultural d'interès nacional.

La granja va ser organitzada pels monjos de Poblet en el segle XIII, damunt una vil·la romana. Fou una de les primeres granges del monestir. Va patir assalts per part dels pobles veïns. El 1392 el monestir comprà a Joan I els drets judicials sobre el lloc. Al segle XV l'abat Delgado hi feu diverses construccions i una capella. Al llarg dels segles XVI-XVIII els monjos hi van fer millores. Després de la desamortització, l'heretat fou adquirida per la família Gil Moreno, que va refer els edificis en un estil neomedieval. Actualment, el castell està rodejat de grans extensions de vinyes i és seu de la finca rural i allotjament rural.

20.- ROC DE SANT GAIETÀ

El Roc de Sant Gaietà és un poble típic de pescadors de estil mediterrani, situat a Roda de Berà, a sobre del mar, conjunt arquitectònic atípic el qual es va començar a construir a l’any 1964 i es va finalitzar el 1972. La idea va ser un complement ideal entre el seu promotor, Sr. Gaietà Bori Tallada i el seu constructor, el Sr. Josep Mª Fortuny Rodriguez.

Una societat Hispana-Belga, formada per Rene Vandemeuter i Pere Sureda, va comprar diverses finques per construir la Urbanització Barà. D’aquestes finques el Sr. Bori va comprar una part de terreny sobre les roques de primera línea de mar amb la idea, en un principi, d’edificar sobre aquestes un poble típic de pescadors. Van fer cases d’apartaments a primera línea de mar que van ser dissenyades al estil dels pobles pescadors eivissencs y mediterranis, i al seu interior van fer patis Granadins, Andalusos i Sevillans, que van anar complementant amb construccions i ornamentacions del estil Romànic, Mudèjar, Àrab i Gòtic, Renaixentista, així com de diferents zones de la geografia espanyola i inclús d’altres països (estil Sard), que el van acabar de realçar com a “poble típic” al que popularment denominaven “poble típic de pescadors”.

Construïren també un embarcador, que encara segueix funcionant, i la seu del “Club Marítim Roc de Sant Gaietà”, actualment “Centre Cívic la Roca Foradada”, avui propietat de l’Ajuntament  de Roda de Barà.

21.- CASTELL DE MIRAVET

El castell de Miravet,  fortalesa medieval situada al terme Miravet (Ribera d'Ebre), al cim d'un turó d'uns 100 m d'alt que domina la població.

Fou seu d'una de les comandes catalanes de l'orde del Temple més importants. Respon a un model de construcció militar creada a Terra Santa i difosa a l'Occident europeu per l'orde del Temple. El de Miravet és considerat un dels millors exemples d'arquitectura militar templera d'Europa.

La situació privilegiada de Miravet explica que els ibers ja s’hi instal·lessin, així ho proven les restes trobades al municipi que daten del segle II aC. Durant el domini àrab, Miravet es va integrar a l’estructura defensiva que es va establir al llarg de l’Ebre i va ser un dels darrers reductes del poder islàmic en terres del Principat. Durant la Guerra Civil espanyola les tropes franquistes van ocupar Miravet per primer cop el 5 d’abril de 1938.

Els soldats del 7è batalló d’Arapiles es van replegar al castell i s’hi van fortificar, impedint l’avanç republicà. Aquesta situació va durar poc. Les ordres per als soldats republicans eren de recuperar la població i desallotjar els franquistes, que els atacaven des del castell. La nit del 25 de juliol, en fer-se de dia, els soldats republicans de l’11a divisió del V Cos d’Exèrcit de Líster van col·locar l’artilleria a l’altra riba del riu per tal d’atacar les defenses del castell. Amb nombroses baixes i la mort del comandant del batalló, els supervivents franquistes van decidir rendir-se.

22.- CONESA

Conesa és un municipi de la comarca de la Conca de Barberà L'existència de Conesa està documentada per primer cop amb la Carta de Poblament de 1043 per la que el comte Ramon Berenguer I atorga un territori a Bernat Seniofred amb la condició de construir-hi un castell de defensa.

Conesa a 705 metres d'altitud sobre el nivell del mar està situat vora la riera de les Hortes. Emmurallat des del segle XIV conserva els seus dos portals: el portal reial o de Sant Antoni al camí de Santa Coloma i el de Santa Maria a la banda de ponent davant el camí de Forès. En el carrer de Revalla hi habitava la comunitat jueva. El municipi és documentat des del segle XI i destaca l'església parroquial de finals del segle XIV, la casa delmera de Santes Creus on hi havia el castell de Montpaó, bastida el 1569, la capella derruïda de Sant Antoni Extramurs construïda l'any 1387, dues creus de terme de terme: una del segle XIV de 8 metres d'alçada.

El nucli històric està declarat bé cultural d'interès nacional en la categoria de conjunt històric. El nucli de Conesa està conformat per un primer recinte clos, corresponent al primitiu castell, desaparegut, i un segon recinte que a partir del segle XVI va donar lloc a creixements al llarg dels camins d'accés. Els elements més rellevants són les restes del castell, del recinte emmurallat i dos portals: el Portal Reial (o de Sant Antoni) i el de Santa Maria. 

23. ESGLESIA ROMANICA DE SANT RAMON. PLA DE SANTA MARIA

Sant Ramon del Pla de Santa Maria és una església del Pla de Santa Maria (Alt Camp) Està declarada bé cultural d'interès nacional en la categoria de monument històric.

L’edifici pertany estilísticament al romànic tardà, i data de finals del segle XII i principis del XIII. No és fins al 29 de novembre de 1194, en la butlla de Celestí III a l’arquebisbe de Tarragona, que es troba l’església documentada per primera vegada. 

A la segona meitat del segle XIV l’edifici va ser fortificat per Pere el Cerimoniós, reproduint el sistema defensiu emprat ja en els monestirs de les zones circumdants. El 2 de setembre de 1642, durant la guerra dels Segadors, l’edifici eclesiàstic va ser assaltat per les tropes castellanes dirigides pel Marquès d’Hinojosa, amb l’obertura d’una gran esquerda a la paret nord del transsepte.

Durant el segle XVIII l’alt creixement del poble va convertir el temple romànic en un espai massa reduït per albergar a tots els vilatans. Va ser l’any 1771 quan es decideix començar la construcció d’una nova església parroquial. La manca de pressupost planteja el fet de derruir l’antic temple per construir el nou i aprofitar-ne així la pedra, fet que dividí el poble en dos bàndols: gavatxos i marracos. El conflicte queda resolt per decret episcopal quan, el 15 de febrer de 1773, l’arquebisbat dona permís per a utilitzar pedra de l’antiga església, de tal manera que es demoleixen parcialment la torreta de l’escala, del creuer, de la coberta i de l’absis. Afortunadament l’oposició dels vilatans fa reconsiderar aquests permisos i s’aturen els enderrocs així com es restaura, en la mesura del possible, el sector malmès. 

24. CORBERA D’EBRE

  Corbera d'Ebre és una vila i municipi de la comarca de la Terra Alta. L'església del poble està dedicada a sant Pere Apòstol. Tot i que una fortificació amb el nom de Corbera apareix esmentada per primer cop el 1153 en la carta de donació del Castell de Miravet feta per Ramon Berenguer IV als templers, hom li atribueix un origen ibèric. Encara existeixen unes restes del castell, trossos de muralla i una magnífica galeria de columnes templeres.

Després de l'abolició d'aquest orde militar, el 1317, els seus béns van passar als hospitalers i depenia de la castellania d'Amposta. El 1463, en la guerra contra el rei Joan II, l'arquebisbe de Tarragona Pere d'Urrea, va sotmetre Corbera, Ascó, Vilalba, Batea i la Fatarella, partidàries de la Generalitat, durant la Guerra de Successió les tropes franceses i castellanes van ocupar Corbera el 6 de febrer de 1707.

Durant la Guerra Civil espanyola va trobar-se al bell mig del cor de la batalla de l'Ebre, i el poble va quedar destruït a causa dels bombardejos, tant d'artilleria com de la Legió Còndor i l'aviació italiana. El dia 3 de setembre, durant una de les darreres ofensives franquistes, el front es va trencar pel nord del poble.

Després de la batalla de l'Ebre i del final de la Guerra Civil, Corbera havia perdut ben bé una tercera part de la població. Amb el pas dels anys, els corberans va anar abandonant les cases mig enrunades de la Muntera i es va anar traslladant a cases noves edificades a la part baixa del turó, on actualment hi ha el poble. Els darrers habitants del poble vell van abandonar-lo l'any 2008.

25. SANT JAUME DE MONTAGUT. QUEROL PLA DE SANTA MARIA

L'església de Sant Jaume de Montagut ubicada a Querol (Alt Camp), és un dels exemples singulars de l'arquitectura religiosa del gòtic català del segle XIV. Arquitectònicament és de planta rectangular, d'una sola nau de dos trams coberta de teula a dos vessants. Té set capelles que conformen un absis poligonal de set costats i coberta amb voltes de creueria. Les façanes tenen un predomini del ple sobre el buit, amb grans contraforts a la façana nord. A la façana sud hi ha dos campanars d'espadanya i la porta d'accés està formada per tres arcs de mig punt. La declaració de BCIN de juliol de 2013 defineix un entorn de protecció de l'església de Sant Jaume de Montagut té com a finalitat garantir la visibilitat del monument i protegir el subsòl donada la possible existència de restes arqueològiques.

Tot i que en dues butlles papals de 1149 i 1154 ja està documentada una església en el mateix emplaçament, l’edifici actual és una construcció gòtica del segle XIV que ha experimentat diverses modificacions al llarg del temps. Entre aquestes cal destacar les reformes del segle XVII i XVIII, moment en què es realitzaren diferents intervencions a l’interior de l’edifici en estil neoclàssic. L’església funcionà com a parròquia del castell de Montagut, fortalesa coneguda des del segle X.

26. LES TRES CREUS DE LA MOLA DELS QUATRE TERMES

La Mola dels Quatre Termes , o Mola d'Estat , és un tossal que es troba a les muntanyes de Prades , a la Conca de Barberà , entre Vimbodí i Poblet i Montblanc , a uns 1.200 m en línia recta del refugi dels Cogullons, la seva altitud és de 1.117,7 metres sobre el nivell del mar; és, una de les principals altures de la serra.

El seu nom prové del fet que a uns 300 m al sud de la mola convergeixen els termes de quatre municipis: Rojals, Vimbodi, Farena i Prades, al punt anomenat " Taula dels Quatre Batlles ". Diu la tradició que, quan calia fer una tallada de pins , els quatre batlles es reunien en aquest indret per a pactar els termes de la tala, ja que alguns boscos eren compartits.

Com a fet característic d'aquest tossal, podem trobar tres creus metàl·liques clavades a la roca, anomenades popularment "Les Tres Creus", en una zona que ofereix impressionants vistes de les muntanyes de prades. Les tres creus tenen un trist origen, recorden a morts a la guerra civil. Una, a Mossèn Pau Queralt, una altre als germans Estivill i la tercera, a Alfons Miquel. Sorprèn trobar aquí dalt una aixeta (Hi ha una cisterna que s'omple amb aigua de pluja). Pot considerar-se el centre excursionista de les Muntanyes de Prades. La zona està plena de camins i senders que ens permeten diferents rutes a peu,  en BTT des de Rojals , Prades, Poblet, Farena i l’Espluga de Francolí.

27. ERMITA DE SANT GREGORI. FALSET

L'ermita de Sant Gregori està situat a un 1,5 km de Falset, en un paratge de gran bellesa natural. L’ermita, on es venera la imatge de Sant Antoni, s’aixopluga davall d’un abric de roca de gres rogenc, de formes sinuoses i forats estranys, esculpits de la mà del vent. Al seu voltant, altres roques de formes curioses han adoptat noms populars com el Gegant o bé el Caragol. El balcó que hi ha davant l’ermita constitueix un mirador privilegiat de la vall de Falset, un lloc per gaudir de les postes de sol que amb la seva llum ataronjada potencien els colors del rocallam. L’ermita actual data de 1927 ja que l’anterior va ser destruïda degut a un esllavissament. Als peus de l’ermita hi ha una àrea de lleure amb taules i un parc infantil.

Existeix un itinerari a peu que s’inicia a Falset, anomenat Camí de les Ermites, que passant pel Coll de l’Eudalda permet accedir a Sant Gregori i a la veïna ermita de Sant Cristòfol.

28. MONTBLANC

Montblanc és la capital de la comarca de la Conca de Barberà. 

El poble té el títol de Vila Ducal des de 1387. El nucli antic fou declarat Conjunt Monumental i Artístic el 1947. El 1998 les pintures rupestres del terme foren declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

La vila deu el nom al turó que està situat al centre del nucli antic, conegut com el Pla de Santa Bàrbara. En aquest turonet (o mont) no s'hi conreava, ja que donava molt pocs fruits i es considerava erm, així va sorgir el topònim de Montis Albis que originà el de Montblanc.

Entre els segle iv aC i el segle ii aC hi havia un poblat de la tribu ibera dels cossetans al Pla de Santa Bàrbara, el turó que dóna nom a Montblanc.

El rei Alfons I li va atorgar la nova carta de població a Pere Berenguer de Vilafranca. Així nasqué Montblanc el febrer de 1163.

L'escut de Montblanc més antic que es coneix data del 1287 i, juntament amb els escuts de Barcelona, Girona, Lleida i Cervera, constitueixen els primers escuts cívics catalans coneguts fins ara.

La màxima esplendor montblanquina s'assoleix al segle xiv quan va arribar a ser la setena ciutat de Catalunya en nombre d'habitants darrere de Barcelona, Lleida, Tortosa, Girona, Tarragona i Puigcerdà, i una vila amb un important pes econòmic. El rei Joan el Caçador atorga al seu germà (i futur rei) Martí el títol de Duc de Montblanc.

Es van celebrar Corts Catalanes a Montblanc diferents anys, entre  1307 i 1414.

Des de principis de segle xv el rector de la parròquia de Santa Maria de Montblanc rep el tractament de Plebà. Essent l’únic a Catalunya que posseeix aquest títol. 

29.BALNERI DE CARDO. BENIFALLET

El balneari de Cardó  situat al capdamunt de l’espectacular cingle del Salt del Frare, entre Rasquera (Ribera d’Ebre) i Benifallet (Baix Ebre), prop del riu Ebre. L’edifici original fou construït el 1606 pel carmelí tortosí Fra Pau de Crist, qui hi establí una comunitat religiosa. El complex estava format pels edificis conventuals i un conjunt de 14 ermites. El convent fou suprimit amb les desamortitzacions eclesiàstiques del 1835 i convertit en balneari el 1866 aprofitant les aigües medicinals (bicarbonatades i arsenicals). Hospital de l’exèrcit republicà a la Batalla de l’Ebre, va tornar a balneari des del 1940 fins al 1967. Fins a finals del segle XX va funcionar com a planta embotelladora d’aigua mineral.Actualment està en procés de restauració.

Les muntanyes de Cardó, conformen una de les serres més carismàtiques de les Terres de l’Ebre. La major part del massís s’estén entre els termes municipals de Benifallet (Baix Ebre) i Rasquera (Ribera d’Ebre).

En aquesta zona, les pluges són escasses però la permeabilitat de les roques calcàries origina corrents subterranis que originen fonts medicinals que desguassen per l’abrupte cingle de Sallent, coronat pel balneari, i antic convent carmelità, de Cardó. La carena culmina a la Creu de Santos (942 m) i és travessada per camins de ferradura que unien Benifallet i Rasquera amb Tivenys i Tortosa. Els antics nuclis medievals de Sallent, Cardó i Costumà, al nord, i, especialment, de la Fullola, la Bassa de Cascall han desaparegut del tot.

30. COLLDEJOU

Colldejou és un municipi de la comarca del Baix Camp, que es troba al límit del Baix Camp amb el Priorat, i al peu de la Serra de Llaberia i de la Mola de Colldejou (914 m). El terme és molt muntanyós, ocupat en la seva major part per boscos, i poc apte per al cultiu. L'única via de comunicació és la carretera local que va de Mont-roig a la Torre de Fontaubella.

L'origen del municipi no està clar: mentre que algunes fonts indiquen que és en una alqueria sarraïna, Eduard Toda li atribueix un origen romà i cita un document de 1172 que fa referència a un "Collem Jugui". Apareix per primera vegada documentat en 1154, en una butlla emesa per Anastasi IV.

Va passar a les mans del monestir de Sant Miquel d'Escornalbou en 1197. El 1203, Arnau de Ribes cedia també a Escornalbou el Monjou, conegut ara com La Mola. Amb això, el municipi quedava a les mans de l'església i integrat a la baronia d'Escornalbou.

Va formar part de la Comuna del Camp des de 1586 fins a 1669. A la Mola de Colldejou, coneguda pels habitants de la comarca només com La Mola, hi ha documentada una ascensió d'un grup de reusencs membres del Centre de Lectura el 18 de juliol de 1860 per a observar-hi un eclipsi solar. Aquesta va ser la primera excursió reusenca documentada i una de les primeres de Catalunya. 

Al capdamunt de la Mola de Colldejou hi ha les restes d’un fortí edificat durant les guerres carlines. També són carlines les restes de muralla que tancaven el poble. 

31.L’AMPOLLA DE MAR

L’Ampolla és una població pintoresca situada a la comarca del Baix Ebre. És considerada la porta del Delta de l’Ebre, es troba situada al fons del golf de Sant Jordi.

L’Ampolla és un antic enclavament de pescadors tortosins i, tal i com indica el seu nom, prové clarament de la forma que tenia en l’antiguitat una de les desembocadures de l’Ebre al lloc que ocupa. L’Ampolla es va desvinculà del Perelló com a municipi independent el 1937, punt que marcà un episodi important per a la gent de la població, però no es va constituir en ajuntament fins el 1990.

L’entorn natural de l’Ampolla es caracteritza per les seves platges. Tot i així, hi trobem una gran varietat n’hi ha de sorra i de pedra, de poca profunditat i aigües tranquil·les o bé d’altres envoltades d’uns grans penya-segats. Així doncs, hi trobem la Platja de l’Arenal, la dels Pinets, la de les Avellanes, la dels Capellans, la del Baconé, la Cala Maria, la de l’Ascaret i la Platja Cap-Roig. Dins del terme municipal de l’Ampolla també hi trobem la llacuna més petita del Delta de l’Ebre. 

32. MONT-RAL

El municipi de Mont-ral es troba a la part més occidental de la comarca de l’Alt Camp. La morfologia escarpada i de forts desnivells de Mont-ral, proporciona un seguit de parets verticals i agulles idònies per a la pràctica de l'escalada. Un dels fenòmens més importants que es coneix a Mont-ral són els Motllats, de 1.023 metres d'altitud, una plataforma natural de 5 km² d'extensió que s'enlaira al mig de les muntanyes de Prades.

Va formar part de la Vegueria de Montblanc fins al 1716. Després va passar a formar part del Corregiment de Tarragona des del 1716 fins al 1833. Les terres de Mont-ral passaren als dominis del comte de Barcelona a la segona meitat del segle XII. A l’inici del segle XIV formaven part de la vegueria de Tortosa i al principi del segle XVIII, abans del decret de Nova Planta, a la vegueria de Montblanc.

Mont-ral ocupa les terres de la banda de llevant de les Muntanyes de Prades. La població no forma un sol nucli agrupat sinó que es distingeixen quatre nuclis urbans: Mont-ral, Farena, l'Aixàviga i el Bosquet, i dues zones de masies disperses: Cabrera i la Cadeneta.

El territori de Mont-ral, enlairat i divers, és format per dues zones ben diferenciades: la vall del riu de la Glorieta i la vall del Riu Brugent. 

33. VIL.LA MUSEU PAU CASALS. SANT SALVADOR.

El Museu Pau Casals és un museu centrat en la vida i obra de Pau Casals, que es troba al passeig marítim de Sant Salvador, al Vendrell. Es va inaugurar l'any 1974. El museu té la missió de conservar, preservar i fer difusió de la figura de Pau Casals, la seva obra i el seu patrimoni.

La Fundació Pau Casals la van crear el 1972 el mateix Casals –un any abans de morir– i la seva dona, Marta Montañez. El primer objectiu de la Fundació, és "conservar i millorar la Casa Museu Pau Casals de Sant Salvador . El patronat de la Fundació ha estat presidit, des de la seva creació, pel corresponent abat de Montserrat.

A principis del segle XX, més concretament l'any 1908, Pau Casals va comprar uns terrenys i va encarregar la construcció d'una casa d'estiueig al barri marítim de Sant Salvador. L'anomenaria Vil·la Casals. Un any després va signar el contracte amb Josep Carreras i Francisco Solà, constructor i arquitecte, respectivament.

Les obres de construcció no començarien fins al gener de 1910. L'any següent Casals ja va estiuejar a la finca amb la seva família. En els estius posteriors, passaria temporades amb músics de renom com Enric Granados, Donald F. Tovey o Mieczyslaw Horszowski.

Pau Casals no va poder gaudir gaire de les reformes de la casa, ja que el 1939, al poc de finalitzar les obres, va esclatar la Guerra Civil espanyola i es va haver d'exiliar. No hi tornaria mai més.

34. COLUMBARI DE VILA-RODONA.

El Columbari de Vila-rodona és un monument funerari romà protegit com a bé cultural d'interès local del municipi de Vila-rodona (Alt Camp).

El columbari constitueix la resta romana més important de Vila-rodona. L'element es pot relacionar amb el ritu religiós funerari de la incineració, practicat pels romans. La manca d'un estudi rigorós i d'una excavació sistemàtica a la propera vila de la Font del Pla dificulta una interpretació coherent de la història concreta d'aquest monument, tot i que se'n pot establir una datació aproximada al segle I a través de la seva estructura formal i pels fragments de ceràmica sigil·lata trobats als voltants. L'any 1976 el Columbari va ser adquirit pel municipi. D'aleshores ençà s'ha iniciat el procés d'intervenció i actualment hi ha un projecte de restauració. Aquesta restauració consolidà les estructures existents i intentà recuperar les parts restants de manera que s'oferís la imatge més semblant possible a l'original romana.

35. L’AMETLLA DE MAR.

L'Ametlla de Mar, anomenada la Cala pels seus habitants (antigament anomenada la Cala de l'Ametlla), és un municipi pertanyent a la comarca del Baix Ebre. Està situat al bell mig del golf de Sant Jordi, al sud de Catalunya.

Coincidint amb l'arribada de pescadors valencians al poble, l'Ametlla fou creixent amb xifres importants durant el segle XIX i aconseguí començar el segle XX amb 2.500 habitants.

Podem dir que el naixement de la Cala es remunta més enllà del segle XII. Va ser un punt estratègic per defensar les costes de la Catalunya Nova. En la platja de Sant Jordi d'Alfama, un orde religiós i militar creat per defensar les terres catalanes de possibles noves conquistes i evangelitzar les noves terres reconquerides. Encara avui en dia queden restes de la torre de vigia que en temps de Ramon Berenguer IV (1113-1162) servia per defensar les noves costes.

Al segle XVIII, Carles III va aprofitar les runes de l'antic Castell per edificar una petita fortalesa. Aquesta fortalesa, és la que rep actualment el nom de Castell de Sant Jordi d'Alfama, va servir per controlar les rutes del mediterrani.

A la Guerra Civil espanyola, la república, va instal·lar dos grans defenses (fortificacions) per si els Nacionals ataquessin des de les Illes Balears a Catalunya. Afortunadament pel poble, no va ser així, les fortaleses mai van ser usades. No obstant, L'Ametlla va patir alguns bombardeigs, com el que va destrossar el pont d'entrada del poble.

A principis dels anys cinquanta es va iniciar la segona fase del port principal pesquer, i aquest fet va dur al poble a prosperar econòmicament fins a obtenir actualment una de les flotes pesqueres de tonyines més gran de tota la península.

36. SELMA

Selma és un despoblat al municipi d'Aiguamúrcia, a l'Alt Camp. Està presidit per les ruïnes del castell de Selma i de l'església parroquial de Sant Cristòfol. El 1358, al terme de Selma hi havia 49 cases, la major part es trobava al poble del Pla de Manlleu

La història de Selma està íntimament relacionada amb l'orde del Temple i amb l'orde de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem. Vers la meitat del segle XII el seu castell i terme passaren a mans del primer, i quan aquest fou suprimit pel Papa, any 1312, com la major part dels béns del Temple catalano-aragonès, l'any 1317, fou cedit a l'orde de l'Hospital; i així romangué fins a la fi dels senyorius.

El territori de l'antic castell de Selma formava una mena de frontera natural entre el Camp de Tarragona i el Penedès. El poble, que havia estat la capital econòmica de nombroses masies del seu extens terme, fou abandonat a començaments del segle XX.. Al voltant del segle X, es construí una torre de defensa que amb el temps esdevingué castell amb església i altres serveis.

Selma fou una de les comandes eminentment rurals del Temple. El 1142, Guillem de Sant Martí, senyor de Selma, cedí en alou el castell i lloc de Selma a l'orde del Temple.

En els primers temps de la conquesta i repoblació —segle XII—, en el territori del castell de Selma apareixen unes primeres turres, es a dir una la torre que servia de defensa i d'habitació, de planta quadrangular de dos o més pisos situat en un indret estratègic, amb possibilitats defensives. Després la política d'absorció del Temple aconseguí, al llarg del segle XIII, convertir en mansus censalistes les turres aloeres del seu territori. Entre els Masos, cal destacar: “La Mesó de Selma”(o Seu de la Comanda); El Mas dels Galls Carnuts; el Mas de Santa Agnès; Sant Miquel del Pla de Manlleu.

37. CASTELL DE VILA-SECA DE SOLCINA

El Castell de Vila-seca o Castell de Solcina es un castell neomedievalista a la vila de Vila-seca (Tarragonès) declarat bé cultural d'interès nacional. La casa senyorial de Solcina, documentada des de 1437, fou construïda al marge de la torre però està comunicada amb ella per un pas elevat.

El castell fou venut per l'arquebisbe de Tarragona al cònsol holandès Joan Kies Helmont a finals del segle XVII. La seva família el va vendre el 1899 a Isidre de Sicart i Torrens.

El lloc de Vila-seca («Villa sicca») fou infeudat al cavaller Ramon d'Olzina, entre el 1162 i 1168 per Alfons I de Aragó i Navarra, l'arquebisbe Bernat Tort i per Guillem d'Agulló, tots tres senyors del Camp de Tarragona. Vila-seca està dividida en dues jurisdiccions: Vila-seca del Comú, que ocupava el cor de la vila i pertanyia a la seu de Tarragona i Vila-seca de Solcina, nucli veí que depenia dels Olzina.

