Català
Español
English
La Maria Dolors Díaz Fortuny és col·legiada del CETIT una de les primeres dones enginyeres al nostre col·legi
Per què vàreu estudiar enginyeria?
Jo feia batxiller de ciències a l’institut de Tarragona, però en la química no m’hi havia fixat gaire. Tot i així vaig haver d'estudiar química tot un estiu quan feia cinquè, i em va començar a cridar l'atenció. Era una època en què es començava a sentir que a Tarragona pujaria molt la química degut a la instal·lació del complex petroquímic. Llavors, amb una amiga vam dir “podem fer química” o alguns estudis no