Ambdues senyories mantenen fortes lluites (1340), encapçalades per Bernat d'Olzinelles (Vila-seca del Comú), castlà de Reus, i Bernat d'Olzina (Vila-seca de Solcina). El 1390, el rei Joan I vengué els seus drets damunt d'aquests llocs a l'arquebisbe de Tarragona Ènnec de Vallterra. Els Olzinelles anaren adquirint els drets sobre la senyoria de Vila-seca de Solcina.

El 1525, l'arquebisbe Pere de Cardona, senyor de Vila-seca del Comú comprà a Tadeu de Saportella el domini jurisdiccional de Vila-seca de Solcina amb el seu castell. El prelat féu unir les dues Vila-seques sota el nom de Vila-seca de Solcina. En aquest segle, la vila fou emmurallada a causa dels continus atacs de corsaris barbarescs. Des de 2005 el castell és propietat de l'Ajuntament de Vila-seca.

38. L’ARBOLI

El poble d'Arbolí (714 m d'altitud) queda enclotat i arrecerat en una llenca plana entre el serret dels Colls i el barranc d'Arbolí. L'edifici més notable és l'Església de Sant Andreu, neoclàssica. Des del 1990 és un poble de la comarca del Baix Camp (abans pertanyia a la comarca del Priorat).

A la meitat del segle XX va cessar l'explotació del carbó vegetal, i també es deixaren d'explotar les dues mines de coure. L'explotació del guix fou substituïda per la de l'argila que no es va mantenir. A la Solana, vora el riu, hi havia tres molins paperers, que resten inactius des de quasi fa un segle, i dos de fariners, que es mantingueren actius fins als anys de 1940.

Arbolí té des d'antic l'agregat, ara del tot rònec, Gallicant, format per mitja dotzena de cases.

Es creu que l’origen de l’Arbolí es un antic assentament sarraí. Des de la seva creació, va pertànyer a la Baronia d'Entença,. El 1332 el comte Ramon Berenguer I d'Empúries, va cedir el lloc a la seva muller Blanca com a dot amb motiu del seu esponsalici. Després les terres van passar als ducs de Cardona i més endavant als de Medinaceli.

Los Castillejos va ser un campament militar destinat a allotjar els qui feien milícies universitàries, arribà a albergar 4.000 homes a l'estiu.

Al Cingle Blanc, s'hi han trobat diversos jaciments prehistòrics, amb restes de l'Edat del ferro i de l'Eneolític (coure),  així com d'altres d'ibèriques i romanes, que converteixen la zona en un exemple típic de concentració de poblament prehistòric. Altres troballes s'han fet a la cova de la Dou, a l'avenc del Pep Anton, a la cova de l'Aleu i al coll del Nassot.

39. GRANJA DE DOL DE LLOPS. VALLS.

Doldellops és un monument del municipi de Valls (Alt Camp) declarat bé cultural d'interès nacional, situat al camí de Valls al Pont de Goi.

Doldellops era una granja del Monestir de Poblet documentada des del 1154. Per concessions reials al Monestir, esdevingué una important explotació agrícola a càrrec dels monjos. Al s. XIV s'hi establiren diversos molins i es bastí un gran edifici gòtic fortificat amb muralles i torres de defensa. L'any 1700 la granja va ser adquirida per Joan de Sagarra i Colom que féu restaurar les dependències i bastí una nova capella. Durant la Guerra de Successió Espanyola s'hi hostatjaren els exèrcits de l'Arxiduc Carles d'Àustria. La propietat fou de la família Sagarra fins al 1930, any en què va ser adquirida per l'arquitecte Cèsar Martinell, per convertir-la en la seva residencia,  En l'actualitat és residència d'estiu de la família Martinell.

El conjunt d'edificis, des de la seva conversió en un gran casal gòtic fortificat al segle XIV, ha anat sofrint diverses modificacions, les més importants a començament del segle XVIII i a partir de 1930, quan es trobava en molt mal estat i va ser restaurat i reformat per Martinell. L'edifici principal, travessat pel camí mitjançant una volta, té una capella a la banda esquerra, amb frescos de Català Gomis, de 1943. A la part exterior conserva una finestra d'època gòtica. 

40. CASTELL D’ULLDECONA

El castell d'Ulldecona és un conjunt fortificat declarat bé cultural d'interès nacional. Aquest conjunt és al marge esquerre del riu de la Sénia, actual límit politicoadministratiu entre Catalunya i el País Valencià.

La fortalesa és en major part obra de l'orde de Sant Joan de Jerusalem. Fou seu de la comanda principal dels hospitalers de les terres de l'Ebre quan Amposta deixà de ser-ho després del bescanvi que va fer el castellà d'Amposta, Ramon de Ribelles, amb el rei Pere el Gran, l'any 1280, del senyoriu d'Amposta per possessions de l'Aragó.

A l'àrea on avui es troben les restes del castell s'ha trobat un primitiu assentament d'època ibèrica que comprenia des del segle IV fins al segle I aC. Després fou ocupat  en època àrab (S. IX), construint damunt de les restes de l'antic poblat. La conquesta dels territoris més meridionals de Catalunya s'inicia l'any 1148 amb la presa de Tortosa per Ramon Berenguer IV, amb la donació de la major part dels territoris conquerits als ordes militars que el van ajudar.

L'església és l'edifici més modern del recinte, ja que es va reconstruir al segle XVI. L'original va alçar-se immediatament després de la torre quadrada (segle XII-XIII). Està dedicada a Santa Maria dels Àngels i fins al 1440 va fer d'església parroquial de la primitiva vila: després va funcionar com a seu d'un Priorat dels Santjoanistes. En la desamortització de Mendizábal, el 1836, el Castell passa a mans privades, i l'any 1986 el venen a l'Ajuntament d'Ulldecona, el qual porta a terme la seva restauració i rehabilitació arquitectònic.

41. BIURE DE GAIA.

Biure de Gaià és un nucli de població del municipi de les Piles, a la Conca de Barberà.  

Es situa prop del torrent de Biure (que neix al vessant oriental del coll de Deogràcies i desemboca al Gaià, per la dreta, a Pontils), sota un turó al cim del qual hi ha l’antic castell de Biure , esmentat ja el 1151, actualment restaurat. La família de Guillem d’Aguiló, senyors del lloc, féu, durant el s XII, diverses donacions als hospitalers, els quals, a la fi del segle, hi establiren una casa, dependent de la comanda de Cervera. El 1830 la jurisdicció civil i criminal passà a l’orde, que hi establí el priorat de Biure.

La baixa densitat de població, típica de la part nord-est de la Conca de Barberà, es conseqüència directe de les estretes xarxes de comunicació i de reduir-se la seva activitat a l’agricultura. No obstant, es un gran atractiu per rutes a peu i bicicleta per a totes les edats

42. VALLFOGONA DE RIUCORB

Vallfogona de Riucorb és un municipi de la comarca de la Conca de Barberà, situat prop del riu Corb i al límit amb la comarca d'Urgell. Anteriorment anomenat Vallfogona de Lorda o de Corbell o de Comalats, o de Riucorp, el qual fou històricament seu d'una senyoria, sotscomanda templera i comanda templera i hospitalera, anomenada Comanda de Vallfogona.

La seva economia  creix a causa de les aigües mineromedicinals que posseeix, explotades en un balneari. És un poble que encara conserva el seu caràcter medieval, fou repoblada pels senyors, molt més tard comtes, de Santa Coloma de Queralt.  El primer senyor conegut fou Gombau d'Oluja, el qual van fer diverses donacions a l'Orde del Temple.   Es conserven ruïnes del castell del temps dels templers de 1190. Més tard, el 1312 va passar als hospitalers. Hi ha restes d'un antic priorat benedictí de Sant Pere dels Bigats del segle xiii, i hi hagué un museu d'art, el Museu Pinet.

L'església de Santa Maria de Vallfogona de Riucorb és una església gòtica amb elements romànics de Santa Maria

Un dels personatges més famosos de la població va ser Francesc Vicent Garcia i Ferrandis, conegut erròniament per Francesc Vicent Garcia i Torres, el rector de Vallfogona, ordenat sacerdot a Vic l'any 1605

43. CASTELL DE VILAFORTUNY.

El castell de Vilafortuny, situat al veïnat de Vilafortuny al terme municipal de Cambrils, és un edifici de caràcter defensiu i militar del que els orígens es remunten al segle XII.

Recentment, al 2019, s'ha descobert que el castell està edificat sobre la part més elevada d'una petita ciutat de la tribu ibèrica dels Cossetans. Una part de les restes han de ser encara investigada arqueologicament parlant ja que els indicis apunta de la existència d'una població protegida per muralles, que hauria estat posiblement afectada durant la segona guerra púnica.

L'any 1152 Vilafortuny surt esmentat per primera vegada en la carta de població de Cambrils, on s'esmenta que s'havia adjudicat a Guillem de Fortuny, i és citat de nou com a límit amb Cambrils al 1178.

Pirates i corsaris van atacar i assetjar la costa, sobretot Salou, Vila-seca i altres indrets durant els segles XV i XVI i finalment al juliol de 1582 set galions sarraïns desembarquen a Vialfortuny i aquest cop destruïxen el castell.

A la primera meitat del segle XIX va ser incorporat al terme de Cambrils.

Durant la Guerra Civil,l'edifici fou assaltat per milicians republicans i, posteriorment, s'hi instal·laren les Brigades Internacionals. Curiosament el castell de Vilafortuny no va ser mai bombardejat durant la guerra.

El castell està catalogat com a bé d'interès nacional i actualment acull un establiment d'hostaleria dedicat a la celebració de bodes i banquets.

44. ERMITA DE LA MARE DE DEU DE LA ROCA

L'Ermita de la Mare de Déu de la Roca és una ermita situada a Mont-roig del Camp (Baix Camp). Es troba a 294 metes d'altitud, damunt una roca molt erosionada. S'han trobat restes de ceràmica ibèrica al fer-se una placeta i una font sota l'ermita. L'existència de l'ermita està documentada en un testament atorgat el 12 de maig de 1299. Hi ha una llosa al pòrtic de la placeta amb la inscripció "B(eata). M(aria). Giberga. Me. Fecit. Ann(orum) 1591"

Als peus de l'església, hi ha una llosa funerària amb la data de 1737. El juny de 1811, amb l'atac de Suchet al poble, l'ermita va ser saquejada i incendiada. L'edifici va quedar quasi enderrocat, i la imatge se salvà perquè prèviament havia estat amagada en un avenc. Després de la guerra del francès, l'any 1814, es va reconstruir. Durant la primera guerra carlina es va tancar l'ermita, i la imatge no hi va retornar fins al 1841. La imatge de la Verge amb el nen, de fusta ennegrida, sembla del segle XVIII. Aquesta imatge, juntament amb altres elements de l'ermita i l'arxiu va ser cremada el 1936.

Sembla que del 1439 al 1835 en tingueren cura els frares d'Escornalbou i una tradició no provada hi esmenta un convent de benedictines. Segons la tradició la imatge original havia estat trobada per un pastor sota una palmera. 

Damunt l'ermita de la Roca hi ha la capella de Sant Ramon, emblanquinada per servir de guiatge als mariners; la imatge del sant havia estat trobada a la mar i la primera capella fou construïda vers el 1818. L'ermita, molt batuda pel vent, va ser abandonada durant la primera guerra carlina. Fou restaurada el 1902.  Des de la capella es domina una extensa i bella panoràmica que abasta una trentena de pobles.

45. POBLAT IBERIC DE LA MOLETA DEL REMEI. ALCANAR

La Moleta del Remei esta situada en un petit puig a la vessant sud de la Serra del Montsià.

El poblat era un enclavament costaner estratègic d'intercanvi comercial entre el riu Ebre i la Mediterrània.

El jaciment, entre el segle VII i VI aC, fou un nucli de població que establi contactes amb els comerciants fenicis. Destruït per un incendi cap al 600 aC; entre el segle V-II aC, ja en el període ibèric, el poblat redueix el perímetre, reforça les muralles i es convertirà en el punt d’intercanvi i redistribució dels cereals de la zona interior i dels productes del mercat mediterrani. El seu sistema urbanístic de la Moleta es defineix per un nucli tancat amb carrers de circumval·lació, habitatges de planta rectangular adossats a la muralla i diversificació d'usos i del tipus d'espais.

L'ocupació del poblat va des del 625 aC fins al segle ii aC. Amb quatre períodes diferenciats des del 625 aC, al 110 aC.  És considerat un gran poblat de la Primera edat del Ferro, però això no impedeix que posteriorment fou un assentament iber de llarga durada i importància. Moltes de les restes de les últimes fases d'ocupació (ibèriques majoritàriament) van ser destruïdes a causa de l'ús d'aquells terrenys com a conreu d'olivers i l'ús de l'arada.

El jaciment ha estat excavat, rehabilitat i adequat per a la visita pública. A l’entrada al recinte hi ha un espai didàctic on hi ha construïda, amb criteris d’arqueologia experimental, una casa ibèrica i dos tipus de forn. A la part superior del puig hi ha el jaciment on podem trobar explicacions puntuals dels diferents espais i un punt central on hi ha informació sobre diferents aspectes del món ibèric.  Els materials que es van localitzar en les excavacions es poden veure al Centre d’interpretació de la Cultura dels Ibers-Casa O’Connor a Alcanar 

46. ESCORNALBOU

El Castell d'Escornalbou és una mansió senyorial que ajunta monestir (Sant Miquel d'Escornalbou) amb castell, a l'antic terme d'Escornalbou  avui al municipi de Riudecanyes al Baix Camp. El conjunt arquitectònic és format per un castell primigeni i l'antiga canònica agustiniana, més tard franciscana de la baronia d'Escornalbou depenent de l'arquebisbat de Tarragona.

L'origen del terme Escornalbou no està clar, però es relaciona amb el tipus de pedra, bàsicament sorrenca, que constitueix la muntanya, atès que és idònia per esmolar i escornar. Als pobles del voltant, però, circula la història que el nom prové de la forma de la muntanya, que seria similar a la de la banya d'un bou.

Els elements més importants del conjunt són l'església romànica, les restes de la sala capitular i el claustre, així com l'habitatge d'Eduard Toda, Des dels arcs del claustre, i des de  l'ermita de Santa Bàrbara, on hi havia la primitiva fortalesa, situada al cim del conjunt, es pot gaudir d'una de les millors vistes de les comarques de Tarragona.

El castell fou construït sobre les restes d'una fortalesa romana del segle III, que després van ocupar els sarraïns al segle VIII, donant-li el nom de Zalòquia ("guaita").

El castell, en la part més antiga, és del segle xii, i el relleu que remata l'arc gòtic d'accés al recinte és encara segurament anterior. Aquesta terra fou conquerida per Alfons I  Després de l'expulsió dels sarraïns, la regió va passar a dependre del terme de Siurana, regit per carta de 1153, i fou donada en franc alou a Arbert de Castellvell, amb la condició de repoblar el lloc i bastir al cim un convent de canonges agustins . D'aquesta donació en va sorgir la baronia d'Escornalbou 

El conjunt va conformar durant més de sis segles de  la Baronia. Després de la Desamortització de Mendizábal (1835) va quedar pràcticament en ruïnes, fins que va ser adquirit per Toda el 1911, que va convertir l’edifici històric en la seva residencia; i amb una restauració molt particular

47. FARENA

Farena és una entitat de població del municipi de Mont-ral, a la comarca de l'Alt Camp.

Se situa a les muntanyes de Prades en un coster a l'esquerra del riu Brugent, al nord del terme municipal. Els trams de carreteres  entre Farena i  La Riba , i Farena i Mont-ral  és un paratge natural molt destacat per la seva flora.

Les primeres referències històriques esmenten Farena, juntament amb Rojals, en l'ascens de les forces catalanes, comandades per Ponç i Ramon de Cervera, que el 1151 emprengueren la conquesta de Siurana.

La cinquantena d'edificis del poble dóna testimoni de la seva importància dins del municipi, i la disposició de les cases en forma de mitja rodona, seguint el traçat de l'antiga muralla que l'encerclava, fa que conservi la disposició primitiva de vila closa.

Cal visitar l'església romànica de Sant Andreu, probablement del segle xii, té un mural pintat el 1946 per Anton Català i Gomis. I les restes del castell de Farena, als estables de Can Vilalta, on encara en queden alguns murs.

Des de Farena, es poden iniciar rutes d’excursionisme a totes les Muntanyes de Prades. Com a llocs a visitar cal destacar tot el recorregut del riu Brugent, i especialment l’antiga Piscifactoria, propietat de l’enginyer Porta, i el Toll de l’Olla.

48. PARC SAMA

El Parc Samà és un jardí botànic privat, que es troba al Baix Camp, en el terme municipal de Cambrils, a tocar del de Montbrió del Camp, a 85 m sobre el nivell del mar i a 5 km de la costa mediterrània. És un conjunt exemplar d'eclecticisme romàntic català, de regust colonial, de la darreria del segle XIX, barreja de jardí botànic i zoològic i de bosc autòcton. Està declarat Bé Cultural d'Interès Nacional, en la categoria de Jardí Històric.

El Parc va ser realitzat i promogut per Salvador Samà i Torrens (1861-1933), marquès de Marianao, hereu d'una família catalana establerta a Cuba. Es promogué per encerclar un sumptuós edifici que havia de reemplaçar la petita masia que existia aleshores. Llevat del palau, la resta del conjunt  és obra de l'arquitecte Josep Fontserè i Mestre

La plantació del parc va començar l'any 1881. Posteriorment, el Marquès de Marianao va fer construir-hi diversos habitacles i gàbies per a albergar els diferents animals portats d'arreu del món del seu zoo privat, situats al voltant del recinte botànic i del mateix estil que la resta del conjunt arquitectònic, és a dir, fets de pedra calcària i dissimulant-ne el morter de les juntes amb sulfat de ferro, a l'estil dels salts d'aigua vuitcentistes. És una mostra important de jardineria romàntica del segle XIX que intenta reproduir l’exòtic i característic ambient de la Cuba colonial.

L'arquitecte francès Desbrosses restaurà l'edifici, malmès els darrers moments de la guerra civil, l'any 1939. Els mobles i d'altres objectes de valor, que havien estat traslladats al Museu de Reus, tornaren a llur emplaçament.   

49. COVES DE BENIFALLET.

Són les més famoses i conegudes de tot el territori. A la primavera de 1968, el Grup d’Espeleologia de Gràcia (Barcelona), en una campanya que van fer a la serra de Cardó, va trobar una sèrie de cavitats. Estudiant i investigant les coves que ja des de temps antics es coneixien a Benifallet com Coves de l’Aumidiella, de les quals consten troballes arqueològiques del neolític, descobreixen la Cova Marigot, l’Avenc del Sifó i la Cova Meravelles, que s’afegiran a les ja existents, formant el que hom coneix en l’actualitat com a Coves de Benifallet.

Aquestes, però, són importants per la gran quantitat i qualitat de formacions i concrecions que contenen (macarrons, gorgs, banderes, excèntriques... a més de les populars estalactites i estalagmites).

Cal destacar la cova Meravelles (amb un recorregut total de 510 metres, amb uns 9,82 metres de desnivell), i la cova del Dos (un recorregut de 253 metres i un desnivell de 12 metres), atès que són les dos coves obertes al públic en aquest moment, encara que no en la seua totalitat.

50. LA GIRALDA DE L’ARBOÇ

L'Arboç és una vila i municipi de la comarca del Baix Penedès. Es creu que  va néixer d'una localitat romana anomenada Stabulo Novo i que a partir d'aquell poble situat al costat de la Via Augusta va néixer l'Arboç. Es tenen referències de l'Arboç al 991, quan es parla de l'església de Sant Julià, i al 1064, quan en un document apareix la paraula Arbucio, que vol dir l'Arboç en llatí. La història de l'Arboç ve marcada per la seva condició de vila reial, per la qual cosa gaudia de concessions i privilegis propis: el mercat dels dimarts data de l'any 1200, la Fira de Santa Llúcia de l'any 1230, a més de posseir un notari públic i un call jueu, situat al carrer de la Plateria.

Però fent un salt en el temps, la petjada històrica que més ha colpit la història col·lectiva d'aquesta població foren els episodis protagonitzats l'any 1808 pels vilatans arbocencs a la Guerra del Francès, amb l'heroica resistència contra les tropes napoleòniques.

L’artífex de la Giralda, va ser el veí de l’Arboç Joan Roquer i Marí. Desprès del seu viatge de noces a Andalusia, els adinerats esposos recent casats van tornar a Catalunya entusiasmats per l’arquitectura àrab. Residents a Barcelona, des d’on s’atenien els negocis familiars, en un moment donat van decidir fer-se una residència d’estiu on van voler reproduir mimèticament els elements que més el van sorprendre de l’arquitectura àrab present a Andalusia. L'element més destacat és la reproducció de la Giralda de Sevilla, amb una alçària de 52 metres, que ha esdevingut un dels elements més emblemàtics de la vila. Al conjunt hi ha també una rèplica del Pati dels Lleons de l'Alhambra de Granada, i del Saló d'Ambaixadors de l’Alcàsser de Sevilla  

51. CASTELL DE FLIX.

El castell de Flix és un edifici de Flix (Ribera d'Ebre) declarat bé cultural d'interès nacional. És una fortificació emmurallada situada al nord-est del nucli urbà de la població de Flix, dalt d'un turó situat dins del meandre que conforma el riu Ebre Ebre.

Els orígens del castell de Flix són incerts, i alguns autors suggereixen que sota l'estructura del castell s'hi troben vestigis d'època romana i fins i tot hom diu que fou bastit sobre les restes d'un far o talaia ibèrica. Encara apreciem restes del castell original per dins del que es va construir al segle XVIII. El 1837, durant la primera guerra carlina, es va construir l'actual castell, i el 1874, durant la tercera guerra carlina, uns murs i una gran torre rodona hi foren afegits. La seua situació geogràfica el convertí en un dels més importants de la comarca, junt amb el castell de Mequinensa i el castell de Miravet. Tenia importància tant a la guerra civil del segle XV, com a la dels segadors del segle XVII i la de Successió del segle XVIII.

Després de la destrucció del castell d'origen sarraí, l'anomenat Castell Nou fou bastit el 1837, en un lloc diferent que el sarraí. Aquest fou construït a instàncies del comte de Morella, Ramon Cabrera, que l'utilitzà durant la primera guerra Carlina per protegir la dreta de l'Ebre. Per això els seus murs el protegiren quan ell i el seu exèrcit creuaren el riu en la seva retirada, camí de l'exili el 2 de juny de 1840. Vers el 1872 i 1873, durant la tercera guerra, el castell fou restaurat. El 19 de juny de 1875 va ser assaltat per les tropes del general Eduardo Gamir, i s'hi instal·là una guarnició liberal fins al 28 de juny de 1876. A partir d'aquest moment va ser abandonat.

52. CASTELL DE VALLMOLL

El municipi de Vallmoll es troba a l’anomenat Camp de Tarragona, en la comarca administrativa de l'Alt Camp.

El nucli primitiu estava tancat per muralles. Actualment, el castell de Vallmoll conserva encara el recinte perimetral, part de les torres que el flanquejaven i una espitllera de la muralla. Els primers assentaments històrics d'origen preromà que s'han localitzat a Vallmoll són els poblats ibèrics de Els Cogolls i Els Garràfols; Pel que fa als romans també hem de dir que s'han trobat força descobertes interessants, entre les quals destaquen el sarcòfag-abeurador romà de ca Ballester, que actualment es troba al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, i també la vila romana, que està situada al costat del torrent de Vallmoll.

Tot i que en el terme s’han trobat restes iberes i romanes, hem de considerar que Vallmoll, com a assentament fix de població, data de finals del segle XI o començaments del XII, com queda confirmat en la carta-poble d’Espinavessa (de 1155). Des de 1178 trobem notícia de la baronia de Vallmoll, el senyor de la qual tingué jurisdicció, en moments determinats, sobre Puigpelat, Torrelles, la Quadra de l'Hospitalet, Nulles i Bràfim.

53. SANT MIQUEL DE SEGUR

Sant Miquel de Segur és una ermita del municipi de Calafell (Baix Penedès). Està situada a l'entrada de la urbanització de Segur de Calafell, a dalt d'un petit turó i a uns 150 metres de la carretera general del Vendrell a Vilanova. És visible des de la mateixa carretera. Està protegida com a bé cultural d'interès local.

Es construí com a capella de la Casa Vella de Segur, la qual està totalment enderrocada. És, doncs, el darrer vestigi de la quadra de Segur. A judici de Palomeque, la capella fou edificada ben entrat en el segle XIII. En el 1238 (primer document que es refereix a l'ermita), Guillem de Crebeny atorgà a Sant Cugat del Vallès el dret de patronat de l'església de Santa Maria de Segur i pertinences. Sorprèn el canvi d'advocació -de sant Miquel a la Verge-, no obstant l'existència de dos altars ens afirma que existia l'adoració a sant Miquel i santa Maria. En una visita pastoral del 1415 s'esmenta la doble advocació de l'església i, gràcies a una altra visita del 1777, se sap que l'altar major era dedicat a sant Miquel. Era sufragània de Sant Cristòfol de Cunit i, posteriorment, de Santa Maria de Cubelles. L'any 1936 l'església va ser cremada i als anys 50 es va reformar i netejar. L'any 1991, l'Ajuntament de Calafell la va restaurar.

54. CASTELL DE LA SUDA

El castell de la Suda, conegut també com la Suda de Tortosa, és un dels principals monuments històrics de la ciutat de Tortosa, denominació d'origen àrab que vol dir el mateix que castell o fortalesa.

Quan es va dur a terme la reconquesta, hi havia tres castells independents; el comte Ramon Berenguer IV atorgà un castell a cada un dels cavallers que foren els primers a assaltar la muralla de la Suda

Els romans hi aixecaren les primeres estructures emmurallades, però foren els musulmans, sota el califat d'Abderraman III, els qui donaren forma a aquesta fabulosa construcció, amb un pou de gran diàmetre i profunditat. Al voltant d'aquest s'articulen unes galeries subterrànies que conserven restes d'un antic molí i dos forns.

Reconquerida la ciutat pel comte Ramon Berenguer IV (desembre de 1148), el castell passa a ser residència dels Montcada i dels Templers.   El rei Jaume I el va escollir com la seva residència favorita i des d'aquí es feren els preparatius per a la reconquesta de Morella, Peníscola i Borriana. Des del 1294, quan Tortosa passa al domini de la Corona, la Suda fou convertida en palau reial i s'hi afegiren noves sales i elements defensius. En l'època en què l'infant Ferran fou marquès de Tortosa, el castell passà a les seves mans, i el 1363 fou recuperat pel rei Pere el Cerimoniós.  

De llavors, l'actual Parador de Turisme encara conserva tres notables xemeneies i quatre grans finestrals característics del millor gòtic català. La fortificació també manté el seu polvorí.

Durant l'edat mitjana, el castell fou seu del tribunal de justícia de l'època. Les construccions medievals romanen molt emmascarades per les obres realitzades durant els segles XVII i XVIII

A l'accés al castell es pot contemplar un cementiri musulmà. D'aquest se'n va extreure, el 1972, un epitafi datat del segle x amb referències a un governador, conservat al mateix Parador. També es va recuperar dels enderrocs del castell una tapa d'arqueta funerària, d'escriptura cúfica, on se citen versos de l'Alcorà.

55.- L’ALBIOL

L'Albiol és un municipi de la comarca del Baix Camp.

És possible que una fortificació sarraïna en aquest lloc fos conquerida, després de la batalla del coll ara conegut com a Coll de la Batalla, per Guillem de Claramunt, al començament del segle XII, i arrasada.

El 1128 apareix un Guerau de l'Albiol company de Robert d'Aguiló. El 25 de juny de 1158 el comte Ramon Berenguer IV va cedir el lloc, part de la batllia de Siurana, a Joan de Martorell, en franc alou, per repoblar-lo i fortificar-lo.. El 1223 es va establir una devesa a Bonretorn , on al 1936 hi havia l’explotació d'unes mines d'argent

El 1646, durant la Guerra dels Segadors, les autoritats castellanes van obligar a desmantellar el castell, feina que van fer els selvatans el 1654.

El 1837 es va incorporar al terme el de Samuntà, a la vall de Rascaç, que pertanyia al comtat de Prades; el 1854 una part del terme, les terres més planes i riques, van ser incorporades a La Selva del Camp, Alcover, L'Aleixar, Almoster i Castellvell del Camp.

El 3 de setembre de 1873 durant la darrera guerra carlina, els liberals de Reus van intentar atrapar el cap carlí Cercós, però aquest els va derrotar. Els liberals es van anar a refugiar al fort de La Selva mentre que els seus ferits eren cosits a trets pels carlins.

Del castell en queden restes de la muralla, amb algunes torres mig caigudes, i s'endevinen les edificacions centrals.

56. LA COVA DE LA FONT MAJOR. L’ESPLUGA DE FRANCOLÍ

La cova de la Font Major, amb riu subterrani, és una de les set coves més llargues del món formades en conglomerat i una de les poques que s'estén, en gran part, pel subsòl del casc urbà. S'ubica a l'Espluga de Francolí (Conca de Barberà) al llarg de 3.590 m de corredors descoberts fins ara. Hi és ben palesa l'activitat humana des de temps prehistòrics. Una part de l'interior de la cova està habilitada com a museu, únic en el món d'aquestes característiques.

Aquesta cova i d'altres que el subsòl amaga donaren nom al poble de l'Espluga de Francolí (del mot llatí spelunca).

Tot i que va ser utilitzada fins a l'època romana, a partir de llavors, la cova de la Font Major va ser ignorada. Fins que l’any 1853 fou descoberta accidentalment quan un veí del carrer de Sant Antoni, al centre de municipi, va obrir un pou a casa seva, i es va trobar amb la gran galeria.

Després de diversos estudis sobre l'interès científic, cultural i turístic, ajudats pel mecenes espluguí Lluís Carulla, l'any 1992 s'inicià la reforma per convertir-la en l'actual cova museu, inaugurada el 1994.

El 30 d'octubre de 2019 Josep Maria Vergès, investigador de l'IPHES , va fer el descobriment del primer santuari paleolític d'art rupestre que es troba a Catalunya. El conjunt d'art rupestre es compon de més d'un centenar de gravats a les parets de la cova formant figures i motius de cérvols, cavalls i bous, i diverses figures abstractes i molts símbols, amb 15.000 anys d'antiguitat i que es va seguir utilitzant fins a l'edat de bronze. Pel nombre i qualitat de les representacions és un dels conjunts més significatius de l’anomenada província paleolítica mediterrània.

57-LA GALERA

La Galera és una vila i municipi de la comarca del Montsià.

Documentalment sembla que el 1303 ja devia existir, si més no, una agrupació de població incipient. De fet la torre medieval de la Galera, avui església parroquial, és d'aquesta època. Per la sentència d'un plet entre els pobladors de Godall i el seu senyor, Ramon de Centelles, coneixem que els godallencs de l'època van protagonitzar un gran èxode cap a la plana, cap al barranc de la Galera, sembla que perquè les condicions eren més favorables a la Galera, cosa que pot suposar l'existència d'una carta de poblament. En general, les condicions per viure eren millors en poblacions de jurisdicció reial, com la Galera, que en poblacions senyorials, el cas de Godall, en què el poder del senyor era més dur per als súbdits.

L'edifici més destacat és el de la torre medieval de la Galera. Es va construir el 1340 com a torre de guaita i la seva construcció va ser sufragada per la Vila de Tortosa. El 1684 se'n va reformar l'interior per convertir-la en l'església parroquial, dedicada a Sant Llorenç. Les obres de reforma del temple van quedar en suspens durant la Guerra de Successió, període durant el qual va servir com a caserna militar. La benedicció de la nova església va tenir lloc el 15 d'agost de 1711.

Des del segle XVII, es van instal·lar a la Galera mestres terrissers gràcies als quals aquest ofici s'ha convertit en una tradició a la localitat. En l'actualitat, només queda un cantirer en actiu a la Galera i al Montsià, Joan Cortiella Garcia, descendent d'una de les nissagues de terrissaires locals. El poble compta amb el Museu Terracota, Centre d'Interpretació de la Terrissa de la Galera, 

58. ERMITA DE L’ABELLERA. PRADES

L'Ermita de l'Abellera o de la Mare de Déu de l'Abellera, està situada a uns 2 kilòmetres a llevant del poble de Prades. S'alça en una cinglera de 1.020 metres d'altitud, aprofitant una balma on abans d'edificar-hi l'Abellera hi havien viscut eremites, entre d'altres sembla que hi va ser Bernat Boïl, primer llegat apostòlic a Amèrica el 1493. Està declarada Bé cultural d'interès local.

Segons la tradició, un pastor va trobar la imatge de la Verge entre les branques d'una alzina voltada de ruscos, quan anava a buscar mel. La imatge hauria retornat dues vegades al lloc on havia estat descoberta cada vegada que el pastor provava d'endur-se-la cap a casa. La tradició parla també d'una ermita existent en aquell lloc, on s'hi hauria retirat la reina Margarida de Prades. Sembla però no es va construir fins al 1570, i fou beneïda pel rector de Prades el 1574. El 1578 s'hi afegí el campanar, i a finals del segle XVII o a començaments del XVIII s'hi van fer importants obres de reforma. L'ermita és un recinte d'una sola nau. El 1936 es va destruir la imatge de la Mare de Déu, obra d'alabastre policromat d'estil gòtic tardà popular. La imatge es va reproduir a partir de fotografies l'any 1940 amb marbre de Sarral.

Segons Amades, la devoció, està molt arrelada i s'hi fan romeries i balls de coques de mel, que  vindrien de la cristianització del culte a una antiga divinitat agrícola local. Vora de l'ermita brollava una font amb aigua que tenia fama de miraculosa, que s'estroncà a començaments del segle XX.

59. AVENCS I GORGS DE LA FEBRO.

Els Avencs de la Febró són una esquerda oberta a la serra de la Mussara, dins el terme de la Febró (Baix Camp), de 250 metres de llargària, 25-30 metres de fondària i 6-8 metres d'amplada. Dins hi ha dues coves, una de força gran, que estava plena d'estalactites que foren arrancades per construir el mas de Macià Vilà a Reus. S'hi amagaren contrabandistes i, segons la tradició, el general Joan Prim el 1843.

Els Gorgs de la Febró són un bonic conjunt de tolls i cascades prop de la Febró i de la carretera de Vilaplana a la Febró. Juntament amb els avencs, són el lloc més conegut i visitat del poble. Es tracta d’un riu, afluent del Siurana, el llit del qual està format per roca calcària, i a causa de l’erosió dels saltants d’aigua, aquests han format uns bassals profunds molt característics que a l’estiu es converteixen en un lloc ideal per prendre un bon bany, fresc i tonificant. El seu accés és bastant ràpid i fàcil. La manera més ràpida d’accedir-hi és des de la carretera de Vilaplana a la Febró, a l’alçada del km 25, prop del Mas dels Frares i només s’han de seguir les marques vermelles i blanques d’un GR que, en aquest punt, creua la carretera camí d’Arbolí.

60. MINES DE BELLMUNT DEL PRIORAT

Bellmunt del Priorat és el poble miner de la comarca del Priorat més important pel que fa a l'extracció de mineral, la galena, tant per la seva qualitat com per la quantitat. Les primeres explotacions es poden situar en el llarg període comprès entre la segona part del Neolític, el 3000 aC, i la civilització Eneolítica, el 2000 aC, en l'extracció de coure i plom. El procés metal·lúrgic per a l'obtenció del plom i la plata a partir del mineral de galena s'inicia als segles VII-VI aC. Ara bé, la civilització que més va contribuir a l'explotació dels jaciments de Bellmunt va ser la romana. A Bellmunt els primers treballs es daten al 210 aC.   

A l'Edat Mitjana, al s.XIV la mineria al Priorat estava consolidada. A mitjan segle XIV es va produir, una intensa activitat de prospecció, obertura i extracció de minerals a Bellmunt que va comportar una transformació de les tècniques mineres, entre 1460 i 1540, i consistent en la utilització de mitjans mecànics com les sínies , grans galeries de drenatge, torns i eixos per al transport del mineral, màquines de trituració mogudes per força hidràulica o animal, molt més grosses i potents. Va ser innovador l'ús del foc en l'extracció: si la roca era tan dura que resultava impossible excavar-la, s'encenia foc a la vora i s'apagava tot seguit amb aigua. L'objectiu era produir oscil·lacions de temperatura per tal que les contraccions i dilatacions acabessin esquerdant la roca.

Durant els segles XVI i XVII, la galena extreta dels filons superficials s'usava per a l'elaboració de la ceràmica de reflexos metàl·lics i per a la fabricació de pesos per a balances, així com altres objectes que necessitessin molt pes i poc volum. Aquestes explotacions eren fetes per particulars que pagaven tributs a la cartoixa d'Escaladei, propietària dels terrenys. El 1750 antigues mines situades on actualment hi ha la mina Règia, incorporades a la corona i per això es coneixien com a Mines del Rei.

La història de l'actual mina Eugènia comença el 1873 quan a les propietats d'un pagès es va trobar una gran quantitat de galena. El propietari va excavar un pou amb galeria simple d'uns 20 metres de profunditat. A principis del segle XX aquestes pertinences passen a mans de capital privat català. El 1905 es crea i construeix la casa social de les mines sobre l'antic pou del segle XIX. L'any 1916 l'empresa canvia de nom i es converteix en "Minas del Priorato S.A.", essent-ne els principals accionistes Folch (fill), Albiñana i Navarro Reverter.

El Museu de les Mines de Bellmunt del Priorat, és un centre d'interpretació de la mineria del plom a la comarca del Priorat. Està situat a l'antic complex industrial de la Mina Eugènia, Es tracta d'un dels 24 museus del sistema del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya.

61. L’ARGENTERA.

Es creu que va ser fundat pels romans, que hi van explotar la galena. Abandonat més tard, fou part de les terres donades vers el 1162 a Albert de Castellvell, senyor de Siurana (des del 1153), el qual les va infeudar al monestir de Sant Vicenç de Pedrabona, al Garraf. El poble existia ja el 1178, i s'havia construït una església romànica que amb el temps va quedar al mig del poble i fou abandonada. Fou redescoberta el 1918 per Eduard Toda i Güell, que la va comprar per a utilitzar els materials per a la restauració del castell d'Escornalbou. El segle XIII va quedar integrat dins la baronia d'Escornalbou. El 1339 va passar a formar part de la Comuna del Camp.

El 1348 l'arquebisbe de Tarragona Sanç López de Ayerbe, baró d'Escornalbou, va contractar l'explotació de plom i argent al Puig Rodó, i durant uns 50 anys les mines van estar en explotació. En aquesta època les esglésies de Duesaigües i Les Valls eren sufragànies de l'Argentera.

Es va construir vers el 1750 l'església de Sant Bartomeu, abandonant-se l'anterior. Al segle XIX es va construir un túnel de ferrocarril, anomenat La Torreta, de més de 4 quilòmetres. El seu constructor, l'enginyer Eduard Maristany i Gibert (Barcelona 1855-1941) va rebre del rei Alfons XIII el títol de Marquès de l'Argentera el 1918. El reusenc Eduard Toda va beneficiar el poble amb restauracions i construccions com la de Casa Cabrer, el Nou cementiri, la casa del comú, les escoles i altres, i va enjardinar carrers, i el 1950 se li va aixecar un monument amb un bust de l'escultor també reusenc Modest Gené Roig. 

62. HORTA DE SANT JOAN

Horta de Sant Joan, documentada gairebé sempre Orta contra el criteri etimològic àmpliament admès, és una vila i municipi de la comarca de la Terra Alta. A la part sud del municipi es troba el Parc Natural dels Ports. Poble nadiu del pintor Manuel Pallarès, amic i company de Pablo Picasso, que hi passà una llarga temporada en la seva joventut (1897-98), de la qual ell mateix deia que en aquell poble havia après tot el que sabia. Picasso després hi tornà en època cubista (1909). En ambdues ocasions va produir-hi moltes pintures i dibuixos. Hi ha un actiu Centre Picasso, que organitza exposicions, simposis i publicacions, i l'Ecomuseu dels Ports.

L'any 1997 el nucli antic d'Horta va ser declarat bé cultural d'interès nacional en la categoria de Conjunt històric.

El lloc d'Horta, documentat el 1153 per primera vegada, com a fronterer en la donació del castell de Miravet -després de la conquesta de Tortosa el 1148-, sembla que cap al 1163 fou conquerit per Alfons I, el qual el 1165 va donar carta de poblament, segons els furs de Saragossa, als qui poblessin els termes d'Horta i Bene. El 1174, Alfons I donà la jurisdicció del lloc als templers i, el 1182, els Montcada renunciaren als drets que hi tenien. El 1192, el mestre provincial del Temple donà als habitants d'Horta una nova carta de població segons els costums de Lleida. El 1359, la comanda d'Horta comprenia, a més, els llocs d'Arnes, Ferres, Bot, Caseres, Mudèfer i potser Prat de Comte. 

63. ERMITA DE SANT ANTONI. ULLDEMOLINS.

Sant Antoni i Santa Bàrbara d'Ulldemolins és una ermita del municipi d'Ulldemolins (Priorat) protegida com a bé cultural d'interès local.

A la façana principal hi ha la porta d'arc de mig punt amb dovelles precedida per un petit atri. Hi ha un campanar d'espadanya d'una sola obertura.

Adossada a l'ermita hi ha la casa de l'ermità, de planta i un pis, que cap al 1960 es transformà en casa de colònies.

Sembla que aquesta ermita té el seu origen en un asceteri molt antic, d'abans de la colonització d'aquelles terres. Fins al segle XV estigué sota l'advocació de Santa Bàrbara però canvià de titular quan Fra Llorenç Julià, un ermità, l'any 1559 va fer bastir un altar dedicat a Sant Antoni i per fer-ho es va ampliar l'edifici. Al segle XVI va ser lloc d'habitatge de l'ermità Jeroni de l'Albi. Fou objecte de plets entre el municipi i la Cartoixa d'Escala Dei.

El 1580, es va ampliar la casa de l'ermità, la qual es va refer a finals del segle XIX i cap al 1960 es transformà en casa de colònies.

64.- LA RIBA

La Riba és un municipi de la comarca de l'Alt Camp, i  és en el límit de tres contrades diferents: el Camp de Tarragona, les Muntanyes de Prades i la Conca de Barberà.

Històricament va pertànyer a la vegueria de Montblanc i formà part de les terres del comtat de Prades. L'estació de tren de la Riba fou començada el 22 de març de 1858, i el dia 16 d'agost de 1862 l'estat de les obres de construcció del ferrocarril de Reus a Montblanc ja permeté l'arribada de la primera màquina. Pel setembre d'aquell any es transitava ja pel pont de l'Estret, o de Ferro, i la línia quedà inaugurada el 13 de maig de l'any següent. La manca d'espai planer a l'estret obligà a la coincidència dels traçats de la carretera i de la via, que s'entrecreuaren en tres passos a nivell successius i molt propers.

Al segle XIV, el Monestir de Poblet hi tenia un Molí; però l'impuls industrial de la Riba té el seu inici durant el segle XVIII, a partir de la instal·lació dels primers molins de paper moderns. Al llarg d'aquell segle es multiplicaren els establiments paperers, tant dins de la vila com als marges del Riu Brugent i també del Francolí. A la Riba hi havia al segle XIX 42 molins paperers. La primera matèria d'aquesta indústria no era pas la fustera, i encara menys la local. Un proveïment important es feia amb la palla dels cereals, sobretot de l'Urgell, portada amb carros des d'aquesta comarca. També s'utilitzaven teixits i draps vells i, més tard, espardenyots, que, per l'espart de les soles, les vetes i el teixit, eren molt aptes per a llur conversió en paper.

Els molins paperers eren emplaçats en tres zones diferents: n'hi havia 20 dins la població, 15 a la vora del Riu Brugent i 7 a la del Francolí. 

65. VILANOVA DE PRADES.

Vilanova de Prades és un municipi de la comarca de la Conca de Barberà situat al límit amb les Garrigues, el Priorat i el Baix Camp.

El 1159 Vilanova apareix citada a la carta de població de Prades com a límit d'aquest terme. A mitjan segle xii, Ramon Berenguer IV va cedir el lloc al capellà de l'Espluga de Francolí, Pere de Pinós. Quatre anys després, el rei Alfons el Cast va donar-lo a un nebot del capellà, Pere d'Avellà. Li va imposar com a condició que construís una fortalesa i que s'encarregués de la seva repoblació. El 1324 Vilanova va quedar integrada dins del comtat de Prades.

L'església parroquial està dedicada a Sant Salvador. De l'antiga església i de la qual n'apareix la primera referència el 1180 se'n conserven alguns murs que fan paret amb la rectoria. La construcció actual es va alçar al segle XVIII en estil barroc. El seu interior albergava un retaule barroc que presidia l'altar major i que va ser destruït durant la Guerra Civil. Abans de ser repintada l’església, a la llinda de la porta esquerra del presbiteri, es coneix que hi havia una llegenda en llatí que deia que el temple s’havia començat a pintar el 26 de juliol de 1827 i que s’havia acabat el 6 de juliol de 1829.

L'ermita de Sant Antoni de Pàdua, del segle xix, es troba al costat del cementiri, a la zona denominada el Camp de Poblet. Segons la tradició, tres dones que es van salvar de la pesta van costejar-ne la construcció. Durant la guerra civil va ser saquejada però encara s'hi poden veure alguns elements decoratius originals. Es considera un dels patronatges de la vila.

El darrer cap de setmana d'octubre s'hi celebra la festa i mercat de la castanya, declarada Festa d'Interès Comarcal 

66. CASTELL DE CREIXELL

De totes les construccions de Creixell destaca el castell, iniciat al segle xi, encara que la major part de la construcció és posterior al segle xvi; l'església parroquial de Sant Jaume del segle XVI, que va ser construïda sobre una petita església romànica del segle XI; la torre campanar, finalitzada l'any 1773 i coronada el 1917 amb la cúpula modernista de l'arquitecte Josep Maria Jujol; el casal de Ca la Miquelina, del segle XV; i les torres de Cal Jeroni, Cal Xacó i de ca la Miquelina, torres del segle XIV. Recentment s'han traslladat a la plaça de l'Abat Escarré les restes d'una vila romana dels segles I i II de la nostra era El Castell de Creixell, al Tarragonès, és un castell de forma poligonal situat a la part més alta del poble, Les parts més antigues del castell daten de finals del segle XI.

El 1173 tenim notícia documentada del terme Creixell quan Ponç de Rajadell i la seva muller venen el castell de Montornès a la comunitat de Santes Creus delimitant-lo «ab oriente in termine de Crexello». Probablement, la construcció del castell data del 1190 quan el bisbe de Barcelona, Ramon de Castellvell, concedeix la Carta de Població a la vila de Creixell. A partir de 1277, la senyoria de Creixell pertanyia al prior del monestir de Sant Pere de Casserres de la comarca d'Osona. L'any 1358 consten 28 focs a «Crexell».

El 1572 se secularitza el priorat de Casserres i els seus béns van a passar al Col·legi de Jesuïtes de Betlem de Barcelona. L'any 1767 i degut a l'expulsió del jesuïtes, la vila i castell passà a mans de la corona, i després Salvador de Marc de Reus que regí la senyoria de Creixell fins a l'abolició dels drets senyorials al segle XIX.. Avui en dia és de propietat privada i es troba en bon estat.

67.CASA DE FUSTA. DELTA DE L’EBRE. AMPOSTA

La Casa de Fusta és una de les construccions més emblemàtiques del delta de l'Ebre. Va ser construïda a finals dels anys 20 del segle passat per un grup de caçadors que s'instal·laren al delta atrets per la quantitat i varietat d'ocells que albergava aquest espai natural.

Actualment acull el Centre d'Informació del Parc Natural del Delta de l'Ebre, on s'aconsella dels itineraris, els espais més destacats i les activitats que es poden realitzar a la zona.

Just al davant de la Casa de Fusta hi ha una torre d'observació des d'on es pot apreciar una àmplia perspectiva de la bassa de l'Encanyissada.

L'any 1926 uns senyors benestants de Barcelona van fundar una societat de caça que, mitjançant un pagament d'arrendament i contracte per deu anys, adquiriren l'autorització necessària per caçar a la llacuna de l'Encanyissada. Com que necessitaven un habitatge per passar la temporada de caça, i el terreny no era seu, van fer portar la casa de fusta del Canadà, pel preu de 350.000 Ptes. La concessió fou renovada en períodes de deu anys, fins a l'any 1966.

L'any 1966 el "Ministerio de Cultura" -Patrimonio Forestal del Estado- va assumir la protecció de les llacunes i, al mateix temps, el patrimoni de la casa. L'any 1978 va passar a disposició de l'Estat, essent la Tancada i l'Encanyissada denominades "Coto Nacional del Delta del Ebro",

L'any 1980 passà a mans de la Generalitat, dins del Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca (Medi Natural) i l'any 1986 passà a responsabilitat del Parc Natural del Delta de l'Ebre.

L'actual Museu fou iniciat per l'avi Martí, pertanyent a una família que des de fa tres generacions s'ha encarregat del manteniment i la vigilància de l'indret.

68. CASTELL DE SALMELLA

Les ruïnes del castell de Selmella es troben situades a 828 metres d'alçària, al nord del municipi del Pont d'Armentera, a prop de les restes del despoblat de Selmella. El castell consta de dues grans construccions, separades entre elles uns 10 m. Les primeres referències de l'existència del castell són del segle XI. En un document provinent del cartulari de Santes Creus, consta que l'any 1012 hi hagué una disputa sobre la seva possessió entre el bisbe Borrell de Barcelona i Hug de Cervelló.

Aquest darrer, en la seva al·legació, feia constar que la possessió del castell pels Cervelló datava del segle anterior, fet que situa la seva construcció al segle X. Hug de Cervelló va guanyar el plet i cedí el castell al seu fill l'any 1018. El 1182, va passar a mans del monestir de Santes Creus. Al segle XIV era dels Cervelló i al segle XVII dels Armengol. A la fi del segle XIX, la construcció es trobava en estat ruïnós.

69. ANFITEATRE ROMA. TARRAGONA

L'amfiteatre de Tarragona és part del conjunt arqueològic de Tàrraco, declarat el 2000 Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Té la consideració de Bé Cultural d'Interès Nacional.

L'amfiteatre fou construït al sud-est de la ciutat de Tàrraco, fora del recinte emmurallat al sud de la via Augusta, al costat del mar i prop de la porta d'accés a la ciutat.L'existència de l'amfiteatre palesa la importància assolida per Tàrraco dintre del conjunt de colònies de l'Imperi. De fet, Tàrraco va ser una de les poques ciutats d'Hispània on es va construir un amfiteatre quan ja es disposava d'un circ i d'un teatre, privilegi que només tenien les principals ciutats de l'Imperi.

Edificat en l'època de la dinastia Flàvia (segona meitat del segle I dC), es va reformar l'any 221, durant el govern de l'emperador Heliogàbal. Les excavacions arqueològiques dutes a terme a l'amfiteatre han permès recuperar nombrosos blocs de pedra perforats, que tenien funció de contrapès per aixecar la lona que cobria l'amfiteatre, el velum.

La construcció de l'amfiteatre comportà l'obliteració de la necròpolis de cronologia augustal relacionada amb el traçat de la Via Augusta. Tenia una capacitat aproximada de 14.000 espectadors, i la seva construcció es degué a un sacerdot del culte imperial "Flamen Romae Divorum et Augustorum",

Les investigacions arqueològiques han permès de fixar la cronologia de l'amfiteatre a la segona meitat del segle I dC, fet que palesa la importància assolida per Tàrraco dins de les colònies de l'Imperi.

L'any 259 el bisbe de Tarragona, sant Fructuós, fou cremat viu juntament amb els seus diaques a l'arena de l'amfiteatre. En commemoració del martiri, al segle VI hom va construir al lloc del martiri una basílica visigòtica a la qual se superposà l'església romànica del segle XII.

Entre els anys 1780 i 1911 l'Estat va ser el propietari del conjunt, i durant aquest període va tenir diversos usos (al segle XIX hi van ser allotjats els presos que treballaven a les obres d'ampliació del port de Tarragona) que van ocasionar noves intervencions arquitectòniques.

70.CASTELL DE RODONYA

El Castell de Rodonyà és un monument protegit com a bé cultural d'interès nacional.

El castell està situat al centre del poble, a prop de l'església. És un edifici de pedra de grans proporcions i de planta quadrangular. Sembla probable l'existència del castell des de principis del segle XIII, tot i que les primeres referències ben documentades daten de 1310, any en què l'Arquebisbe de Tarragona Guillem de Rocabertí el va comprar a Bernat de Centelles per 60000 sous. En aquell moment estava habitat per Ramon de Tamarit, qui va retre homenatge a l'Arquebisbe l'any 1311. El 1409 Bernat de Tamarit va passar a ser baró de Rodonyà, ja que va comprar al rei les jurisdiccions del lloc. Cap al 1868, el castell va ser venut per Gaietà de Vilallonga i de Tamarit a un habitant del poble. En aquell moment, ja es trobava en mal estat. L'any 1919, l'Ajuntament va comprar l'edifici. Amb posterioritat, va ser utilitzat com a escola.

El 2018 es va acabar la segona fase de restauració per a la integració del monument a l'espai urbà i fer-ne la seu de la futura Casa de la Vila i el motor d’atractiu turístic.

71. SANTA MARIA DE PARETDELGADA

L'ermita de Santa Maria de Paretdelgada és un edifici religiós al terme de la Selva del Camp i a uns 4 km del poble, a l'antic camí de Vilallonga. La primitiva imatge venerada era una marededéu romànica amb el Nen a la falda. El nom probablement deriva de les restes d'una vil·la romana existent al lloc que la carta de poblament del 1165 esmenta com Parietes Graciles (parets gràcils, parets delgades). Segons la tradició s'hi va establir una casa de l'orde del Temple procedent de Rourell. L'ermita és documentada des del 1200 i fou restaurada el 1303; el 1313 es va construir la casa de l'ermità amb autorització de l'arquebisbe Guillem de Rocabertí. El cor fou construït el 1526, el 1523 la sagristia, que va desaparèixer en unes obres de restauració, i el 1605 la capella de la Mare de Déu de la Pietat. La capella nova fou construïda entre 1739 i 1746 però es va cremar el 1766 i es va haver de fer de nou. El 1936 fou destruïda pels anarquistes i reconstruïda el 1959. La capella consta d'una nau rectangular que comunica amb la capella del cambril.  S'hi van fer importants aplecs entre el 1961 i el 1964, amb un concurs literari i de la cançó catalana, però foren prohibits pel règim de Franco degut al seu vessant catalanista, i no es van reprendre fins al 1976 amb una altra intenció.

S'han fet excavacions de diverses habitacions de la Vil·la de Parets-Delgades, amb paviments de mosaic que foren arrencats entre el 1938 i el 1949. Els mosaics daten de mitjans del segle iv dC. Prop de la riera de la Selva s'observen cisternes revestides d’opus signinum. Davant de l'ermita hi ha murs romans re-aprofitats com a marge. La major part de les habitacions estan cobertes a la zona del pati, tot i que aflora algun mur.

La Creu Coberta, una creu de pedra sobre un pedestal a la vila La Selva del Camp, era la fita inicial o terminal en els solemnes trasllats de la imatge de la Mare de Déu de Paretdelgada a la vila per qualsevol motiu. Tanmateix era el lloc on la gran comitiva de la vila rebia l'arquebisbe.

72. SOLIVELLA

Solivella és un municipi de la comarca de la Conca de Barberà, situat al vessant meridional de la serra del Tallat. És on més àmpliament es parla el subdialecte xipella del català.

Solivella va ser mencionada per primer cop en un document del 1058 amb el nom de Puig d'Olivella. El 1191 va començar a repoblar-se gràcies a Gombau d'Oluja, senyor de Vallfogona de Riucorb, qui hi construí un petit castell.

En el segle xiii va passar a mans de la família Anglesola. El segle xiv van vendre la seva possessió al monestir de Santes Creus, tanmateix poc després van recuperar les seves possessions.

El castell de Solivella fou bastit a finals del segle xv i a principis del segle xvi pels Llorac aprofitant elements anteriors. Es trobava a la part més alta de la vila dominant gran part del terme. Es tractava d'una gran edificació del gòtic florit català. Actualment en el seu emplaçament es poden observar les restes d'un gran mur i la porta d'entrada al castell. El pati d'armes es troba gairebé derruït. Al mig del pati d'armes hi ha l'antiga cisterna que es va aprofitar per fer de dipòsit d'aigua de la vila, tasca que encara avui realitza. El 1599 es creà la baronia de Solivella per Felip III de Castella en favor de Simó Berenguer de Llorac i Castelló. A mitjans del segle xviii va pertànyer als marquesos de Palmerola.

L'avalot dels pobres s'estengué a Solivella l'agost de 1694. L'església parroquial, d'estil barroc, està dedicada a l'Assumpció de la Mare de Déu. Fou construïda el 1769 aprofitant la pedra de l'anterior església romànica.

La vila de Solivella va lligada al Santuari del Tallat. Així, el 1475 fou trobada per un pastor la imatge de la Mare de Déu del Tallat. Ferran II de Barcelona encarregà al noble Ramon Berenguer de Llorac l'edificació del Santuari que fou inaugurat el 1493 amb presència dels reis Catòlics.

73. MARGALEF. CARRER DE LES COVETES

Margalef, de vegades anomenat Margalef de Montsant, és un poble i municipi de la comarca del Priorat.

Es tracta d'un terme molt muntanyós, atès que tota la meitat sud és en territori del massís del Montsant: aquesta meitat forma part del Parc Natural del Montsant. La meitat nord està composta per tot de contraforts de la Serra de la Llena. Enmig dels dos massissos discorre el riu Montsant, que forma un pantà a la part oriental del terme. Pel costat del Montsant cal destacar la Serra de l'Auferí, on hi havia hagut mines, la Rovellosa, el Serrall de la Bernarda, la Serra del Tossal Clos, lo Morral L'ermita de Sant Salvador està situada al sud, a 3,5 km del poble.  L'edifici està aixoplugat sota una immensa roca. És una construcció modesta de petites dimensions. L'original va ser construïda al segle XVI però el 1936 va ser incendiada i va haver de ser reconstruïda, amb una nau i cor.

Al costat de l'ermita, i sota la mateixa roca, també es pot contemplar la casa de l'ermità i una font que mai no ha cessat de brollar. Un element curiós, igual com passa amb altres ermites del Montsant, és que la campana és una bomba reaprofitada. Té una àrea recreativa amb barbacoes i també una font. Constitueix un pont per iniciar excursions a la Serra Major de Montsant.   

Pel terme hi ha nombroses coves i avencs, entre els quals es destaquen els cinc avencs de l'Aurefí, de gran fondària, i la cova de la Taverna, de grans dimensions i amb tolls d'aigua. En diferents balmes, dites coves per la gent del país, utilitzades en temps moderns com a cabanes o corrals, tancades amb parets de tàpia, s'han trobat tallers de sílex. Les més importants són l'abric o cova del Filador o del Vilar, anomenada així perquè al segle XIX hi havia un filador de seda. A l'interior i a l'entorn s'han trobat moltes restes de sílex, que converteixen el jaciment en un dels més importants del paleolític superior de Catalunya, ja que ofereix una seqüència cronològica de tot el període epipaleolític en les seves fàcies fins al neolític inicial. 

76. MAS MIRO. MONT-ROIG

El Mas Miró és una finca està ubicada a les afores de Mont-roig del Camp (Baix Camp).

El mas Miró, més enllà del seu valor estrictament històric, arquitectònic i paisatgístic, presenta un valor afegit, donada la importància d'aquest lloc en la creació pictòrica de Joan Miró.  L'obra i l'univers mironià es van gestar en aquest espai físic, en el marc estricte del mas i de les terres que l'envolten. És aquí on Miró va decidir dedicar-se exclusivament a la pintura, i d'on provenen les primeres obres que el van catapultar internacionalment, convertint-se en un dels pintors més rellevants del segle XX.

El mas Miró està configurat per una sèrie d'edificis de diverses èpoques, que abasten d'ençà el segle XVIII al XX. L'edifici esta catalogat com a Bé cultural d'Interès Nacional. L'edifici anteriorment es coneixia com a Mas d'en Ferratges. Antoni Ferratges i de Mesa, marquès de Mont-roig, diputat i senador a les Corts de Madrid. Era conegut per haver sigut el primer director de La Vanguardia. Nascut a Barcelona el 20 d'abril de 1893, Miró sempre va mantenir uns lligams molt estrets amb les comarques del Priorat i del Baix Camp. Des de nen va passar part dels estius a Cornudella amb els avis paterns, d’aqui van sorgir alguns dels seus primers dibuixos, que palesen el seu interès primerenc pel paisatge i el seu entorn.

El 1910, Joan Miró entra a treballar com a administratiu a la drogueria Dalmau i Oliveres de Barcelona. Les enormes dificultats que va viure el pintor per adaptar-se a la nova feina, i una greu malaltia, fan que Miró passi una llarga temporada de repòs al mas que els seus pares acabaven d'adquirir a Mont-Roig. Durant aquella estada decideix dedicar-se de ple a la pintura. Així relatava el seu procés de transformació personal en una carta a Enric Cristòfol Ricart: «El primitivisme d'aquella gent admirable, el meu treball intensíssim, i més que tot el meu recolliment espiritual, el viure jo un món fill del meu esperit i de la meva ànima [...] m'han reclòs dintre de mi, i a mesura que m'he anat tornant més escèptic en tot el que m'envoltava, m'he anat acostumant més a Déu, als Arbres i Muntanyes, i a l'Amistat».

El vincle estret i indissoluble que s'establirà entre el mas de Mont-roig i Miró perdurarà durant la resta de la seva vida, fins al punt que el mateix artista va declarar en diverses ocasions: «Mont-roig és el xoc preliminar, primitiu, al qual sempre torno. En altres llocs tot ho mesuro en comparació amb Mont-roig». La Fundació Mas Miró, constituïda el 15 de març de 2013, és la impulsora de la museïtzació i l'obertura al públic del mas com a casa d'artista. 

77. PANTÀ DE RIBA-ROJA

El pantà de Riba-roja és un embassament que pertany al riu Ebre, creat per una presa situada al municipi de Riba-roja d'Ebre, que s'estén pels termes de Riba-roja d'Ebre, a la comarca de la Ribera d'Ebre, pel de la Pobla de Massaluca, a la de la Terra Alta, pel de Faió, a la del Baix Aragó-Casp (Aragó), i pel de Mequinensa, a la del Baix Cinca (Aragó).

El riu Ebre passa encaixonat entre plataformes tabulars calcàries que han facilitat la construcció del pantà (la presa és aigües amunt de la vila), de 38 km de llargada i una superfície de 2.152 ha, que arriba fins a l'aiguabarreig amb el Segre, amb una capacitat de 210 hm³. La central produeix 262,8 MWh de potència màxima.

S'estén des de Riba-roja d'Ebre fins a Mequinensa, sent una de les zones verges i insòlites de l'interior de Catalunya. Un entorn natural de gran bellesa on, la pesca d'oci forma part de l'activitat al costat de les activitats nàutiques. Navegar al seu ritme i en total llibertat amb una extensió de més de 50 km.

És una zona excepcional de pesca, rica i abundant tant en quantitat com en varietat d'espècies. Ideal per als aficionats a aquest esport. Existeixen varietats autòctones com l'anguila, el llop o gat, la perca, la carpa i la tenca.

Com a espècies introduïdes apareixen principalment la perca americana , i el silur, aquesta darrera de gran acceptació pels afeccionats tant per la seva abundància com per la seva grandària.

78. MOLI DE L’ALBIO. LLORACH

el Molí d'Albió és un molí industrial del 1225 situat al municipi de Llorac (Conca de Barberà). L'edifici encara conserva la seva estructura medieval, amb una de les sèquies, la bassa i el cacau. Està ubicat a la carretera T-243, prop de Vallfogona de Riucorb. Forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Edifici amb un aspecte extern de torre fortificada. Té una planta baixa i dos pisos superiors. Possiblement en un principi no existiren les dues plantes superiors (La planta baixa és una sala rectangular coberta amb una volta de canó apuntat. En aquest lloc hi va haver primitivament la sala dels tremujals. El primer pis té un sostre pla i les bigues de fusta reposen sobre un gran arc ogival. La darrera planta estructura el seu espai intern mitjançant un pilar central del qual arrenquen dues arcades sobre les quals reposaria l'encavallada de fusta primitiva (ara desapareguda). Immediata a l'edifici es conserva la bassa del molí.

Al lloc d'Albió es documenten durant el segle XIII tres molins diferents: el superior o "Molí Sobirà", l'anomenat "Molí Mitjà" i el de "L'Hospital". És difícil determinar quin dels tres correspon al ressenyat en aquesta fitxa. No obstant hi ha notícies documentals que mencionen unes obres realitzades en el "Mitjà" durant el darrer quart del segle XIII. 

79. LA FATARELLA

Es diu que els inicis del poblament a la Fatarella es vinculen a l'existència d'una torre de vigilància musulmana, i que el seu nom podria derivar de "fatorella" ("torre" en àrab). Malgrat aquesta dita, hi ha indicis de pobladors en l'època dels ibers i s'han trobat a la zona de les Camposines restes de l'edat del bronze.

El segle xii, amb la reconquesta, el territori passa a ser domini de l'Orde del Temple. Llavors és quan es concedeixen les cartes de poblament: el 1208 la de les Camposines (vila independent fins al 1842 que, després de les guerres carlines, és annexionada) i posteriorment, el 1228, la de la Fatarella. Així la població es constitueix com a tal durant l'edat mitjana, sent la vila un recinte emmurallat que ofereix protecció als seus habitants.

El 1937 s'hi donen els Fets de la Fatarella on una 30 de pagesos del poble són executats per la CNT-FAI, encara no se n'ha aclarit les causes, ja que a la documentació confiscada per la dictadura franquista se'n troben dues versions conflictives. La Fatarella fou un dels escenaris de la cruenta Batalla de l'Ebre, el darrer intent de les tropes de la República per parar l'alçament nacional. Avui en dia la població es caracteritza per la seva decidida aposta per un nou model econòmic i social.

Els llocs d’interès son:  l’Església Parroquial de Sant Andreu; la Capella de la Mare de Déu de la Misericòrdia i Mirador de la Terra Alta; l’Ermita de Sant Francesc; l’Ermita de Sant Bertomeu; les Construccions de pedra en sec; la Casa Ecològica; i tot el Patrimoni de la Guerra Civil.

80. CAPAFONS

Anomenat també Capafons, amb ortografia tradicional, el topònim deriva del llatí Capite fontium, "cap de les fonts". S'han censat un total de 53 fonts, entre les quals destaca la font de la Llódriga o Llúdriga, que no s'asseca mai.

Sembla que el 1151 Capafonts estava ja en mans dels conqueridors francs, i apareix esmentat a la carta de poblament de Prades de 1159. Integrada al Comtat de Prades, abans de 1392 la vila va ser donada en dot pel comte Ramon Berenguer a la seva muller Blanca. Al llarg del segle XVI Capafonts va patir diverses calamitats agrícoles, sequera i una plaga de llagosta el 1681, que es repetí el 1685. Segons Madoz, el 1846 produïa sègol, llegums, cànem i patates, i molt poc vi. Tenia dos molins fariners moguts pel riu Brugent i s'hi feia carbó. Des del segle XIII el poble tenia un forn de propietat i gestió comunal, on els veïns duien la farina i n'obtenien el pa, que va estar en funcionament fins al 1985, des de 2009 està museïtzat.

L'església parroquial és dedicada a Santa Maria. És d'estil barroc senzill, sense filigranes, i la seva construcció va finalitzar el 1763. Té tres campanes, la major de les quals pesa 250 quilos. Damunt de cada una de les portes de la sagristia hi ha dos caps de bou, que, segons la tradició, és la paga que demanà l'amo del Mas del Fortet per haver estat el que més pedra havia portat per la construcció del temple.

Als afores s'hi troba l'ermita de la Mare de Déu de Barrulles que fou construïda el segle XII. La imatge de la Verge, que es guardava a l'església del poble, és d'alabastre policromat i és datada del segle XV.

Al terme hi ha també el Mas del Fortet, una masia del segle XVI que va ser refeta el segle XIX, i restaurada el 1976 per convertir-la en casa de colònies.

81.- PEDRERA DE EL MÈDOL.

La pedrera romana del Mèdol és una gran conca, coneguda com el Clot del Mèdol, de més de 200 metres de llargada i una amplada d'entre 10 i 40 metres, produïda per la constant extracció de pedra calcària  en època romana per construir els edificis més importants de Tàrraco. Al centre de la pedrera s'alça una agulla de pedra no excavada. La seva gestió depèn del Museu d'Història de Tarragona.

El trasllat dels carreus a la ciutat es va realitzar a través de la Via Augusta, molt propera a la pedrera. Hom calcula que de la pedrera es van extreure, aproximadament, uns 50 mil metres cúbics de pedra. Actualment es coneixen una desena de pedreres explotades en època romana, encara que la més espectacular, per les dimensions i el bon estat de conservació, és la del Mèdol.

82.- SALOMÓ.

Rodejat de muntanyes i boscos i franquejat pel riu Gaià, ofereix paisatges destacats per la varietat i grans contrastos, molt valorats pels excursionistes i pels cicloturistes. El terme ja va ser poblat a la prehistòria, segons posen en relleu diferents materials de pedra, os, ceràmica i metall excavats a la Cova Fonda, es daten en el període eneolític.

Els documents escrits més antics daten de principis del segle xi, quan el terme formava part del sector més oriental del castell de Castellví de la Marca. A principis del segle xiii, Guillema de Castellvell va fer donació del terme al priorat benedictí de Santa Maria de Banyeres. També es fa menció de l’església. Salomó va rebre una carta de protecció del rei Jaume I,  confirmada després per Joan I. Al llarg de l’edat moderna el terme va ser senyorejat conjuntament pel priorat de Banyeres i el llinatge de Copons. Cal destacar l’Església està documentada el segle xiii i en especial la Capella del Sant Crist, construïda a principis del segle xviii, d’estil barroc.

El “Ball del Sant Crist” es representa anualment, els quatre primers diumenges de maig  es tracta d’un “ball parlat” que a través de quadres dramàtics i coreogràfics narra una història centenària envoltada de llegenda. Conta que un mercader salomonenc, Josep Nin, de Cal Cadernal, va portar a la vila un Crucifix miraculós adquirit a un comerciant algerià a pes de plata després de moltes tribulacions. L’origen d’aquest relat es pot situar a mitjan segle xvi. La devoció a la imatge es va estendre per les comarques veïnes i els fidels anaven a Salomó en peregrinació i romeria a retre imatge al patró. Es va instituir una confraria en el seu honor (1691) i es van compondre uns Goigs (els més antics daten de mitjan segle xviii). De la tradició oral i els Goigs en nasqué el text dramàtic del Ball, escrit a mitjan segle xix, i des d’aleshores, representat de forma ininterrompuda. El Ball Parlat del Sant Crist de Salomó esta  declarada Festa tradicional d'interès nacional per la Generalitat de Catalunya.

83.- CASTELLOT DE ROCA ROJA. BENIFALLET..

El poblat del Castellot de la Roca Roja (Benifallet, Baix Ebre) és un assentament ibèric que s’ubica en un meandre de l’Ebre, des d’on es controla, des d’una posició estratègica, el pas del riu per la zona. Es tracta d’un poblat de superfície molt reduïda (1.000 m²) però amb una fortificació imponent, desproporcionada per les dimensions del jaciment que fou freqüentat des de l’ibèric antic fins a l’ibèric final (ss. VI-I aC).

En les últimes excavacions realitzades s’ha pogut documentar una seqüència estratigràfica amb més de 2 metres de potència, que ha permès arribar a nivells de l’ibèric antic (550-450 aC) sobre els quals es basteix el sistema defensiu de finals del segle V aC, actualment visible, mentre que a l’extrem oest s’ha detectat una estructura bastida amb grans pedres, potser les restes d’una muralla anterior. Les grans depressions o retalls antròpics documentats a la roca semblen haver funcionat com a fossat d’aquesta primera muralla. En alguns punts els murs de l’assentament presenten una potència conservada superior als 2 m.

84. LA BARTRA.

La Bartra és un llogaret del municipi de Montblanc, a la Conca de Barberà, a què fou agregat abans de 1940; anteriorment pertanyia a Rojals.

A l'edat mitjana s'hi edificà un convent, sobre les runes del qual s'assentà, el segle XVIII, la pagesia de muntanya, que hi va romandre fins a la dècada de 1960. Aquest llogarret, format per cinc famílies, va quedar deshabitat i progressivament es va anar degradant. Actualment hi ha una casa refugi i una casa de turisme rural.

Es troba aproximadament a 730 m d'altitud, a les muntanyes de Prades, al sud de Rojals. Forma part de la conca del Brugent, i s'hi accedeix mitjançant un camí que surt de la carretera TV-7044 (La Riba - Farena).

85.- SANTUARI DE LA MARE DE DEU DE LA PINEDA.

L’arquebisbe Joan Lario concedí l’any 1772 permís a Vila-seca per anar en processó el segon dia de Pasqua Florida i celebrar-hi una festa, al Santuari. En altres temps fou església i parròquia de l’antic territori de la Pineda.

L’edificació del temple data d’abans de l’any 1245. La imatge és un baix relleu en una placa de pedra. S’atribueix a la segona meitat del segle XIV. Té una torre adossada a l’ermita, semblant a una torre medieval reformada. Destaca el retaule major del segle XVIII, amb una placa de pedra on figura el relleu de la verge, probablement del gòtic tardà, del segle XVI.

L’ermita de la Verge de la Pineda era en els seus orígens un castell que l’església va adquirir, amb llicència de Pere el Catòlic l’any 1211. Els primers documents que parlen del santuari corresponen als anys 1327, 1348 i 1362. Normalment eren testaments i donacions a favor del Santuari de la Mare de Déu de la Pineda. El cementiri de la parròquia es trobava a migdia del temple, davant d’una porta lateral i a prop de la torre. A mitjans del turbulent segle XVI fou un lloc escollit per a intercanviar captius. En aquesta època i a començaments del segle XVII començaren a fer-se habituals les peregrinacions massives des de Vila-seca.

L’actual església fou beneïda l’any 1758. L’altar major és d’estil barroc. Contrasta amb l’austeritat i l’elegància de l’edifici, sempre mantingudes en les successives reformes del segle XVIII. Aquestes obres i la constitució de municipis l’any 1837 donà lloc a curioses situacions entre Salou, la Pineda i la Canonja. Aquestes són les arrels del pròsper nucli turístic de la Pineda.

86. CASTELL DE SANTA OLIVA.

El castell de Santa Oliva o castell del Remei de Santa Oliva és un castell termenat, documentat el 1012, i declarat bé cultural d'interès nacional.  

Dins del castell, a més de la sala d'armes, es conservava l'església de Sant julià, però l'any 1610 ambdues estructures foren transformades per la ubicació de l'església de la Mare de Déu del Remei. La Capella de la Mare de Déu del Remei, que abans rebia el nom de Sant Julià del Castell de Santa Oliva estigué sempre vinculada al monestir de Sant Cugat del Vallès com es comprova en la primera referència documental l'any 938 i les diferents butlles papals dels segles XI i XII. Igual que el castell, fou destruïda per les incursions almoràvits a principi del segle XII.

El 1158 el bisbe de Barcelona Guillem de Torroja concedí al monestir de Sant Cugat Sant Julià amb delmes, primicies i ofrenes. L'església conserva, d'origen, l’absis semicircular que fou sobrealçat per a convertir-lo en torre de defensa damunt dels quals hi ha el campanar de cadireta amb dues obertures de mig punt. La nau fou eixamplada el segle XII i reformada en estil gòtic.

87. MUSEU FERROCARIL. MORA D’EBRE.

El Museu del ferrocarril a Móra la Nova, és un projecte de recuperació d'arqueologia industrial que inclou també la posada en funcionament d'un tren turístic a vapor entre la Costa Daurada i les comarques de l'interior, així com la creació d'una escola professional d'oficis ferroviaris.

És a les antigues instal·lacions ferroviàries a tocar de l'actual estació de Móra la Nova (la Ribera d'Ebre) on hi havia un dels dipòsits de locomotores de vapor més importants d'Espanya amb 100 locomotores. L'any 1958 hi van arribar a treballar un miler de persones.

Es pot visitar l'edifici recuperat de l'enclavament, que alberga un dels primers sistemes de control d'estacions electromecànics d'Europa. Una gran taula mecànica que permetia que una sola persona pogués fer de manera centralitzada tots els canvis d'agulles i controlar tota la senyalització de l'estació. Va ser construïda el 1928 per l'empresa americana General Railway Signal i va estar en servei fins al 1983.

També es pot visitar el pont giratori de 23 metres, les antigues cotxeres de carruatges, avui taller de restauració de vehicles. El recorregut finalitza a la nova cotxera del tren turístic on s'hi restauren i conserven alguns exemplars de locomotores, automotors, cotxes i vagons, que ens mostren l'evolució del ferrocarril al llarg del temps, entre els quals hi ha la 241F-2238, l'únic exemplar que es conserva de locomotora de vapor de gran potència del dipòsit de Móra la Nova que remolcava els grans trens expressos entre Barcelona i Madrid als anys 50 i 60.

El Centre d'Interpretació de ferrocarril forma part de la Xarxa Estatal de centres de Posada en Valor del Patrimoni Ferroviari i està integrat a la Xarxa de Museus de la Ciència i la Tècnica de Catalunya. 

88. FORUM DE LA COLONIA. TARRAGONA

El Fòrum de la Colònia de Tàrraco, capital de la Província d'Hispània Citerior, és l'espai on es desenvolupava els afers administratius i comercials de la ciutat romana. Està constituït, actualment, per una plaça porticada, una filera de tabernae i -en la posició central- la cúria. Estudis recents permeten suposar que allò que s'ha conservat no és més que una part (concretament la basílica) del fòrum.

Els darrers treballs han posat de manifest que la primera plaça pública es va definir a finals del s. II aC, en el moment que la ciutat adquireix la seva forma urbana bàsica amb l’extensió del perímetre emmurallat i l’execució d’importants obres de sanejament públic com el col·lector dels carrers d’Apodaca i de la Unió. Aquesta plaça es crea sobre part de l’oppidum ibèric (Kese) que, des del s. V aC, s’estenia per sobre d’aquest promontori que dominava la badia portuària i la desembocadura del riu. D’aquesta primera configuració del fòrum en coneixem el Capitoli, el temple dedicat a les tres divinitats principals del panteó romà (Júpiter-Juno-Minerva) que presidia la plaça pública.

En època d’August es produeix una profunda remodelació amb la creació d’una nova plaça al costat de la primera on destacava una basílica amb tribunal axial, governada per l’estàtua d’August, i locals annexos.  En aquest mateix període es construeix el teatre, en directa relació urbanística i funcional amb el fòrum i el port. Sota Tiberi es reforma la basílica i es crea l’anomenada “plaça de les Estàtues”, un espai intermedi, accessible des de la basílica, que connectava amb un carrer al qual tenien façana les diverses cases (domus) documentades. A l'entorn de la basílica van aparèixer un bon nombre d'estàtues, algunes de les quals estan relacionades amb el culte imperial. A la plaça annexa a la basílica van ser trobades diverses estàtues de membres de la família imperial Juli-Clàudia (27 aC - 68 dC). En el s. II dC el fòrum de la colònia experimenta noves reformes mantenint-se en ús fins a la segona meitat del s. IV, moment en què data l’enderroc de la basílica.

89. CATEDRAL DE TORTOSA.

La catedral de Tortosa és un edifici religiós de Tortosa que està sota l'advocació de Santa Maria, i se situa en el nucli antic d'aquesta població, a tocar del riu Ebre. L'actual edifici gòtic de l'any 1347 i va ser edificat sobre un anterior romànic; fou consagrat per primera vegada el 1441 i les fases de construcció continuaren fins a arribar a la façana barroca, iniciada a la dècada de 1620 i deixada sense acabar el 1757. Les excavacions arqueològiques, han fet palès que aproximadament en aquest mateix lloc hi havia hagut el fòrum romà.

Aquesta catedral ostenta el títol de Basílica i el 1931 va ser declarada, juntament amb el Palau Episcopal, Bé Cultural d'Interès Nacional.

Quan el 1148 Ramon Berenguer IV va conquerir la ciutat va concedir a Bernat Tort, arquebisbe de Tarragona i bisbe provisional de Tortosa, la mesquita més gran de la ciutat i totes les seves possessions, aquest bisbe la va convertir tot seguit en catedral i aprofitant les edificacions musulmanes les va reconvertir en estances per al monestir, es va anomenar bisbe a Gaufred d'Avinyó (1151-1165) abat de la canònica de Sant Ruf d'Avinyó. En temps del bisbe Ponç de Torrella (1213-1254) es van anar ampliant els dominis de la diòcesi amb l'annexió dels territoris valencians de Morella i Borriana, construint-se un palau episcopal sota el mandat del bisbe Berenguer de Prat (1316-1340).

El claustre junt amb les dependències canonicals van ser construïts durant els segles XII i XIII.

Després de pocs anys des de la consagració de la mesquita per al seu ús cristià, en 1158 es va començar una nova construcció romànica, sota l'advocació de Santa Maria, constava de planta llatina, i no es conserven més que restes de murs i alguna finestra. La seva consagració va ser feta per l'arquebisbe de Tarragona Berenguer de Vilademuls el dia 28 de novembre de 1178 sota el mandat del bisbe Ponç de Monells i amb la compareixença d'Alfons II d'Aragó i la seva esposa Sança de Castella. 

90. SANTA COLOMA DE QUERAT.

Santa Coloma de Queralt és un municipi de la Conca de Barberà,

Els orígens de Santa Coloma de Queralt es remunten al segle x, quan, sota la protecció del castell de Queralt, es comença a reconquerir la regió. Segons la Gran geografia comarcal de Catalunya, Santa Coloma es formà a l'edat medieval a partir del creixement de tres nuclis: la Vila Vella, la Vila Nova i la Pobla de Montpaó. Sembla que durant el segle XIII s'emmurallà.. El castell de Queralt (origen de la baronia) va pertànyer primer als comtes de Barcelona segle x, i a partir del segle xi als Queralt.

Entre el segle xiii i 1492,  va tenir una important comunitat jueva, que disposava de sinagoga, hospital i banys propis. Es conserven encara l'estructura i els carrers de l'antic call. I és que a l'edat mitjana Santa Coloma de Queralt es distingí per la producció i comercialització de safrà. El comerç d'aquesta espècie, el capitanejaven els jueus que cada dilluns, en el mercat setmanal, fixaven la pauta-escandall del preu del safrà a regir a tot el país. S'exportava arreu de la Mediterrània fins a Antioquia i Àsia Menor a través del port de Barcelona. Durant la Guerra Civil, la vila s'anomenava Segarra de Gaià.

Cal visitar: Església parroquial gòtica de Santa Maria (s. XIV), amb un alt campanar quadrat del s. XVII. Castell-Palau dels comtes de Queralt, amb la torre de l'Homenatge circular del segle XI. Plaça de l'Església i Plaça Major, porticades. Font de les Canelles o dels Comtes, construïda just en el punt de naixença del riu Gaià. Portals de l'antiga muralla. Església de Santa Maria de Bell-lloc (s. XIII-XIV), gòtica, amb portal romànic. Ruïnes del castell de Queralt i ermita de sant Jaume. Ruïnes del Castell d'Aguiló.  Dolmen de megalític de Plans de Ferran.

91. SANT MIQUEL DE MONTMELL.

Sant Miquel de Montmell és l'antiga església del municipi del Montmell (Baix Penedès). Originalment una església romànica situada al peu del castell del Montmell, a 713 m sobre el nivell del mar, en el segle XVI es va construir una església nova amb millor accés a 640 m d'altitud. Actualment totes dues estan abandonades, igual que les cases de l'antic nucli de Montmell, i en estat de ruïna.

La petita església romànica d'influències llombardes fou dedicada al culte fins a finals del segle XVI. Llavors fou traslladada a un altre temple, uns metres més avall en la mateixa serra. L'any 1953 fou restaurada. Es creu que el temple és anterior a l'últim terç del segle XII, perquè encara que el castell sigui datat del 976, no es té cap document que parli d'una església propera a la fortalesa. Es creu que fou construïda després de la invasió almoràvit del Penedès i d'iniciar l'ofensiva cristiana que permeté la reconstrucció de castells i la reconquesta de Tortosa, Lleida i les muntanyes de Prades. Més tard, en anys successius (1157-1158) l'església barcelonina intentà recuperar la jurisdicció sobre aquest territori, cosa que aconseguí l'any 1181. Fou possiblement per aquests temps que fou consagrada l'església romànica. L'església nova de Sant Miquel, que fou consagrada el 1598 en substitució de l'antiga, quan a molts ja el resultava incòmode d'enfilar-se tan amunt. D'aquesta església en parla l'Arxiu Diocesà de Barcelona sota el nom de Sancti Michaelis de monte Macello-Munt-Mael.  A redós del castell i de l'església es formà un petit nucli de poblament. L'església fou abandonada en temps de la guerra del 36, a partir d'aquest any es va enderrocar molt. 

92.PRIORAL DE SANT PERE. REUS

La Prioral de Sant Pere de Reus és la principal parròquia de la ciutat de Reus, regida pel prior. Fou començada el 1512 i inaugurada el 1569, obra de l'arquitecte mestre Benet Otger de Lió. Està dedicada a Sant Pere, que és el patró de la ciutat.

L'església de Sant Pere de Reus apareix per primera vegada en la documentació en la segona meitat del segle XII. Fins al segle XV estava dedicada a Santa Maria.  A l’any 1159 l'arquebisbe Bernat Tort va fer donació de la parròquia i dominicatura episcopal de Reus al capítol de la catedral de Tarragona.

L'any 1325 el papa Joan XXII des d'Avinyó concedia el títol de priorat i prior per a la parròquia i rector de Reus.  Els jurats de la ciutat veient les reduïdes dimensions del temple respecte a la població, acordaren el 1501 la construcció d'una nova església. La nova església s'havia de construir al mateix lloc on hi havia l'antiga, i al ser més gran significava ocupar el solar del primer cementiri, ara desocupat, i enderrocar algunes cases Es va col·locar la primera pedra el 1512. L'antiga església romànica es va fer servir de bastida interior mentre es construïa el nou temple. Cap al 1528 es va enderrocar, i les seves pedres serviren per a les obres del campanar i les del cor. L'església fou consagrada el 29 de juny de 1543 per Joan Jubí, bisbe de Constantina, obrint-se provisionalment al públic. La segona consagració, i obertura al públic, definitiva, és de l'any 1569, cosa que no vol dir que les obres estiguessin acabades. El cor no es va donar per acabat fins al 1581, i tota l'església el 1601.

La Guerra Civil provocà la destrucció dels seus valuosos retaules,es restes quedaren es conserven o bé a la mateixa església o al Museu d'Art i Història de la ciutat. L’edifici es convertí durant la guerra en mercat públic. Passat el conflicte, el 1941 es féu una restauració important a càrrec de Cèsar Martinell. També es conserven al Museu 15 dels llibres de cor que es van poder salvar. 

93. PONT PENJAT D’AMPOSTA.

El pont penjant d'Amposta  es va començar a construir el 1915, i es va acabar el 1921. Va ser dissenyat per l'enginyer José Eugenio Ribera i no va tenir inauguració oficial. Va ser el segon pont penjant del món construït amb el sistema de formigó armat, després del pont de Brooklyn de Nova York, en el qual està inspirat.

El pont fa 24 metres d'alçada i el tram total és de 134 m. Està caracteritzat pels dos pilars de pedra en forma d'arc de triomf d'estil historicista, a cada riba del riu i per la seva estructura metàl·lica sostinguda per cables.

Hi ha dos tipus fonamentals de cables: els que formen la catenària, que surten d'un punt situat a 30 metres dins el terreny ferm, i en nombre de 10 per costat s'aixequen cap als pilars per a construir la gran corba, deixant-ne dos a la part superior de les masses tectòniques, punt de partida també dels sis tirants progressivament inclinats pel primer tram del pont; i els cables perpendiculars que fan la funció de tirants per a la major part central del pont.

El pont va substituir els antics passos de barca, que eren l'únic mitjà que hi havia fins llavors per travessar el riu a l'alçada d'Amposta. El 1938, durant la Guerra civil el pont va sofrir dos atacs per part de l'aviació legionària italiana que formava part de l'exèrcit del dictador Franco; l'últim va ser el 10 de març de 1938. Aquest va ser definitiu, ja que es va despendre la totalitat de l'estructura per l'efecte de les bombes incendiàries. Va ser reinaugurat el 4 d'octubre de 1939. El 1957 s'hi van realitzar obres de reforçament i la darrera gran actuació es va dur a terme entre els anys 207 i 2009.

94. PEDRERA D’ELIES. RODA DE BERÀ

La Pedrera de l'Elies són restes d'una antiga explotació lapídia a l'aire lliure. Consta d'un parell d'àrees extractives separades per una cinquantena de metres. El front meridional presenta una extracció en terrasses i compta amb un forn de calç en un dels seus extrems. El front septentrional, molt més reduït, mostra una explotació concentrada en fossa. L'espai destaca per les nombroses i variades marques del procés d'extracció de la pedra que encara hi són ben visibles. Les restes d'aquesta pedrera estan situades actualment enmig de la urbanització Eixample Residencial, al nord-est del casc urbà de Roda de Berà.

Tot i que hom ha vinculat aquesta pedrera amb la construcció de l'arc de Berà, els seus orígens encara són incerts. El primer esment documental de l'existència d'una pedrera al terme de Roda de Berà data del 1780. El període de màxima explotació de la pedrera de l'Elies va ser entre finals del segle XIX i principis del segle XX, afavorit per la construcció de la línia ferroviària que travessava l'interior del terme rodenc. De fet, al costat de la via del tren, a poca distància de la pedrera, es va adequar un punt de càrrega de blocs de pedra.

De la pedrera de l'Elies va sortir la pedra i la calç emprades per bastir el campanar, el cor i la façana de l'església parroquial de Sant Bartomeu, construïts a les acaballes del segle XIX.  L'estiu del 2014, amb la col·laboració del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, l'Ajuntament de Roda de Berà va inaugurar un itinerari senyalitzat per l'interior de la pedrera.

Des que l'any 2004 l'Ajuntament de Roda de Berà es va fer amb la plena propietat de l'indret, s'hi han realitzat diverses activitats culturals i artístiques, especialment concerts a l'aire lliure de tota mena.

95.SANTUARI DE LA MISERICÒRDIA. REUS

El Santuari de Misericòrdia es va bastir al lloc on, segons la llegenda, el 1592 la Mare de Déu es va aparèixer a la pastora Isabel Besora, fet que va deslliurar la ciutat del flagell de la pesta. 

Es tracta d’un edifici d’estil renaixentista que al llarg dels anys ha viscut diferents transformacions. La planta és de creu llatina amb absis quadrat i cambril. A l’extrem del braç dret del creuer hi ha l’altar de Santa Marina. Just al costat del santuari hi ha la Capella de l’Aparició, que indica el lloc exacte de l’aparició de la Mare de Déu.

La seva construcció fou acordada en sessió del Consell del 26 de desembre de 1592, amb motiu de l'aparició de la Verge a la pastora Isabel Besora. El 1602 es va traslladar al Santuari de Misericòrdia, en una solemne professó la imatge de la Mare de Déu dels Set Goigs, del segle XV, que es venerava a la Capella de Betlem al carrer de Monterols. Aquesta imatge va ser anomenada després de la Mare de Déu de Misericòrdia. El 1812 les tropes napoleòniques van saquejar l'ermita i van cremar les relíquies de sant Pròsper, sant Vicenç i sant Victorià, portades des de les catacumbes romanes. Durant la Guerra Civil el santuari quedà molt malmès, va ser incendiat i va desaparèixer la imatge de la Mare de Déu. 

La Verge només surt del Santuari una vegada cada 25 anys, i els reusencs li fan tota classe de regals i donacions. 

96. MURALLES DE TARRAGONA

Les muralles romanes de Tarragona és una de les primeres grans obres que els romans van emprendre, després del desembarcament dels Escipions a Empúries, l'any 218 aC, i de l'arribada a Tàrraco. I és que Tàrraco, en el context de la Segona Guerra Púnica, va constituir la principal base militar romana.

Des de l'època romana, amb la primigènia estacada de fusta que envoltaria l'establiment militar i les dues fases constructives inicials, fins a l'actualitat, aquesta muralla ha anat patint tota una sèrie de transformacions i s'ha anat refent quan ha estat necessari de forma que, avui en dia, és el resultat de pràcticament vint-i-dos segles d'evolució.

Les investigacions arqueològiques han permès situar la construcció inicial de la muralla a finals del segle III aC, al moment de l'arribada dels exèrcits romans a la Península.

La muralla fou construïda en dues fases. Dins la primera fase de la conquesta i en temps dels Escipions, es van edificar una sèrie de fortaleses, que pocs anys després, a principis del segle II aC, i un cop acabada la guerra amb els cartaginesos, foren englobades per una nova construcció, que correspon a l'actual muralla. Les muralles han experimentat nombroses modificacions i restauracions, especialment durant l'edat mitjana i arran de la guerra de Successió (s. XVIII). L'element medieval més important que es conserva és la torre de l'Arquebisbe o del Paborde, construïda al segle XIV damunt dels fonaments, clarament visibles, d'una torre romana.

Pel que fa a les intervencions set-centistes, cal fer especial esment de la contramuralla de 550 m de llarg que els enginyers britànics van construir durant la Guerra de Successió. D'aquest mateix període són el portal del Roser, el baluard de Santa Bàrbara, el de Sant Antoni i el portal de Sant Antoni, l'aspecte actual del qual correspon a la construcció del 1757. El sector de muralla comprès entre aquest portal i l'actual edifici del Museu Arqueològic va ser aprofitat per fer-hi habitatges. Ja dins del segle XX es va fer el Passeig Arqueològic, zona enjardinada que ocupa l'espai entre la muralla romana i la contramuralla del segle xviii. 

97.- MIRADOR DEL MONT-CARO

El Caro, Montcaro o Mont Caro (1.441 m) és un cim del massís dels Ports de Tortosa-Beseit situat al Baix Ebre, al municipi de Roquetes, dins del Parc Natural dels Ports i és el punt més alt del massís on es troba i alhora el més alt de les comarques tarragonines. La foto es la del Mirador inaugurat a l’any 2016 S'hi pot accedir des de Roquetes, en direcció als Reguers i al cim de Caro per carretera asfaltada.

El Parc Natural dels Ports és un espai natural declarat l'any 2001 mitjançant el Decret 160/2001, de 12 de juny, que declarava al mateix temps la reserva natural parcial de les Fagedes dels Ports. Protegeix la part catalana del massís dels Ports, un sistema muntanyós on conflueixen Catalunya, Aragó i el País Valencià. La major part del Parc Natural dels Ports queda inclosa a la zona nucli de la Reserva de la Biosfera de les Terres de l'Ebre, coneguda per la marca EbreBiosfera.

Les vistes son excepcionals. Tot passejant es pot observar la cabra  salvatge ibèrica (capra pirenaica), que era molt abundant a Catalunya, i ara només en resta la població al Parc Natural del Ports.  

98.- ESGLESIA DE SANT JOAN. VALLS.

És un edifici d'una sola nau, de vuit trams amb set capelles a cada costat.. La planta és rectangular amb un absis poligonal. La portada té elements renaixentistes envoltant l'arc de mig punt.

També hi ha fornícules amb escultures. L'obra és de carreus de pedra. Destacar el campanar construït al 1897, esta fet de grans carreus ben escairats de pedra blanca de Roda de Berà. Amb 74 metres, és el més alt dels de les esglésies de Catalunya.

És obra de l'arquitecte Francesc Villar Carmona i va ser construït entre 1895 i 1897. La capella de la Verge de la Candela és una capella lateral de l'església que data del 1783, construïda en estil neoclàssic. L'antiga Església Parroquial ja s'esmenta en una escriptura feta per l'Arquebisbe Vilademuls el 1192. Aquesta Església estava on ara hi ha el presbiteri de l'actual i s'estenia cap als terrenys de la rectoria.

Al segle XVI aquesta antiga església parroquial no podia donar cabuda als feligresos els dies de festa, i es va exposar la necessitat de construir la nova església. Es va col·locar la primera pedra el dia 17 de gener de 1570 i l'any 1583 es va acabar de construir. El campanar de 74 m d'alçada és del 1897, dissenyat per Francesc de Paula del Villar i Carmona. 

99. LA VILELLA BAIXA.

La Vilella Baixa és un municipi de la comarca del Priorat, d’uns 200 habitants. El seu origen se sol atribuir als àrabs, que hi haurien fundat una alqueria depenent de Siurana amb un nom derivat del mot àrab velazha, que significa meandre de riu.

A diferència del poble veí de La Vilella Alta, depenent del Priorat d'Escaladei, pertanyé a la jurisdicció eclesiàstica de Tortosa i a la Baronia de Carbassers. El poble el travessen el Riu de Montsant i el riuet d'Escaladei, i a l'aiguabarreig on s'ajunten hi ha l'impressionant pont romànic de dos arcs més un tercer arc que es va afegir per superar el riuet el 1886 i que segueix .A part del pont gran, destaca com a monument l'església de Sant Joan Baptista, del segle xviii, d'estil renaixentista amb tres naus.

La característica més peculiar del poble és l'alçada de les seves cases que donen al coster dels dos rius, que poden tenir 6 o més plantes a la banda del riu, quan les mateixes cases a la banda del carrer poden ser només d'una o dues plantes. L'escriptor Josep Maria Espinàs l'anomenà en un dels seus primers llibres de viatges La Nova York del Priorat, apel·latiu que ha fet fortuna. També destaca el Carrer que no Passa, de fortes reminiscències medievals i on se situa el nucli original del poble. Es passa per un porxo d'arcs apuntats i el carrer no té sortida. En el primer dels arcs encara s'hi poden veure els forats que es feien servir per tancar-se dins el recinte emmurallat en cas d'incursions enemigues. 

100.- FORÈS.

Forès és situat a la part nord de la Conca de Barberà. Hi ha un nucli antic situat en el cim d'un turó, en l'extrem nord-est de la serra del Tallat; mentre que el raval del Pla de la Bassa, amb cases més modernes, està situat al peu del turó.

Forès té una privilegiada elevació que en fa un mirador natural de la Conca de Barberà i de part de la Segarra. Hom pot admirar el Montseny i el mar mediterrani, mentre que a la part nord del poble, hom pot copsar les terres de Lleida. Fou vila reial,  i va tenir representació a les Corts Catalanes fins que l'any 1390 va complir-se el testament de Pere el Gran (3 de novembre de 1285) i fou del monestir de Santes Creus fins a la supressió dels senyorius l'any 1835.

L'any 1990, dins del Pla Director per a la Gestió dels Residus Industrials a Catalunya,  va decidir ubicar un abocador de residus industrials controlat al terme de Forès i una incineradora al Pla de Santa Maria. La decisió va generar un rebuig força generalitzat a la Conca de Barberà i a l'Alt Camp, i es desenvolupà un fort moviment ciutadà d'oposició al projecte. Una de les conseqüències fou la creació del partit comarcal Unió d'independents Conca de Barberà.

Destaca l'església parroquial dedicada a Sant Miquel. És un edifici romànic, de la segona meitat del segle XII, amb planta d'una sola nau, avui mancat de l'absis. Té dues portes, les dues a migdia. La més antiga, emprada per les dones, està més d'un metre per sota del nivell del carrer i s'hi accedeix per esglaons de pedra. La segona porta, oberta a una capella lateral, és la porta dels homes. El campanar és de planta quadrada en el seu tram inicial i la seva part superior fou reconstruïda en època barroca amb tronc octogonal. 

101.-CELLER DEL PINELL DE BRAI

El Celler Cooperatiu de Pinell de Brai és un edifici modernista situat al municipi del Pinell de Brai. És una obra declarada bé cultural d'interès nacional. El Celler Cooperatiu de Pinell de Brai, conegut com la catedral del vi, va ser construït per l'arquitecte Cèsar Martinell i Brunet, un deixeble d'Antoni Gaudí, entre 1918 i 1922  Com a signe de prosperitat del poble, la Junta del Sindicat va encarregar a Martinell un edifici vistós, bell i fora del corrent, adaptat a les exigències tècniques i industrials més avançades per a l'elaboració del vi i l'oli.

Quan l'edifici encara estava en obres, es va posar en funcionament el molí d'oli el 1920 i el celler, el 1921. Durant la Guerra Civil va ser polvorí i patí una explosió important que va malmetre el primer tram de la nau de la dreta. El projecte d'aquest celler incorpora les quatre novetats tècniques (constructives i de tecnologia de producció vitivinícola) que es van convertir en invariants pròpies de l'obra de Cèsar Martinell en gairebé tots els seus cellers. Aquestes invariants es concreten en: la construcció de l'estructura de les naus basada en els arcs parabòlics de maó, la situació de les finestres per a la ventilació de les naus, els cups subterranis cilíndrics i separats per cambres aïllants ventilades, i la composició i textures de les façanes.

El celler i molí d'oli de Pinell de Brai, d'estètica modernista, tot i que és fet en un moment en què aquest estil havia deixat pas al noucentisme, és format per tres naus, la central de doble amplada. Aquesta i la lateral de llevant es destinen a l’emmagatzematge de vi; la nau lateral de ponen es destina a l'elaboració i l'emmagatzematge d'oli. A la part posterior de la nau central hi ha una quarta nau amb la sala de màquines coberta amb encavallades de fusta, i al darrere, a nivell més elevat, les tremuges, el moll de recepció del raïm i el dipòsit de l'aigua. 

102. CONGOST DE FRAGERAU.

El paratge que forma el riu Montsant entre la Serra la Llena i la de Montsant és un dels llocs més emblemàtics del Parc Natural. El riu Montsant s’obre pas tímidament entre roques imponents de formes arrodonides, que han rebut noms populars com els Tres Jurats o la Roca Balladora. El congost deu el seu nom a l’anacoreta Fra Guerau que habità en una balma propera al riu a l’Edat Mitjana, al costat de la qual s’hi alça l’ermita romànica de Sant Bartomeu. L’accés per les ermites de Sant Antoni i Santa Magdalena d’Ulldemolins és senzill.

L’entrada al congost s’inicia a les Cadolles Fondes, unes basses esculpides a la roca que ha modelat l’acció de l’aigua i que s’albiren des d’un mirador. Un altre dels atractius que se’ns mostren és el pontet penjat que cal travessar sobre el riu per arribar a l’ermita abans esmentada. 

S’hi accedeix des de l’ermita de Sant Antoni i Santa Bàrbara d’Ulldemolins, pel GR-65.5 i per l’itinerari des d’Ulldemolins del Parc Natural.

103.- PARC NATURAL DELS PORTS DE TORTOSA BESSEIT

El Parc Natural dels Ports és un espai natural declarat l'any 2001, que declarava al mateix temps la reserva natural parcial de les Fagedes dels Ports. Protegeix la part catalana del massís dels Ports, un sistema muntanyós on conflueixen Catalunya, Aragó i el País Valencià.

Amb la seva declaració culminava el reconeixement merescut com un dels espais naturals més significatius de Catalunya per la seva vàlua geològica, biològica, paisatgística i cultural.

El Parc Natural dels Ports abasta 35.050 hectàrees, de les quals 867 són reserves naturals i 205 són Refugi de Fauna Salvatge. El territori del Parc s'estén pels municipis de Arnes, Horta de Sant Joan, Prat de Comte, a la Terra Alta; Alfara de Carles, Paüls, Roquetes, Tortosa, al Baix Ebre; Mas de Barberans, la Sénia, al Montsià.

Es recomanable  la visita als llocs següents:   La vall de la Jepa i la Fontcalda, el Molí, Santa Madrona,  la Franqueta i els Estrets; la Font Nova i la moleta d'Alfara; la vall de Paüls i Sant Roc; Sant Julià a la vall del Toscar;  Cova Avellanes i Caro;  Barranc de la Vall i racó dels Capellans;  Barranc de la Fou.

105.- FALSET

Falset és un municipi, capital de la comarca del Priorat. Té el seu origen en el castell del segle XII (el castell dels comtes de Prades) i que, entre altres coses, va ser el bressol de dues reines catalanes: Elionor de Prades, reina de Xipre i de Jerusalem, i Margarida de Prades, reina de la Corona d'Aragó i darrera reina de la dinastia de Barcelona com a esposa de Martí l’Humà. El baluard del Castell va ser l'últim reducte abans de la caiguda de Barcelona durant la guerra de successió de 1714, l'última derrota dels Borbons; a la batalla hi morí el coronel Anton Vidal i Talarn.

El nucli antic, creat entre l'església i el castell, i conegut com a Malanyet, va créixer amb una sèrie de carrers paral·lels, que uneixen el carrer de Dalt i el carrer de Baix  Es conserven fragments de les muralles medievals (Portal del Bou -únic que queda dels cinc que hi hagué-, Carrer del Vall de les Moreres i adjacents), així com la fortificació d'època moderna que va engrandir la fortificació medieval, de la qual pràcticament només es conservaven les dues torres que caracteritzen el Castell de Falset.

Cal visitar: El Castell de Falset era d'origen medieval. La Plaça Vella o de la Carnisseria. El barri jueu. L'església parroquial de Santa Maria de Falset. El Palau dels Ducs de Medinacelli (actual seu de l’Ajuntament). El Palau dels Ducs de Medinaceli, seu de l'Ajuntament.  La plaça de la Quartera. El Palau dels Comtes d'Azara, seu del Consell Comarcal. Cal Magrinyà que  acull la Biblioteca Municipal Salvador Estrem i Fa.  El teatre municipal L'Artesana. El Celler Cooperatiu de Falset, projectat per Cèsar Martinell. L'Escola Antoni Vilanova.  El Centre de Recursos Educatius del Priorat i el Centre Tecnològic del Vi (VITEC).

106- VIL-LA ROMANA DE LA LLOSA- CAMBRILS

La vil·la romana de la Llosa és un jaciment arqueològic del municipi de Cambrils. Consta d'una casa particular pertanyent a una família romana rica d'aleshores i d'un edifici de pedra a uns 100m. Està situat al barri de la Llosa molt a prop de la costa. Va ser descoberta l'any 1980. Aquest conjunt arqueològic proporciona informació rellevant de l'ocupació romana dels voltants de Tàrraco, la Tarragona romana.

El 1992 s'hi han trobat un conjunt de bronzes excepcionals, exposats al Museu del Molí de les Tres Eres.   

Va ser un assentament dels molts que hi van haver a l'ager de Tarraco, situat estratègicament al costat d'un corrent d'aigua (barranc de la Mare de Déu del Camí), molt a prop de la línia de mar i de la via Augusta, principal ruta terrestre cap a Tàrraco en una zona fèrtil per al cultiu. Amb les restes que se'ns han conservat, es pot  dir que la vil·la ocupa un solar més o menys rectangular d'uns 17500 m2 (70 per 250 m) que es divideixen en dues zones ben diferenciades:   

• La zona més septentrional, on hi ha una estructura en forma d'”U” que podrien ser magatzems o estances pels esclaus que treballaven per a l'amo amb troballes de producció artesanal d'autosuficiència. ·        
• La zona més a tocar del mar, on hi ha l'estructura principal o casa dels propietaris  on les troballes són més nombroses i més destacades. 

107. PRADES.

Prades és una vila i municipi de la comarca del Baix Camp. El poble també és conegut com la Vila Vermella per la pedra sorrenca de color rogenc que caracteritza gran part dels seus edificis.

Es creu que els àrabs van edificar-hi un castell, fortificat el 1090 a causa de l'avenç de les tropes de Ramon Berenguer III pel Gaià i el Penedès Li va ser concedida carta de població el 1159 per Ramon Berenguer IV. El 1170 van ser expulsats els últims sarraïns que es trobaven refugiats a les muntanyes de la zona.  El 1410 hi va predicar fra Vicenç Ferrer.

El comtat de Prades incloïa la baronia d'Entença Els seus dominis s'estenien per les actuals comarques del Baix Camp, Priorat, Ribera d'Ebre, Conca de Barberà i Alt Camp. Al segle xiv, el Comtat de Prades va passar a les mans de l'Infant Ramon Berenguer. El 1414 va quedar unit al ducat de Cardona i més endavant, al d'Empúries. El 1663, va passar a les mans dels Ducs de Medinaceli. Els drets senyorials van acabar el 1835, encara que els ducs de Medinaceli continuen ostentant el títol de ducs de Prades.

Durant la Guerra dels Segadors, el comtat de Prades fou un important centre d'operacions bèl·liques. Com a conseqüència de la guerra foren enderrocats part de la muralla i del castell. Al final de la Guerra del francès grups de caragirats, desertors i malfactors es van refugiar a les muntanyes de Prades i a la vila, don van ser expulsats pels guerrillers de Gay que tenia el seu quarter a Cornudella. El setembre de 1822 s'hi van fer forts els reialistes revoltats, que hi van instal·lar una Junta, però van ser atacats i derrotats pel general Haro, que ocupà el poble amb el suport de voluntaris de Cornudella i de Reus, i en va permetre el saqueig pels seus homes.

Durant la Tercera Guerra Carlina va destacar la intervenció d'un adolescent conegut com el "Nen de Prades” que va formar i va dirigir una partida de carlins i que va morir a Tortosa abans de complir els vint anys. El rector del poble, Ramon Tresserra, va ser també cap d'una partida carlina, i arribà al grau de comandant. Aixecà un escamot el 1872 i actuà fins al final de la guerra. 

108. ASSUT DE XERTA

L'Assut de Xerta és una presa construïda en diagonal de banda a banda del riu Ebre al llarg d'uns 375 metres. La seva funció és la de desviar l'aigua cap als canals de la Dreta i de l'Esquerra de l'Ebre.

La paraula Assut vol dir presa. La hipòtesi és que els romans van fer una resclosa on avui hi ha l'Assut per dificultar el tràfec fluvial per l'Ebre. També és merament hipotètica la idea segons la qual el primer assut, la primera temptativa d'elevació de l'Ebre per poder canalitzar l'aigua a séquies de reg,  va ser l'any 944 dC. Per tant, hi ha qui fixa els primers intents de desviar l'aigua de l'Ebre en plena dominació islàmica, hi ha qui pensa que la iniciativa fou continuada a mitjan segle xii 

Es a partir del 1440 quan se'n té notícia més certa: l'assut medieval va ser construït per mestres tortosins amb la prestació de treball de gairebé tota la població de l'actual comarca del Baix Ebre. Encara que ja inicialment es preveia que servís per a treure aigua de l'Ebre per dos canals, això no s'aconseguí fins a quatre-cents anys després. Durant aquest temps l'Assut només serví per a moure uns molins fariners situats al costat de Xerta i al de Tivenys. Vora l'assut, a la part de Tivenys, en una elevació del marge esquerre que domina el riu, s'hi ha descobert un poblat ibèric (s. VI aC)

El 1855-57, a l'inici del canal de la dreta es va construir una resclosa per facilitar la navegació del riu, principalment de mercaderies. Aquesta és la mateixa resclosa que es fa servir actualment per a la navegació turística. Cal esmentar entre les mercaderies transportades per l'Ebre, els rais carregats de fusta que baixaven des dels Pirineus fins a les serreries de Tortosa o els llaguts carregats de pòrtland i guix provinents de les fàbriques de ciment de l'Assut.

Al marge dret destaca l'important Molí fariner de l'Assut que utilitzava el sistema de regolf per moure els seus mecanismes, d'època renaixentista, que fou construït per la ciutat de Tortosa l'any 1575. És de les poques construccions industrials renaixentistes conservades a Catalunya.  

En els últims anys es va instal·lar una central hidroelèctrica que provocant un fort impacte visual a l'entorn de l'Assut. Al 2008 es va construir vora l'assut el punt de captació d'aigües per al canal de reg Xerta-Sénia i una torre d'equilibri de 50 metres d'alçada.

109. REIAL MONESTIR DE POBLET

El Reial Monestir de Santa Maria de Poblet és un monestir de l'orde del Cister fundat l'any 1150. Poblet constitueix un impressionant conjunt arquitectònic, essent de fet, el conjunt monàstic habitat més gran del continent europeu. Des de l'edat mitjana és un important referent simbòlic dels països de l'antiga Corona d'Aragó.

Pertany civilment al terme municipal de Vimbodí i Poblet i eclesiàsticament a la parròquia de Sant Miquel de l'Espluga de Francolí.

Des del regnat de Pere el Cerimoniós i durant els segles XIV i XV esdevingué el panteó reial dels sobirans de la Corona d'Aragó, tot i que també acull les tombes d'alguns monarques anteriors, d'altres individus de la família reial i de diferents llinatges nobiliaris. El 1921, després de la visita del rei Alfons XIII, fou declarat Monument Nacional pel Govern Espanyol. El 1991 va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

El Reial Monestir de Poblet, fundat el 18 d'agost de 1150, quan Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, enllestida la conquesta de Lleida als sarraïns, va donar a l'abadia de Fontfreda  terres de la Conca de Barberà, perquè establir un monestir cistercenc.

El senyoriu de Poblet va arribar a ésser el més extens de Catalunya, després del dels ducs Cardona. Incloïa sis baronies (l'Abadiat, Prenafeta, la Segarra, L'Urgell, Algerri, les Garrigues i la de Quart de Poblet a València), trenta-quatre pobles i trenta-set llogarrets, diverses granges i cinc priorats, així com beneficis en diverses esglésies. A més incloïa drets de pastura per als ramats a la Cerdanya i el Berguedà, i de pesca a Empúries i a l'estany de la Pineda, a prop de Salou.  Al llarg dels segles, Poblet fou un important nucli de poder temporal, protegit tant pels reis de la Corona d'Aragó com pels nobles catalans. Poblet va arribar a tenir una certa influència i pes polític, destacant els abats Juan Payo Coello i Francesc Oliver de Boteller, els quals foren Presidents de la Generalitat als segles XV i XVI. Poblet també va ser un focus de cultura, amb una rica biblioteca, engrandida pels monarques i pels ducs de Cardona (Pere Antoni d'Aragó), i un escriptori per a la còpia de llibres. D'entre els volums que van sortir-hi destaca el manuscrit més antic dels conservats de la Crònica de Jaume I, fet copiar per l'abat Copons el 1343.

Pere el Cerimoniós, d'acord amb l'abat Copons, decidí l'any 1340 convertir Poblet en panteó oficial del Casal d'Aragó. Els sepulcres d'aquest panteó contenen les restes de: el Rei Alfons el Cast, el Rei Joan el Caçador, el Rei Joan el Gran, el Rei Jaume el Conqueridor, el Rei Pere el Cerimoniós, el Rei Ferran d'Antequera, el El Rei Alfons el Magnànim, el  Rei Martí l'Humà,  les esposes i descendents del Reis, i el Panteó dels Aragó-Cardona.

Dins del Monestir de Poblet es troba un important fons documental recollit a l'Arxiu i Biblioteca de Poblet. El fons és el testimoni dels privilegis, títols i drets del cenobi, i també de les efemèrides de la seva vida. Des de la seva fundació, els monjos creaven i conservaven els documents. A més, també es poden trobar l'Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià i l'Arxiu de la Casa Ducal de Medinaceli a Catalunya 

110. EL PANTÀ DE RIUDECANYES.

El pantà de Riudecanyes és un embassament que pertany a la riera de Riudecanyes. L'embassament té en la cota màxima d'embassament una superfície de 40,3 ha i una capacitat de 5,3 hm³.

És propietat de la Comunitat de Regants de Riudecanyes i la major part del cabal que emmagatzema prové de la riera de Riudecanyes, alimentada alhora pel transvasament del sistema hidrogràfic del Siurana.

La seva construcció va ser impulsada per l'Ajuntament de Reus que el 1897, davant les dificultats d'abastiment d'aigües per a la ciutat, va encarregar un estudi per portar aigües de diferents zones a la ciutat i també per a la irrigació dels camps. L'any 1903 fou projectada la construcció del de Riudecanyes, per tal de proveir bàsicament les necessitats de la ciutat de Reus. El 1904 es posà la primera pedra. El pantà tindria una cabuda de 2.900.000 m3 i donaria cobertura per a poder regar una extensió de 3.750 jornals. Les obres de construcció es van enllestir el 1916, i va entrar en servei el 1918. El 1919 va entrar en funcionament el canal obert des del riu de Siurana. El novembre de 1991 s'inaugurà l'obra de recreixement, que suposà arribar als 5,3 hm³ d'aigua embassada. Actualment l'aigua es destina als regadius de la comarca i al proveïment de diverses poblacions.

111. VESPELLA DE GAIÀ.

Vespella de Gaià, que Fins al 1996 s'anomenava simplement Vespella, te el nuclis de població següents:  Vespella de Gaià, la Coma, els Masos de Vespella, i  Sant Miquel.

La primera referència històrica del municipi data de 1167, quan es va fer donació d'aquestes terres a Ponç de Far. El 1314 el rei Jaume el Just d'Aragó va vendre el castell, avui desaparegut, a Pere de Queralt. Aquesta família va conservar la senyoria fins al 1390, quan va passar a ser possessió dels comtes de Barcelona. A finals del segle XIV va ser venut a Pere d'Icard i més tard als Desvalls, qui van mantenir-ne els drets fins a la fi de les senyories.

Cal destacar el Museu d'Instal·lacions Artístiques de Vespella de Gaià, als Masos de Vespella. És un museu a l'aire lliure on, a banda de contemplar obres d'art contemporani que estimulen la creativitat i la imaginació, es pot passejar entre cases de pedra pintades de colors, gaudir de bones vistes i visitar la petita ermita romànica de Sant Miquel. 

112. RUTA DE LA PEDRA SECA. EL PLA DE SANTA MARIA.

Aquesta Ruta, també anomenada “de la Capona”, permet descobrir un entorn, un passat i un patrimoni magnífics,  tot mostrant al visitant l’art de la pedra. Al llarg de poc més d’un quilòmetre i mig, en un camí planer, s’hi troben barraques, cossiols, arneres, marges i amagatalls. L’itinerari es pot realitzar tant a peu com amb bicicleta. Un tram d’aquest coincideix amb el  GR-175 de la Ruta del Cister. 

La Ruta de la Capona va ser el lloc de cloenda de les Jornades Europees de Pedra Seca de la Universitat Rovira i Virgili (juliol 2002) i va rebre el Premi a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural de l’Institut d’Estudis Vallencs (2002). Valorar i conèixer la importància d’aquestes edificacions és el millor reconeixement a la pagesia, a moltes mans anònimes que van fer possibles aquestes veritables obres d’art, admirables per la seva tècnica i bellesa.   

Cal complementar la Ruta, amb una visita al Aiguamolls de Pla, de nova creació i únics a la comarca, que són parada de nombrosos ocells. L’aigua prové de la depuradora d’aigües residuals

113. MARÇÀ

Marçà és un municipi de la comarca del Priorat. Hi han restes en jaciments de superfície i també en coves i Balmes, del paleolític inferior: les coves del Xollat, al bell mig de les Burgueres, el Cau del Molí Paperer, la Miloquera i Cal Montagut.

Al cim de la Miloquera hi ha restes d'un castell que ens recorda la dominació sarraïna, probablement de mitjans del segle ix. També s'hi troben restes d'una església de forma absidal que se situa a finals del romànic, segle XIII. La parròquia de Marçà ja és esmentada en una butlla del Papa Anastasi IV el 1154.

L'any 1153 el castell de Marçà surt esmentat per primera vegada per Ramon Berenguer IV. L'any 1324 Jaume el Just dóna el castell de Marçà al seu fill Ramon Berenguer i entrà a formar part del Comtat de Prades. Al segle xv alguns habitants de Marçà van baixar a viure al peu del turó. Els marçalencs utilitzaren les pedres del poble vell per construir el nou. Finalment el poble s'ubicà definitivament on és actualment durant el segle xviii. L'any 1611, els frares servites fundaren el convent de Sant Marçal als afores del poble. El guerriller Carrasclet, que visqué durant un temps a Marçà juntament amb la seva esposa, que n'era filla, inicià la seva campanya bèl·lica contra les forces del rei Felip V a ran dels alçaments populars contra el cadastre. Es poden fer excursions a través del bosc cap a les Coves del Xollat, la Roca del Corb, l'Estret de Catà, la Mola, la Serra de Llaberia i altres indrets, sobretot de l'extrem sud-est del terme.

A l'extrem de llevant del terme,  hi ha la Font i la Taula dels Tres Batlles, on antigament era lloc de reunió dels alcaldes dels tres municipis limítrofs. A prop del poble, a llevant, la Pallissa és un petit embassament natural de terra vermella, situat a la conca de la Riera de Marçà.

Cal visitar el Centre de Cria i d'Interpretació de la Tortuga mediterrània, una espècie protegida i en perill d'extinció. A més a més, aquest centre ofereix l'atractiu del parc de les olors, una gran jardinera amb plantes aromàtiques.  

114. PONT DEL DIABLE

El Pont del Diable (també anomenat Aqüeducte de les Ferreres) és un pont aqüeducte romà aixecat entre els costats del barranc dels Arcs , que duia aigua del riu Francolí a l'antiga ciutat de Tàrraco. És un dels aqüeductes més monumentals i ben conservats de l'època romana i el més important de Catalunya. El pont té una llargada de 217 m i una alçada màxima de 27 m, sense comptar la galeria de conducció de l'aigua, que devia fer uns 2 metres més.

Tota l'estructura del pont fou construïda en  blocs de pedra regulars tallats en forma de carreus lleugerament encoixinats i col·locats en sec. El canal que duia l'aigua (que es trobava només al pis superior),  fou construït en opus signinum, amb un morter impermeable a base de calç i sorra. La pedra per l'obra fou treta d'una pedrera situada en un turó pròxim al monument, conegut com a coves de la Pedrera.

Malgrat que no es coneix la data exacta de la construcció de l'aqüeducte, sembla probable que s'hagués aixecat al segle i dC, en l'època de l'emperador August. L'aqüeducte va estar en funcionament fins a l'edat mitjana.  

El 1905 es va declarar Bé Cultural d'Interès Nacional i el 2000 Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO com a part del Conjunt arqueològic de Tàrraco. L'any 2005 el «Parc Ecohistòric del Pont del Diable» per a protegir tant el monument com el seu entorn natural. Entre el 2009 i l'octubre de 2011 va ser restaurat fent una representació de l'època romana i permetent el pas d'aigua pel canal de la part superior.

Hi varies llegendes, però la mes coneguda es:

_{«En temps de la dominació romana i davant la necessitat que patia Tarragona d'aigua, calgué construir un aqüeducte per tal d'unir dos turons separats per una profunda torrentera. La construcció anava endavant i quan ja estaven llestes les dues rengleres d'arcades, les fortes ventades i la fúria de les tempestes enderrocaren el pont. El mestre constructor en veure l'enderroc del pont va dir tot desesperat que tan sols el dimoni podia fer un pont de mil anys de durada. Feta aquesta afirmació se li presentà de sobte Satanàs i li digué que ell aixecaria un pont aquella mateixa nit amb pedra de la pedrera del Mèdol que seria de forta durada. Se li oferiren trenta bosses plenes de moneda d'or i d'argent. Més ell no volia diners. Deia que volia l'ànima del primer que begués l'aigua que passés pel pont del diable. I tracte és tracte. El pont va ésser construït i a l'endemà el dimoni esperava a l'altra banda del pont el compliment de la paraula donada. Mentrestant, el mestre i els seus operaris des de l'altra part del pont li ensenyaren un ase que va ésser el primer habitant que va beure d'aquella aigua.»}

115. ESTANY DE COMARRUGA.

Coma-ruga és un barri marítim al municipi del Vendrell amb una baixa densitat d'edificació. Va sorgir al voltant d'un balneari, ja desaparegut. Té una platja familiar que limita a llevant amb el Barri Marítim de Sant Salvador, i a ponent amb el Barri Marítim del Francàs, ambdós també dins el terme municipal del Vendrell.

La deu de l’Estany i el Riuet es troba a la platja de Coma-ruga, al municipi del Vendrell (Baix Penedès). L’aigua de la deu neix en una surgència de roques calcàries del massís de Bonastre i descendeix fins a arribar a Coma-ruga, on brolla espontàniament a la superfície. Al segle XIX es descobrí que, d’aquesta deu, brollava una aigua amb propietats medicinals de temperatura constant entre 18ºC i 21ºC. Arran d’aquest descobriment, s’hi construí, als anys vint del segle XX, un luxós balneari, que significà l’inici de la urbanització del nucli de Coma-ruga.

Actualment, l’aigua de la deu està canalitzada fins a una font ornamental exterior, d’on passa a l’Estany i d’aquí al Riuet, que desemboca a la platja. Durant tot l’any és habitual veure persones de totes les edats prenent banys al Riuet per aprofitar-ne les propietats curatives. L’alta concentració de sals clorurades sòdiques que presenta aquesta aigua no la fa apta per a l’ús alimentari, però sí per a l’ús terapèutic extern. Fou declarada aigua mineromedicinal per dictamen de la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Barcelona l’any 1892. 

116. CASTELL DE MORA D’EBRE.

El castell de Móra és un antic edifici militar d'origen islàmic de Móra d'Ebre (Ribera d'Ebre) declarat bé cultural d'interès nacional.

El castell de Móra, d'origen andalusí, és documentat per primera vegada al voltant del 1060, quan el cavaller Mir Geribert, nét del comte Borrell IV, va fracassar en l'intent de conquerir la fortalesa musulmana i va morir durant l'atac.  L'any 1153, el castell de Móra va ser conquerit per l'exèrcit del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV.  Des de l'any 1174 fins al 1837 Móra d'Ebre i el seu castell, van formar part del territori senyorial conegut amb el nom de baronia d'Entença.  

L'any 1313, tota la baronia d'Entença passà al comte de Prades, l'infant Ramon Berenguer, fill de Jaume II. Per casoris, la Baronia d'Entença s’entronca amb el llinatge dels Cardona, o posteriorment amb la casa dels Medinaceli.

Els següents propietaris de la baronia foren els Fernández de Córdoba i la mantingueren fins a l'abolició dels senyorius entre els anys 1837 i 1841. En la Primera Guerra Carlina el castell fou repetidament assaltat i canvià de bàndol diversos cops, restant finalment molt malmès. Vers la fi del segle XIX s'hi instal·là una caserna de la Guàrdia Civil a la zona est. Per últim durant la Guerra Civil Espanyola del 1936 el castell fou fortificat de nou convertint-se en el centre de comandament i d'avituallament. 

117. MAS CALVÓ. REUS.

Mas Calvó, o Mas Calbó, és  una gran casalot gòtic situat als afores de la població de Reus, en el terme rural de Mascalvó. Les primeres referències daten del segle XII. És un monument protegit com a bé cultural d'interès nacional.

És un casal fortificat. A la vora del mas s'hi han trobat nombroses restes de ceràmica romana del tipus anomenat terra sigillata i peces de marbre, cosa que podria indicar un antic poblament d'època imperial. Les primeres referències històriques són de l'any 1169. El 1180 hi va néixer Sant Bernat Calvó. El 1401 es realitza la creació d'una capella i altar.

L'Ajuntament de Reus en va ser propietari per compra, del mas i de tot el terme de Mascalvó, amb la jurisdicció civil i criminal, el 1591, propietat que mantingué fins al 1850, quan en va vendre la propietat. Durant la Guerra dels Segadors, Mas Calvó quedà devastat, i l'ajuntament de Reus el va haver de reconstruir. El primer terç del segle XVIII s'integrà a l'angle sud-oest de l'edifici una capella dedicada a Sant Bernat Calvó. Aquestes obres foren inaugurades l'1 de juny de 1738. L'Ajuntament transferí la propietat de Mas Calvó i del seu terme a l'arquitecte Antoni Molner, i posteriorment va tenir vinculació eclesiàstica amb Vila-seca i Salou. 

118. EL FONOLL

El Fonoll  és un agregat del municipi de Passanant i Belltall (la Conca de Barberà). Deshabitat durant més de seixanta anys, des del 1998 hi ha un centre naturista que ha revitalitzat el poble, reformant-ne cases i construint-ne de noves. L'església de Sant Blai del Fonoll pertany al monestir de Santes Creus.

El Fonoll és esmentat en escriptures datades el 1305. Originàriament el poble disposava d'un castell, del qual no queda cap vestigi, i una església petita dedicada a Sant Blai en procés de dessacralització, construïda entre els segles X i XII, que conté algunes característiques arquitectòniques úniques i roman en bon estat de conservació. El poble es va despoblar i els seus edificis es van convertir en ruïnes. El poble sencer, incloent més de 150 hectàrees de terra circumdant, van ser comprats per un empresari de Barcelona, Emili Vives, el 1995, amb la intenció de restaurar-lo i convertir-lo en un centre naturista.

El Fonoll està situat en una aïllada vall boscosa que travessa un riu, en un espai de gairebé 200 hectàrees inclòs en la Xarxa Natura 2000. Està connectat per carretera als pobles de Passanant i a Vallfogona de Riucorb, a uns 5 km. El poble no té restriccions d'accés per a les persones, però hi ha senyals en els límits de les terres per avisar els visitants que s'han de treure la roba,  si l'oratge ho permeti. El poble genera la seva pròpia electricitat amb aerogeneradors i panells solars.

Les instal·lacions disponibles als residents i els hostes inclouen una botiga, una cafeteria vegetariana, una biblioteca, una bassa per al bany, camps d'esports i berenadors. Les instal·lacions funcionen tot any i s'organitzen activitats estacionals tradicionals. Des de l'any 2003, cada tercer diumenge de juny s'hi organitza l'únic Cros Naturista del Països Catalans. 

119. HOSPITALET DE L’INFANT

L'Hospitalet de l'Infant és un centre urbà de la costa tarragonina, El centre de la població actual es troba damunt d'un promontori rocós flanquejat per extenses platges i travessat pel curs del riu Llastres. A la part alta d'aquest promontori es troben les restes de l'hospital construït a mitjans del segle xiv (1344), per voluntat de l'infant Pere d'Aragó i d'Anjou, fill de Jaume el Just i Blanca de Nàpols i qui ha donat el nom a la població: l'Hospital del Coll de Balaguer.

A principis del 2020, el web britànic especialitzat en vacances Globehunters va triar la platja del Torn com la setena millor platja nudista del món.   L'Hospital del Coll de Balaguer va ser aixecat per oferir allotjament a religiosos, viatgers i mendicants que transitaven per la ruta entre Barcelona i València, per la ruta de l'antiga Via Augusta romana.

Les raons de la fundació de l'antic hospital gòtic per part de Pere d'Aragó, des de 1341 senyor del comtat de Prades i de la baronia d'Entença, obeeixen al desig d'establir les bases per a la repoblació i ressorgiment econòmic de la zona, i mitjançant aquesta construcció fortificada assegurar el control d'una costa aleshores exposada a les freqüents incursions corsàries. 

120. FONTSCALDETES

Fontscaldetes és un petit despoblat del municipi de Cabra del Camp (Alt Camp). El poble està situat concretament a la serra Voltorera, sota el puig de Cabdells i a l'est de les roques de Migdia.

A Fontscaldetes s'hi fundà una de les primeres granges del monestir de Santes Creus a finals del segle xii, poc després que els monjos arribessin a la riba del Gaià. Una butlla papal de l'any 1186 ja reconeix com a propietat del monestir la "granja de Fontscaldetes" i per tant documenta la seva existència anterior.[1] El camí que anava de Fontscaldetes a Santes Creus encara es conserva parcialment.

Les granges cistercenques eren el sistema a través del qual els monjos anaven prenent possessió de les terres que els eren donades o cedides en ús pel rei o pels nobles de l'època. Les terres de Fontscaldetes devien formar part anteriorment del terme del castell de Selmella. 

121. REIALS COL·LEGIS. TORTOSA

Els Reials Col·legis són el conjunt monumental renaixentista més important de Catalunya i es localitzen dintre del Conjunt Històric Artístic de Tortosa. Tortosa era la cinquena ciutat de Catalunya en nombre d'habitants i comptava amb un col·legi per a la formació dels teòlegs dominics. Posteriorment s'iniciaren les obres del col·legi de Sant Jaume i de Sant Maties amb la missió d'educar els joves musulmans conversos. Les obres s'iniciaren el 1564. Amb l'expulsió dels moriscos del 1610 va passar a ser utilitzat per a l'educació dels joves sense recursos de la ciutat. L'any 1824 fou convertit en Seminari Conciliar, fins al 1877.   El col·legi de Sant Jaume fou la primera seu de la UNED a Tortosa i des del 1997 alberga l'Arxiu Històric Comarcal. El 1974 el conjunt es declarà monument historicoartístic d'interès nacional El conjunt monumental està format per tres edificis: ·        

• Col·legi de Sant Jaume i de Sant Maties: És un gran edifici de dos pisos organitzats entorn d'un pati central. Aquest pati és el primer, i únic, pati del Renaixement a Catalunya i segurament, la millor obra del renaixement català. Acull la seu de l'Arxiu Comarcal del Baix Ebre. ·        
• Col·legi de Sant Jordi i de Sant Domènec: data de 1578 i era en origen un convent dominicà. Arrasat pels bombardejos franquistes (1937-1939) només es conserva la senzilla portalada renaixentista de dos cossos. Sota l'escut imperial de Felip II es pot llegir la inscripció DOMUS SAPIENTIAE, és a dir, casa de la saviesa doncs fou l'antiga universitat. ·        
• Església de Sant Domènec (1585): és una església d'una sola nau, amb capelles laterals. Fou construïda al segle XVI utilitzant l'estil gòtic. 

122.- SANT JAUME DELS DOMENYS

L'Aqüeducte romà de Sant Jaume dels Domenys és una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Situat a uns 400 m de la finca dels Arcs, les restes de l'aqüeducte sorgeixen sobtadament al mig d'una plana. Es tracta de les restes d'un aqüeducte d'època romana d'uns 4 metres que es creu que servia per abastir d'aigua una gran vil·la romana localitzada on ara està la masia dels Arcs.

Segment d’un aqüeducte, del que es conserva una longitud de 70 metres en tres trams.

124. EL POBLE NOU DEL DELTA

El títol oficial de la Catedral de Tarragona és el de Santa Església Catedral Basílica Metropolitana i Primada de les Espanyes, i està dedicada a Santa Tecla. El 3 d'abril de 1905 va ser declarada Monument Nacional. És també Bé Cultural d'Interès Nacional (BCIN).

La catedral s’aixeca al lloc més elevat de la ciutat, aproximadament en el mateix emplaçament on hi havia hagut un temple romà dedicat a l’emperador August (19 dC) i una gran plaça porticada que l’envoltava, que formaven part del conjunt de construccions de la ciutat de Tàrraco. La cristianització de la ciutat es va iniciar en el segle i. Segons una venerable tradició, l’apòstol hauria visitat Hispània i hauria predicat a Tàrraco. L’any 259 foren martiritzats a l’amfiteatre el bisbe Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi.

L’any 475 els visigots van ocupar la ciutat i es va iniciar un període esplendorós pel que fa a la vida eclesiàstica. Damunt de les antigues estructures del gran temple d’època imperial es construi una catedral visigòtica, que previngue fins a la incursió islàmica.  

Durant alguns segles la ciutat restà pràcticament abandonada, al final del segle xi, l’any 1091, el papa Urbà II nomenà Berenguer Seniofred de Lluçanès, arquebisbe de Tarragona. Llavors es va endegar la restauració de la seu i la repoblació de la ciutat i del Camp de Tarragona. No va ser fins al 1154 que s’hi va instal·lar permanentment un arquebisbe a la ciutat, Bernat Tort, que va fundar el capítol catedralici.  

Concebuda i iniciada en estil romànic a l'últim quart del segle xii, es va finalitzar al segle xiv quan els corrents arquitectònics ja eren plenament gòtics.

Després d'una prospecció geofísica al subsòl, l'any 2007, es van trobar indicis que a sota hi ha el temple romà dedicat a August (63 aC - 19 dC) sota la nau central.

La llegenda diu que les relíquies de santa Tecla van ser donades a ambaixadors del rei Jaume el Just pel rei Oshin d'Armènia, i van arribar l'any 1320 a Barcelona, on foren dipositades al monestir de Sant Cugat, menys els ossos d'un dels braços que es traslladen a Tarragona. Durant l'assalt per part de les tropes franceses el 1811 va desaparèixer el braç. El monestir de Sant Cugat va donar el 1814 l'altre braç de la santa perquè fos custodiat a la catedral de Tarragona. Durant una rehabilitació d'una casa a la part antiga de la ciutat a la fi del segle xx es troba una arqueta amb ossos d'un braç humà que després d'uns estudis se certifiquen com la relíquia de santa Tecla perduda durant la Guerra del Francès. Des d'aleshores la catedral de Tarragona té els «dos braços» de santa Tecla

122.- SANT JAUME DELS DOMENYS

El Poblenou del Delta,  es va crear com poblat de colonització, entre 1954 i 1956, i va ser inaugurat el 1957 amb el nom oficial de Villafranco del Delta, lliurant-se als colons 96 habitatges amb els lots de terra a conrear. El 2003 la Generalitat de Catalunya va canviar el nom original franquista per l'actual. El poble es caracteritza pels seus carrers enjardinats i les cases de colonització dins el perímetre format per murs emblanquinats.

Les referències més antigues de la zona són del segle xvi i parlen sobre la pesca, l'aprofitament de la sosa i sobre les pastures dels ramats que per mitjà de lligallos baixaven a hivernar des de les muntanyes. Les notícies més antigues de l'àrea on s'ubica el Poble Nou del Delta fan referència a la recol·lecció de la sal i la pesca.

L'Institut Nacional de Colonització, va ser un organisme creat a Espanya durant l'octubre de 1939, dependent del Ministeri d'Agricultura. El seu objectiu era reformar social i econòmicament la terra, mitjançant la reorganització i reactivació del sector agrícola i l'increment de la producció agrícola encaminada cap als plans autàrquics de l'època mitjançant l'augment de terres de conreu i la superfície de reg.

El poble es va constituir oficialment el 30 d'abril de 1957 com a Entitat Local Menor . El Ministeri de Governació, va considerar que, tot i que la major part de terreny pertanyia a Amposta, la seva proximitat amb Sant Carles de la Ràpita amb millors vies de comunicació, i el fet que la major part dels colons de la nova zona eren de Sant Carles de la Ràpita, s'hi havia d'agregar al seu terme municipal. L'emplaçament fou fixat a un quilòmetre de la mar. Els terrenys on s'havia d'edificar el poble eren plans i al·luvials, per la qual cosa en no trobar-se ferm a l'excavar el terra es van haver de fonamentar amb plaques de formigó armat.

125. ESGLÈSIA SANT JAUME D’ESBLADA

L'església de Sant Jaume, es un edifici d'origen romànic (volta de canó a la façana de migdia) d'una nau i absis sobrealçat amb petit campanar de planta quadrada (posterior), adossat a la façana de migdia i porta adovellada.

El poble d'Esblada, a la capçalera del torrent d'Esblada, que aflueix al Gaià per l'esquerra, és avui un petit agrupament de cases, avui abandonades.   A mitjan segle XIX tenia 9 cases i produïa blat, sègol i ordi. A l'extrem del nord-est de la seva demarcació, al Clot de la Vall, hi ha Cal Valldecerves, amb la petita església de Sant Jaume de Valldecerves, romànica (l'absis conserva arcuacions llombardes) d'una nau i porta rectangular a la façana de migdia. Prop seu hi ha el mas de les Esplugues amb una capella moderna dedicada a sant Joan Baptista. Al nord-est, a la dreta de la carretera que va vers Igualada, hi ha la gran masia de la Rovira Seca.

Des de fa anys el poble estava a la venda, i sembla ser que finalment un grup cooperatiu estan treballant amb l’intent de la seva reconstrucció. Des d’aquí i han nombrosos camins per a fer a peu o en bicicleta, per tot el bloc del Gaià, que limita amb la Conca de Barberà, l’Anoia i l’Alt Penedès. 

126. CASTELL DE BARBERÀ DE LA CONCA

El Castell de Barberà, està situat, estratègicament, al cim del turó. Des de la fortalesa històricament s'ha pogut controlar un dels camins tradicionals que des de la costa penetrava a l'interior de Catalunya. Fou seu d’una comanda templera, primer, i després hospitalera.

És un edifici declarat bé cultural d'interès nacional. Els templers i els hospitalers ampliaren el castell que arribà més o menys sencer al segle xix. Al llarg dels segles va sofrir destruccions i reconstruccions importants, tanmateix la destrucció principal va tenir lloc a la darreria del segle xix quan fou cedit a l'Ajuntament per ser utilitzat com a escola pública. Avui resulta difícil descobrir com era el castell templer. Els orígens del castell de Barberà,  poden estar en una torre fortificada romana. En començar la tercera dècada del segle xii, frares de l'orde del Temple procedents de Terra Santa, recorrien Catalunya fent proselitisme i demanant almoina per a la seva santa causa d'Orient.

El 1132 i 1134, respectivament, els comtes d'Urgell i el de Barcelona cedeixen llurs drets sobre el castell als Templers. Amb el temps fou una de les primeres comandes de Catalunya. 

El castell de Barberà fou la segona donació que reberen els templers a Catalunya, en associar-se amb els comtes de Barcelona i d'Urgell per a la conquesta.

L'any 1318, després que hagués estat extingit l'orde del Temple, Barberà passà a mans de l'orde de l'Hospital de Jerusalem. Un dels priors més importants, fra Guillem de Guimerà i d'Abella (segle xiv), va residir a Barberà i fou enterrat a la capella del castell. Com a conseqüència de la desamortització dels béns de l'Orde de l'Hospital de Sant Joan, l'any 1858, el castell de Barberà fou cedit per l'Estat a l'Ajuntament de la vila perquè l’utilitzés com a escoles públiques. En aquell temps, a Barberà —com arreu— no es tenia consciència de la importància històrico-arqueològica del castell; només se'n valorava l'ús. Així, del conjunt d'edificis que formaven la fortalesa (quatre o cinc al voltant del pati) tan sols el del costat de migdia fou habilitat per a fer d'escola i residència dels mestres. Els altres, juntament amb la muralla, foren desmuntats per aprofitar-ne la pedra. En els darrers anys, es va anar recuperant el territori, i encara es realitzen periòdicament reunions d’amics dels Templers d’arreu.

127.- CENTRE GAUDI DE REUS

El Gaudí Centre és centre d'interpretació de la vida i obra d'Antoni Gaudí i Cornet ubicat en un edifici a la Plaça del Mercadal de Reus, on es poden trobar objectes reals de l'arquitecte, una sala amb efectes especials i maquetes i reproduccions de peces de la seva obra.   

L'edifici és una rehabilitació de l'antiga seu del Banc de Santander a Reus, i encara abans d'una botiga de joguines coneguda amb el nom de l'Aliança. Les obres d'aquest projecte, obra dels arquitectes Joan Sibina, Toshiake Tange i Gabriel Bosques, es van iniciar el 2002, coincidint amb el 150è aniversari del naixement del mestre. 

L'edifici està dividit en 4 plantes, i destaca la pantalla gegant que presenta a la seva façana, on sovint es mostra un audiovisual amb la signatura de Gaudí. A la planta baixa es troba l'oficina de turisme de la ciutat de Reus i una botiga. A les 3 primeres plantes acull l'espai expositiu. A la seva última planta hi ha un restaurant.

128. LA MASÓ

L'actual poble de la Masó té l'origen en una subcomanda, de la comanda del Temple de Barberà. L'anomenada «Comanda del Rourell» fou en realitat la casa, «la Mesó» que organitzaren els templers en l'antic mas de Bellestar, que Berenguer de Molnells donà a la Comanda de Barberà l'any 1160, amb motiu d'ingressar-hi com a frare. El terme d’aquell antic mas coincideix amb el de l'actual poble de la Masó, que té el seu origen i el seu nom en la «Mesó» templera del Rourell. Els templers es van vendre la Masó l'any 1248.

El nucli habitat, es suposa  que formava un recinte més o menys rectangular fortificat, com acostumaven a ser aquests convents, amb edificis d'habitatge, capella, magatzems, cavallerisses, corrals... tots ells ordenats al voltant d'un pati, que devia ocupar més o menys el mateix espai que avui forma la plaça de l'església. L'església parroquial de Santa Magdalena és d'estil neoromànic de la fi del segle xix (1890). El campanar és una construcció del 1817, aproximadament. La seva característica és que està separat de l'església, ja que pertanyia a una edificació anterior.

El molí de la Selva. Entre els diversos molins de la casa del Rourell documentats en època templera, a la Masó es conserva aquest "Molí de la Selva", situat a 500 metres del poble, a la riba dreta del Francolí, tocant al pont de la Masó. Segons els documents, fou construït als anys seixanta del segle xii. Actualment està en mal estat, exteriorment, però conserva els soterranis medievals en bon estat. Les escoles públiques. Cal destacar que les escoles públiques de la Masó foren les primeres construïdes per la Mancomunitat a les comarques de Tarragona. Les va inaugurar Eugeni d'Ors, que aleshores era el director d'Instrucció Pública de la Mancomunitat.

129. TEATRE PRINCIPAL. VALLS

El Teatre Principal de Valls és el segon teatre més antic de Catalunya que ha conservat la seva estructura arquitectònica. Va ser construït entre el 1845 i el 1851 per l'arquitecte Ignasi Jordà i decorat pel pintor i escenògraf Josep Planella.

Cap a 1845, les autoritats acordaren construir un teatre en el carrer dels Caputxins, en un pati anomenat "Corral dels Bous". L'obra es donà a l'arquitecte Ignasi Jordà. El pintor-escenògraf Josep Planella s'ocupà de la decoració i va ser inaugurat el 1851. Aproximadament una desena d'anys més tard es procedí a la construcció de la façana per decisió de la Societat arrendatària del teatre, anomenada "Circulo Español". El projecte era de Lluís Homs, qui ho va finalitzar el 1882, i els dos medallons amb retrats de Moratín i Calderon foren obra de l'escultor vallenc Anselm Nogués. Després d'uns quants anys tancat i després d'unes obres de rehabilitació importants, el dia 30 de gener de 1998 el Teatre Principal va ser reinaugurat.

El teatre té capacitat per a 302 persones. D'aquestes localitats 106 estan situades a platea i les altres 196 a les llotges. L'interior original del teatre era del tipus anomenat "a la italiana", format per l'escenari, fossat per a l'orquestra, pati de butaques i pisos de planta de secció circular.

130. VALLCLARA

Vallclara és un municipi de la comarca de la Conca de Barberà. De l'antic castell sols en resta la portada. Es conserven construccions dels segles XVII i XVIII, encara que molt refetes, i l'església de Sant Joan Baptista, de principis del XIX. La primera referència documental de Vallclara és de l'any 1152. Quan el comte Ramon Berenguer IV confirmà als homes de Tàrrega la donació de Vinaixa, hom esmenta Vallem Claram. El llinatge dels Vallclara, tal vegada senyors o castlans del castell, és conegut des de l'any 1195 quan en Guerau de Vallclara, amb el seu germà Bernat de Conesa, autoritzaren una ampliació del dret de recollir aigua per als molins de la Guàrdia dels Prats.

El 1220, el castell i lloc de Vallclara fou cedit per Pere Sassala al monestir de Poblet. La comunitat gaudí d'aquesta propietat al llarg de tot el segle XIII i a l'inici del segle XIV sense entrebancs, fins que el 1349 Berenguer de Jorba reclamà uns certs drets sobre aquest lloc. Aquesta reclamació fou seguida d'uns incidents violents per part dels homes de Berenguer de Jorba, els quals incendiaren la granja de Riudabella que pertanyia al monestir. Arran d'aquest fet intervingué el rei Pere III i ordenà al veguer de Montblanc que retingués el terme i el castell de Vallclara sota el seu poder. Finalment, Berenguer de Jorba vengué els seus drets sobre Vallclara al monestir de Poblet pel preu de 80.000 sous. 

131. TEATRE FORTUNY. REUS

El Teatre Fortuny  construït el 1882 per dotar a la llavors segona ciutat de Catalunya d'un teatre del nivell d'altres grans ciutats. El seu nom rep homenatge a Marià Fortuny i Marsal, pintor català nascut a Reus. El monument està integrat pel Teatre i la seu de la "Societat El Círcol".

El conjunt de l'edifici és declarat bé cultural d'interès nacional. L'edifici va ser construït per la Societat "Teatro y Casino", que en entrar en crisi interna el 1884, va arrendar el primer pis al Círcol. Al desaparèixer la societat l'edifici va ser adquirit per Josep Boule el 1892. Una clàusula del testament de Boule, que impedia vendre l'edifici, el Círcol adquirí la propietat al 1920. Els empresaris del Teatre Principal de Barcelona, que eren una cooperativa d'actors, van ser els primers encarregats de posar-lo en funcionament. L'escenografia de l'acte va ser realitzada pels escenògrafs barcelonins Fèlix Urgellès i Miquel Moragas, autors també del teló de boca que reproduïa el quadre de Fortuny "La papallona” El dia de Tots sants de 1919 l'Orfeó Català i interpretà "Els Segadors", cosa que va fer que uns oficials de l'exèrcit provoquessin un fort aldarull amb crits i xiulets, mentre l'Orfeó callava i el cant era seguit pel públic. L'incident acabà a bufetades. Per la revolta militar de 1936 va ser confiscat pel P.S.U.C., que cedí un espai a la U.G.T. 

La gestió del Teatre la va portar el Comitè Antifeixista local. El 1939 el van ocupar els militars i ràpidament s'hi instal·là la Falange. El 1940 el governador civil va dissoldre la societat El Círcol i va nomenar una junta liquidadora, donant prioritat a la propietat de l'edifici als descendents de Josep Boule, cosa que provocà protestes dels socis, que consideraven que el Jefe Provincial de Movimiento, cap de la Falange, portava el mateix cognom que la família que reclamava la propietat. El 1947 s'arribà a un acord i la família de Boule venia definitivament l'edifici al Círcol. El Teatre, d’estil neoclàssic, va ser construït per l'arquitecte Francesc Blanch i Pons l'any 1882. La seva decoració va anar a càrrec de Josep Maria Puig. El Teatre Fortuny té influències del barroc. Des del punt de vista arquitectònic, cal destacar que el Teatre Fortuny segueix l'esquema del teatre convencional amb escenari a la italiana amb platea i tres pisos i espais de relació social com el vestíbul i l’escalinata imperial. 

132. PAÜLS

Paüls és un municipi de la comarca del Baix Ebre, i es una de les portes d’entrada al Parc Natural dels Ports. Se sap que el 1228 Joan Despuig, senyor de Paüls, venguè els drets a sa muller Marimunda.  Cap al 1276, el senyoriu havia passat a Jaume Brusca, ja que els Despuig hi havien emparentat i es començaren a dir Brusca i Despuig.

El filòleg i medievalista Jaume Riera i Sans, en la seua obra El cavaller i l'alcavota, apunta aquesta circumstància ocorreguda a Paüls el 1400: "Aquest any, un pastor del poble, d'uns vint anys, va desflorar una parenta seva en quart grau de consanguinitat, de nou anys, també pastora. El rei Martí li atorgà la remissió general i absoluta del crim i l'alliberament de la presó sota les següents condicions: que es casaria amb la noia, sense dot, tot i que ell era de millor posició social; que la dotaria segons l'estimació comuna del que l'hauria dotat el seu pare, afegint-hi una tercera part més; que obtindria del papa la dispensa de consanguinitat i que la pagaria; que pagaria les despeses hagudes al procés i que pagaria, a més, 100 florins per la remissió reial. O això o ser executat." Cal visitar:  el bosc i l'ermita de Sant Roc; l'església de Santa Maria, amb la possibilitat de passejar pels voltants i gaudir de les vistes que des de dalt de tot es poden contemplar; i les 5 rutes del Parc Natural dels Ports.  

133. PRESA ROMANA DE SARRAL

Presa, dels segles I i II d.C., realitzada amb carreus de quatre metres de llarg, construïda a l'estrenyiment d'un congost de la riera de Sarral per tal de retenir l'aigua per a fins agrícoles. Es una construcció molt avançada al seu temps, si tenim en compte que es data entre el segle I i II, no tornem a trobar rescloses que utilitzin una planta corbada de gravetat, per augmentar la seva resistència, fins mitjans del segle XIX. Potser aquest fet, que demostra una tècnica molt avançada li fa justícia anomenar-la presa. Només es coneix un altre presa corbada de gravetat la presa de Glanum o Peirou que es d'època romana i que segons gravats antics era molt similar a la de Sarral, malauradament aquesta presa fou reaprofitada al construir-ne una al mateix lloc l’any 1885. Així doncs la de Sarral es la presa arquejada més antiga que es conserva, parcialment.

134. ERMITA MARE DE DEU DEL COLL D’ALBA

L'ermita pren el nom del coll on es troba. Consta d'església i hostatgeria, encara que actualment no hi viuen ermitans. En tots els sectors l'estructura de l'edifici és medieval, amb nombroses modificacions posteriors. Es troben adossades i conformen un perímetre, en principi tendent al quadrat, però posteriorment alterat per haver adossat un porxo a la façana de l'església. L'exterior medieval té encara caràcter de fortificació, amb murs gruixuts d'escasses obertures, en forma d'espitllera, especialment en el sector del presbiteri i contigu a l'hostatgeria. El lloc era conegut a l'Edat Mitjana com Coll de l'Alma. El petit temple es va construir a la dècada de 1440,  va ser ampliat al segle XVI i  la coberta de la sagristia van ser canviada pel mestre Marc Tarrós l'any 1611. La interessant escultura del conjunt ha estat atribuïda al mestre savoià Pere Garçó, documentat a Tortosa i Barcelona a les dècades de 1450 i 1460. En un principi s'hi realitzaven romeries per demanar aigua, el que determinà una gran devoció envers ella. Era també venerada com a protectora dels navegants. El 1450 el capítol disposà que part de les ofrenes que se li fessin es destinessin a la sagristia de la catedral. Al segle XVIII, el capítol tenia reservada habitació a l'ermita. 

135. CAL XIMET. EL VENDRELL

Cal Ximet, també conegut com la Casa d'Àngel Guimerà, esta declarat bé cultural d'interès nacional. Es tracta de la casa familiar d'Àngel Guimerà, que el 1974 va ser inaugurada com a museu. En el seu interior es poden observar mobles de l'època -des de la fi del segle XVIII-, així com documents, fotografies i altres records personals del qui fou un gran,i també el vestuari que va utilitzar l'actor Enric Borràs en la seva caracterització de Manelic. 

Àngel Guimerà (1845-1924), tot i que nasqué a Santa Cruz de Tenerife, visqué al Vendrell des de petit, on la seva família tenia la casa pairal des del 1778. Passà la seva adolescència al Vendrell, fins que es traslladà a Barcelona a estudiar.

136. PASSOS DE BARCASSA DE SANT JAUME

Els Passos de barcassa de Sant Jaume d’Enveja.    Es tracta de molls situats als afores de la població, al llarg del riu. El Transbordador "Garriga"; el Transbordador "Olmos"; i el Transbordador "La Cava".

És un tipus d'estructura senzilla, simplement feta reforçant la ribera del riu. En ell atraca la barcassa que creua gent i vehicles des d'una banda del riu fins l'altra banda, on hi ha un altre moll igual. La barcassa, en forma de plataforma flotant, es mou gràcies a un motor de gasoil. La seva superfície és d'uns 10 m2.

El pas de la barca data del segle XIX, amb la consolidació dels nuclis de Sant Jaume i Deltebre. Fins fa pocs anys la plataforma superior es col·locava sobre dos llaüts de fusta, embarcació tradicional en la navegació del riu.

137. CREU DE SANTOS. MASSIS DE CARDO

La Creu de Santos o Xàquera una muntanya de 942 metres que es troba entre els municipis de Benifallet i Tivenys al Baix Ebre, i Rasquera a la Ribera d'Ebre. Al cim s'hi pot trobar un vèrtex geodèsic (referència 251147001).

Aquest cim està inclòs al llistat dels 100 cims de la FEEC. Serralada. Massís de Cardó Altitud: 941

Proposta: Fer una circular des del Balneari de Cardó. 9 km, 4h 20m, desnivell acumulat +757 m

138. TOSSAL DELS TRES REIS

El Tossal del Rei o popularment el Tossal dels Tres Reis és una muntanya de 1.350 metres, situada a la part meridional del Massís dels Ports, al trifini de Catalunya, País Valencià i Aragó. Els municipis que hi termenegen són la Sénia (Montsià), la Pobla de Benifassà, per la part del terme de Fredes (Baix Maestrat) i Vall-de-roures (Matarranya). Es tracta del punt més occidental de Catalunya. Es troba al massís dels Ports de Tortosa-Beseit.

El millor accés és des del poble de Fredes (població pertanyent a la Pobla de Benifassà). A la sortida del poble es troba una pista forestal que ens porta fins al Coll dels Tombadors (serral en el que convergeix un encreuament de tres camins). El camí principal continua fins a l'Ermita de Sant Miquel d'Espinalva, des de la qual arribem al cim del Tossal, on un monticle de pedres simbolitza el punt de trobada dels tres antics regnes de la Corona d'Aragó.

139. ELS MUNTS D’ALTAFULLA

La vil·la romana dels Munts  mostra una zona residencial romana luxosa del segle II dC a Tàrraco. Fou un important nucli residencial, amb rics elements decoratius, que ha servit als historiadors per documentar com era la residència d'un alt càrrec de l'administració de Tàrraco. Es tracta d'un clar exponent de vil·la residencial romana, un dels més importants del país per la magnitud de les seves restes arquitectòniques i per la riquesa del tractament decoratiu.

A l'època romana, les grans vil·les del camp no només eren llocs d'oci i esbargiment, sinó també eren centres de producció agrícola, ramadera o industrial. Al costat de l'àrea residencial, hi havia edificis funcionals apropiats per a una casa de labor, com construccions per a usos agrícoles com cellers, estables, graners, magatzems de cereals. Generalment, es construïen els edificis damunt d'un turó, en un lloc assolellat i a prop d'un corrent fluvial. Se sap que hi van viure Caius Valerius Avitus i la seva esposa Faustina. Caius era un dels dos duumviri de Tàrraco –el càrrec més alt de l'administració local– i havia estat traslladat a mitjan segle II des d'Augustòbriga (Muro de Ágreda, Sòria) per ordre de l'emperador Antoní Pius. Entre els anys 260 i 270, es produí un gran incendi que devastà la major part de la vil·la. Després d'aquest fet, les obres de reconstrucció van restablir l'activitat agrícola, però la vil·la no va recuperar la riquesa i l'esplendor de segles passats. 

140. MORRAL DE CABRAFEIXET. EL PERELLO

El Morral de Cabrafeixet és una serra situada al municipi del Perelló a la comarca del Baix Ebre, amb una elevació màxima de 765 metres. Al fer l’asscens es pot aprofitar per passar per la cova de Cabrafeixet  és tracta d’un abric  amb representacions de pintura rupestre protegides com a Patrimoni de la Humanitat en el conjunt de l'Art rupestre de l'arc mediterrani de la península Ibèrica.

Està situada a la part més alta del Morral de Cabrafeixet, al vessant oriental del massís de Cardó, a uns 100 m. d'alçada des del nivell del barranc de les Nines. La balma amb les pintures té una llargada d'uns 10 m, una profunditat mitjana d'1,70 m i una alçada d'uns 4 m. L'accés està barrat amb una tanca de ferro.

Les pintures es localitzen a l'extrem dret de la cavitat i s'agrupen en tres zones, comptabilitzant un total de 13 representacions. Totes elles corresponen a l'estil de les pintures naturalistes llevantines de Catalunya i del Llevant mediterrani. 

141. SANT JOAN DEL CODOLAR

Sant Joan del Codolar és una ermita barroca de Cornudella de Montsant (Priorat). Sembla que la construcció primitiva és del segle XIII. Això, no obstant, les primeres informacions correspon al segle XVI, quan el 1509 es beneí la campana i el 1571 l'ampliació del temple. El 1661 es beneí la casa de l'ermità. El 1820 es va tornar a arranjar, després de què els francesos l'haguessin perjudicada a la Guerra del francès. El 1877 es procedí a venerar el cambril, i el 1864 es féu l'escalinata del presbiteri i s'havien arranjat els altars. 

Es tracta d'una ermita de gran devoció, havent obtingut el Jubileu per part d'alguns pontífexs. Es recomana fer l’excursió des d’aquí, al Cim de la Roca Corbatera de 1.163 m d’altitud, passant per la Cova Santa i diferents Graus.

142. CASTELL DE TAMARIT

Les  muralles envolten la vila closa de Tamarit, que es confon amb l'arquitectura del propi castell, barreja els estils romànic, gòtic i renaixentista, i les intervencions efectuades a partir de 1916 pel seu nou propietari Charles Deering, assessorat pel seu amic el pintor Ramon Casas, contribuïren a uniformitzar les diferents edificacions.

L'antic nucli medieval de Tamarit, municipi independent fins a mitjan segle xx, es dividia en dos sectors: la "vila fora muralles", de la qual es conserven restes arqueològiques —entre les quals, les d'una drassana i la "vila closa", de la qual es conserven diverses cases senyorials, anomenades "del castlà", una abadia dependent de l'Arquebisbat de Tarragona i l'església romànica de l'Assumpció de la Mare de Déu. La muralla s'obria per quatre portes, de les quals se'n conserven dues: la de la Mora i la de la Creu. Al segle XI Tamarit era la castlania més meridional del comtat de Barcelona. Tamarit fou ocupat per Bernat Sendred de Gurb que el 1049 vengué la castellania a Ramon Berenguer I. Des de Tamarit es desenvolupava una gran activitat comercial. Fou un dels pocs ports de la costa catalana que posseïa el dret de cobrar l'impost de la lleuda. A mitjan segle XIV el domini dels castells de Tamarit i Montoliu passà al baró Francesc de Vallgornera.

El rei Pere III de Catalunya-Aragó ordenà emmurallar Tamarit degut a la guerra amb el rei de Castella. El 1382 el castlà era Guillem d'Argentona. Tamarit, port important de l'edat mitjana, rebé atacs continuats dels sarraïns durant els segles XV i XVI que eliminaren el tràfic mercantil que passà a Tarragona. A partir de 1681 la mitra tarragonina compartí la jurisdicció amb els Montserrat i llurs descendents fins al segle xix. Francesc de Montserrat rebé el títol de marquès de Tamarit, concedit per el rei Carles II i va ser governador de Tarragona, i senyor de Montoliu i de la baronia d'Altafulla. L'any 1916, l'arquebisbe de Tarragona va vendre l'indret al magnat nord-americà Charles Deering, que en va fer una restauració de caràcter romàntic a càrrec de Ramon Casas i Joan Ruiz. S'hi conserven elements romànics i gòtics. Actualment és propietat de la Societat Betren.

A l'interior del castell hi ha l'església de Santa Maria, una de les parròquies més antigues del Baix Gaià. Esmentada per primer cop l'any 1154.  

143. ERMITA DE LA SANTISIMA TRINITAT

La Santíssima Trinitat és una ermita al sud del municipi de l'Espluga de Francolí, a la vall del  barranc de la Trinitat, voltada de boscos de ribera i fonts. Hi passa el sender de gran recorregut GR-175, L’actual edifici es del s. XVIII, restaurat recentment, substitueix una ermita que s’esmenta ja al s.XV. Anteriorment hi hagué una petita capella que estava a càrrec de monjos pobletans. Entre 1548 i 1553 s'hi realitzaren grans obres de millora a càrrec del mestre d'obres Pere Salvany. El 1586 el mestre Garsia hi féu el retaule destruït el 1936. El 1692-93 es va haver de refer la teulada. El 1738 s'hi col·loca una nova campana. El 1740 es va haver de refer tot el temple a causa d'una important inundació. El 1896 es va beneïr la capella de l'Àngel de la Guarda, dissenyada per l'arquitecte Ramon Salas, i la font de la Santa Fe. L'any 1904 l'ajuntament va intentar recuperar el domini sobre l'ermita però la justícia va fallar a favor de la parròquia. Durant la Guerra Civil de 1936-39 es va saquejar l'ermita i es va destruir la imatge de la Santíssima Trinitat. La imatge actual data de l'any 1938. És obra de l'escultor Frederic Marès. Uns anys més tard, el 1941, es va restaurar l'ermita i s'hi col·locà la imatge actual.

144.- VIA VERDA DE L’EBRE

La Via Verda, en realitat es l’antiga línia de Ferrocarril del Val de Zafán, que anava de Tortosa a La Puebla de Híjar (Aragó); i que poc a poc s’ha anat recuperant per anar a peu o en bicicleta. A la província de Tarragona trobem la via verda del Baix Ebre i la de la Terra Alta.

Els trams son:  

• Tram Aragonés Comarca Bajo Aragón | Puigmoreno – Valdealgorfa (27km)
• Tram Aragonés Comarca Matarranya | Valdealgorfa – Cretes (30km)
• Tram Català Comarca Terra Alta |  Arnes/Lledó – Pinell de Brai (24km)
• Tram Català Comarca Baix Ebre | Benifallet – Tortosa (25km)
• Tram ampliació Desembocadura de l’Ebre/ Sant Carles de la Ràpita (45 km)  

L’itinerari es espectacular, flanquejant en alguns trams el riu Ebre, i seguint al voltant de la serra de Pàndols i el Parc Natural dels Ports; creuant, boscos,  túnels i elegants viaductes. Els itineraris en bicicleta son apte per a tots els públics.

145. CIRC ROMA TARRAGONA

 El circ de Tarraco es trobava emplaçat dins el pomerium de la ciutat. Situat a la part alta de Tarragona, paral·lel a la Rambla Vella, i en algunes parts, manté un estat excepcional de conservació. Es tracta de l'edifici on es desenvolupaven les curses de cavalls, així com les de bigues i quadrigues amb capacitat per a 20.000 persones, on es duien a terme les curses de carruatges.

Va ser edificat durant el govern de l'emperador Domicià (81-96 dC) i va estar en funcionament fins al segle V dC La seva construcció respon a un projecte unitari que es fonamenta sobre la concessió per part de Vespasià del ius latii a les províncies hispanes entorn de l'any 73 dC. El fòrum provincial, articulat en dos nivells, ocuparà la part més alta del turó.

El circ ocuparia la terrassa sota el conjunt foral. Aquest estaria delimitat per la muralla tardorepublicana a occident i orient, l'actual Avinguda de l'Imperi Romà i passeig de Sant Antoni, respectivament. És per aquesta adaptació a la topografia del terreny i a l'espai disponible que l'edifici presenta unes dimensions i unes característiques que el fan únic.[ Edificat durant el govern de l'emperador Domicià (81-96 dC) i va estar en funcionament fins al segle V dC.   El circ va restar embegut per un seguit de construccions arquitectòniques al segle XIX, en què l'arena del circ fou urbanitzada com a plaça de la Font. Les cases que donen a la plaça, entre les quals hi ha el palau de l'Ajuntament i la Diputació (1862), descansen sobre els basaments i les graderies del circ. 

146. ESGLESIA DE SANTA MARIA. SANTA OLIVA

Santa Maria de Santa Oliva és una església de Santa Oliva (Baix Penedès)

La façana romànica està rematada per un campanar de cadireta de tres cossos a sobre i una nau construïda possiblement entre els anys 1564 i 1569.

L'església de Santa Maria fou profanada pels àrabs a inicis del segle XII. El 1158 el bisbe de Barcelona cedí aquesta església al monestir de Sant Cugat perquè hi fundés un monestir. El 1173 el monestir funcionava amb un sol monjo amb el títol de prior que vivia amb un sacerdot beneficiat i alguns deodonats. Aquest priorat de Santa Oliva, benedictí i filial de Sant Cugat, absorbí aviat l'església de Sant Julià, mentre l'església de Santa Maria passava a ser parròquia. Al segle XV, però, ja hi havia cap monjo ni deodonant i només un monjo de Sant Cugat conserva el títol de prior de Santa Oliva.

147. CAPELLA DEL ROSER. VALLS.

La Capella del Roser és un monument del municipi de Valls, declarat bé cultural d'interès nacional. Els procuradors de la Confraria de Nostra Senyora del Roser contractaren el 3 d'agost de 1588 el mestre de cases Jaume Solsona per tal de construir una església en advocació a la Verge del Roser, al mateix lloc on hi havia hagut la de Santa Anna. Aquesta capella, construïda el 1612, no s'ha conservat, ja que l'estructura es va refer el 1634, any en què van ser-hi col·locades les rajoles de ceràmica polícroma al·lusives a la victòria cristiana en la batalla de Lepant (1571). Experimentà una nova reconstrucció durant el segle xviii. Les vidrieres de la part alta dels murs laterals es van col·locar l'any 1968.

Es distingeixen dos grans períodes en la rajola catalana, la gòtica i la barroca. El primer arriba fins a començaments del segle XVI i les seves característiques són el predomini del blau i de fer-se ressò en tot moment de la producció valenciana (de Manises, sobretot). La barroca comença amb el segle XVII, quan les relacions comercials i polítiques amb Itàlia facilitaren l'entrada i l'adopció de noves tècniques de la policromia amb una paleta molt àmplia.  

Al llarg d’aquest segle a Catalunya es produí un notable creixement econòmic. En aquell context es desenvoluparen les xarxes de distribució comercial la qual cosa possibilità la ràpida difusió de la ceràmica policromada per tot el país. Completament dominada la tècnica pels terrissaires catalans i, desbordant el marc purament domèstic, la rajola vidriada policroma amplià el seu camp amb la fabricació d'innombrables objectes de la vida pública i privada: sòcols, plafons decoratius, plafons de sants, fonts, bancs, arrambadors, noms de carrers, etc. 

148. BOBILA DE SUGRANYES. REUS

La Bòbila del Sugranyes és un edifici protegit com a bé cultural d'interès local del municipi de Reus S'hi fabricaven bàsicament maons, teules, rajoles i altres materials ceràmics similars per a la construcció. També se'l coneix com a Forn del Manxa. Hi havia una bòbila homònima a prop de la carretera de Castellvell, coneguda per la troballa d'un important jaciment arqueològic, del paleolític mitjà.

L'Ajuntament de Reus el declarà amb un nivell de protecció C, és a dir un espai verd considerat un bé urbanístic que reuneix valors rellevants. El forn ha estat restaurat i museïtzat, i actualment és un centre d'interpretació de l'ús i l'evolució de la ceràmica al llarg de la història i el funcionament d'un forn de ceràmica.

Per l'agost de 1939, a l'inici de la postguerra,en aquest lloc s'hi van reunir un grup de militants del PSUC per a la constitució d'un nou comitè local, que presidiria Àngel Olaya, un nucli que després es coordinaria amb altres ciutats i que mantindria l'activitat pública amb la publicació de La Joven guardia i Lluita. Van ser detinguts a finals d'any, i Olaya empresonat a la Presó Model de Barcelona i condemnat a mort, però un grup de militants del PSUC, disfressats de soldats i amb documentació falsa que justificava el trasllat a Madrid, van recollir Olaya a la Model amb camions militars i li van facilitar la fugida. 

149. SANTA MARIA DE BELL-LLOC. SANTA COLOMA DE QUERALT.

Santa Maria de Bell-lloc és un monument del municipi de Santa Coloma de Queralt, declarat bé cultural d'interès nacional. L'església fou bastida a la primera meitat del segle XIII, i abans d'acabar aquell segle ja hi havia una comunitat, que l'any 1307 lliurà les seves possessions a l'orde de la Mercè. Els mercedaris van instal·lar-s'hi definitivament el 1335, i hi habitaren fins al 1835, que el convent fou incendiat i només restà en peu l'església, que va patir un nou incendi el 1936. Entre els anys 1948 i 1954 fou molt restaurada.

La construcció de l'església cal situar-la a la primera meitat del segle XIII, i la seva estructura reflecteix aquesta etapa de transició del romànic al gòtic, així com les ampliacions posteriors que va experimentar en època plenament gòtica i en època barroca. L'interior de l'edifici mostra l'austeritat pròpia del Cister. Consta d'una nau dividida en dos trams coberts amb volta de creueria gòtica, i un absis de planta quadrangular.

L'element més notable del temple és la seva portada. Cal fer esment també del magnífic sarcòfag d'alabastre dels comtes de Queralt, Pere IV de Queralt i Alamanda de Rocabertí, realitzat cap al 1360.  Destaca també la imatge gòtica de Santa María de Bell-lloc tallada en fusta.

150. ROCA DE L’ILLOT. AMETLLA DE MAR

La platja de l’Illot, al sud de l’Ametlla de Mar, és una petita cala de còdols totalment bucòlica: hi ha un roquissar vermell, pins i, al bell mig de les ones, l’illot. A més, l’aigua és totalment cristal·lina i de color turquesa.

Si us agrada grimpar i no teniu por a les alçades, cal fer el camí de ronda entre la platja de l’Estany Podrit i la Roca de l’Illot a l’Ametlla de Mar.  Baixant i pujant per unes parets gairebé verticals de roca per anar de cala en cala, gaudireu d’un dels paisatges de costa mediterrània millor conservats de Catalunya.

Entre els penya-segats i els marges de pedra, i sempre seguint les marques blanques i vermelles del GR92 trobareu restes de trinxeres i bateries de costa.

• Dificultat: alta
• Tipus: ruta semi-circular
• Distància: aprox. 5,6 km. (anada i tornada)
• Durada: 2 hores (sense aturades, anada i tornada)
• Accessibilitat: és una ruta amb uns quants desnivells molt forts per passar de cala a cala. Hi ha moltes pedres pel camí

151. ESGLESIA DE SANTA MARIA, O ESGLESIA VELLA D’ALCOVER

L'església de la Puríssima Sang de Santa Maria d'Alcover és un monument protegit com a bé cultural d'interès nacional d'Alcover .

La factura de l'edifici el situa clarament a l'època romànica, si bé hi ha divergència d'opinions respecte a la seva datació concreta. No obstant això, el criteri general és de donar com a bona la data de final del segle XII. La tradició popular coneixia aquesta església amb el nom de "La Mesquita", nom que ha fet suposar l'existència anterior d'un temple musulmà. Vers la fi del segle XV va resultar insuficient i es va fer l'església nova. A la vella se celebrà culte fins a l'any 1783. L'any 1931 va ser declarada Monument Històrico-Artístic. L'edifici va resultar molt malmès en ser incendiat en els primers temps de la guerra de 1936. Poc després, el 1937, es va esfondrar gairebé totalment, i a més es van perdre retaules i talles de gran valor artístic. Actualment s'ha recuperat com a espai urbà, obrint-se al públic l'11 de setembre de 1979.

152. ELS RAJOLARS- SANT JOAN DEL PAS

Sant Joan del Pas és un poble del municipi d'Ulldecona. La població actual és de 184 h. (INE 2006), bona part dels quals són disseminats. És a tocar del riu de la Sénia, entre el cap de municipi (Ulldecona) i la Sénia.

D'altres topònims utilitzats són simplement el Pas o el Molí del Pas, aquest darrer relacionat amb la presència d'un molí antic de l'ordre de l'Hospital.

El seu poblament sembla estar relacionat amb la seua posició estratègica en relació al riu. Està documentat ja al segle xiv i pot identificar-se amb els Hostalets, antiga posta de camí. Per Sant Joan del Pas hi transcorria l'antiga via Augusta i, abans, la via preromana de Via Heràclia. En realitat, el riu es pot travessar fàcilment per dos llocs que coincideixen amb els dos subnuclis que formen el barri: la Raval i els Rajolars. Hi ha l'església de Sant Joan Baptista.  

153. COVES DE MONT-RAL.

El relleu dels Motllats es una estructura tabular de materials carbonatats, fissurats i carstificats d’edat liàsica. Aquest paquet calcari d’un característic perímetre acinglerat reposa sobre materials margosos triàsics de fàcies keuper. La foto es la de la Cova de la Moneda.

Des de Mont-ral podem visitar tres de les cavitats mes importants. La cova de la Moneda està constituïda per una galeria subhoritzontal de 165 m de recorregut, que per les seves característiques i la situació a peu de cingle se l’hi atribueix un antic funcionament com a surgència. Es la mes fàcil.   La Cova del Codó; també anomenada cova de l’Aixàvega o avenc del Cudó, comte amb una entrada força gran on podrem deixar les motxilles. Recorregut de 140 m, i una profunditat de 27 m.

Molt tècnica, ràpels. Cova de Mont-ral; es tracta d’un recorregut en travessia, entrant per un extrem i sortint per l’altre. Recorregut de 160 amb 22 m de profunditat. Molt Tècnica, ràpels. 

154. VIES FARRADES. TARRAGONA I TERRES DE L’EBRE

La via ferrada (en italià: via ferrata) és un itinerari, normalment vertical, equipat amb material divers: claus, grapes, preses, passamans, cadenes, ponts tibetans i nepalesos i tirolines que permeten d'una manera segura, arribar a zones remotes de difícil accés per senderistes i no avesats a l'escalada. Per garantir-ne la seguretat hi ha instal·lat un cable d'acer durant tot el recorregut, que amb el talabard, proveït d'un dissipador d'energia i mosquetons especials de via ferrada (marcats amb una K) permeten estar assegurat en cas de caiguda. A Tarragona i Terres de l’Ebre en tenim unes quantes:

• Via ferrada L’Agulla de l’Aigualcoll K5 (Hospitalet de l’Infant, Tarragona)
• Via ferrada barranc de la Foix. Tivissa
• Via ferrada Grau de Boquers. Tivissa.
• Via ferrada Tormo de la Margarida. Tivissa.
• Via ferrada Ulldecona.
• Via ferrada Canal de Magí. Arnés.
• Via ferrada dels Patacons. Vilaplana.
• Via ferrada Feixa del Colom. Montblanc.
• Via ferrada Grau de la Cova. Mont-ral.
• Via ferada Grau dels Avencs.
• Via ferrada La Trona. La Mussara.
• Via ferrada Saturnino Sanchís Escuaín. Sant Carles de la Ràpita.
• Via ferrada Roca Blanca. Sant Carles de la Ràpita.
• Via ferrada Les Serres del Mestral. Hospitalet de l’Infant.
• Via ferrada Morera de Montsant.
• Via ferrada de Penyaflor. Els Reguers.
• Via ferrada Saltant de l’Aigua. Figuerola del Camp.

155. DUESAIGÜES

El topònim prové del fet d'estar situat a la confluència de diversos barrancs. El terme de Duesaigües és travessat per la línia de ferrocarril de Tarragona a Saragossa, per Reus i Móra la Nova. Per salvar els dos barrancs que hi ha, el 1889 es construïren dos ponts de pedra, amb 14 arcades l'un i 9 l'altre. El viaducte més llarc té una alçada màxima de 36 m, i fou declarat element del Patrimoni Industrial de Catalunya. Durant la passada guerra civil, Duesaigües fou bombardejat per l'aviació nacional, ja que aquests ponts eren un important objectiu militar. Al final de la Batalla de l'Ebre el pont gran fou dinamitat pels mateixos republicans. Reconstruït en finir la guerra.  

Dins la mateixa línia, i ja en els termes de l'Argentera i de Pradell de la Teixeta fou perforat en els mateixos anys, el que va ser el túnel de ferrocarril més llarg de la península Ibèrica, construït per l'enginyer Eduard Maristany, que rebé el títol nobiliari de Marquès de l'Argentera. Durant la Batalla de l'Ebre, aquest túnel fou utilitzat com a Hospital de Sang. Des del 2004, els visitants poden trobar al Museu de l'Avi, fundat per Jordi Rabascall, una mostra testimonial d'eines i estris d'una casa de pagès. En el punt de confluència del terme amb el de l'Argentera i el de Riudecanyes hi devia haver l'antic lloc de Vilamanya, integrat a la baronia d'Escornalbou. Duesaigües formà part des de finals del segle xii de la baronia d'Escornalbou, que més tard, al segle xiii, passà a pertànyer a l'arquebisbat de Tarragona.. El 1710 es va declarar a favor de l'arxiduc. El 1810 la vila fou saquejada per l'exèrcit napoleònic.   Des de primers del segle xx s'hi explotaren pedreres de granit, i mines de galena. I fins als anys 1970 també mines de barita. Actualment disposa de parcs eòlics (Feixos, Teixeta i el futur del Vedat del Pany compartit amb Riudecols).

156.- SALA DE COMALATS. PASSANANT

La Sala de Comalats és un nucli de població agregat al terme municipal de Passanant i Belltall. Es troba a prop de la carretera de Passanant a Forès, al sud-est del terme. Comprès en l'antic terme del castell de Forès (1058), pertanyé als Cervera i a l'ordre de l'Hospital, per passar finalment al monestir de Santes Creus fins als decrets desamortitzadors del segle XIX.

Del castell de la Sala resta una imponent torre de 17 m i són destacables les cases del Castell i del Cavaller, ambdues del s. XV. Tenen especial interès els sepulcres de fossa, la cista megalítica al pla del bosc de la Sala i la pedra megalítica amb símbols solars. Des d’aquí es pot fer la Ruta dels Comalats. Es un recorregut per una zona no massa concorreguda de la Conca de Barberà pertanyent geogràficament a la Baixa Segarra i molt a prop de l'Urgell. Territori rural, cultius de secà, edificacions medievals, vistes impressionats de la Conca i el cel i el vent molt a prop.

157.- EL LLOAR

Fins al 1989 el nom del municipi responia a una ortografia castellanitzant, i constava com a Lloá.

Sembla que es desenvolupa a partir de la Reconquesta. Formà part com a petit agregat de la Figuera, de la Baronia de Cabacés, fundada a favor del bisbe de Tortosa. En els documents més antics sobre el poble sempre surt esmentat com a masos o quadra Lloar. L'any 1558, davant la petició dels veïns, el bisbe de Tortosa, Ferran de Lloaces, autoritzà la construcció d'una església dedicada a Sant Miquel Arcàngel, patró del poble. Posteriorment, l'any 1777, es construí una nova església. Durant la guerra contra els francesos, el Lloar aconseguí tenir Ajuntament propi.

Hi han dues teories sobre l'origen del topònim «el Lloar». Una, el fa d'origen àrab al-auar, «els costers o pendents». L'altra explica que ve de «llosar», forma antiga de «llosera», és a dir, lloc on la llosa (pedres planes, de llicorella, per exemple) és molt abundant. Cal destacar l’existència del Celler Torres.  

158. EL MOLAR

Abans del nucli actual, van existir dos poblats en aquest terme. El més antic data dels segles VII i VI aC. Els vestigis d'aquest nucli estan situats al cim de la muntanyeta anomenada Mont Calvari. S'han trobat urnes i estris de ferro que, segons sembla, són els més antics trobats a Catalunya.

L'altre poblat, situat en un replà molt a prop de la font, cap a la banda de ponent, era d'origen romà. S'hi han trobat restes de ceràmica i lloses que probablement pertanyien a un cementiri. Després de la destrucció d'aquest últim poblat, el terme del Molar, integrat al de Garcia, quedà convertit en un terreny ple de boscos. L'actual poble va néixer a finals del segle XIII i principis del XIV, a l'ombra d'una casa de pagès anomenada Mas d'en Bas, el primer a ser repoblat després de la Reconquesta.

Fins a mitjan segle xix, el Molar va estar vinculat al municipi de Garcia, com fa palès un document de 1156 en què Ramon Berenguer IV cedia el territori al monestir de Poblet. Durant la Guerra del Francès, les tropes napoleòniques ocuparen el lloc en diverses ocasions. La primera el 1810, quan el poble fou objecte de pillatge. Entre 1833 i 1839 la població es va veure afectada per una epidèmia de còlera. El Molar fou bombardejat per avions alemanys durant la Guerra Civil.

La Mina Lussa es va utilitzar com a hospital de campanya durant la Batalla de l'Ebre. Es tracta d'un derivat de la paraula comuna "mola". És, doncs, un topònim romànic, possiblement per: la presència de diversos molins en els seus entorns, o bé que n'extraguessin pedres bones per fer les moles dels molins.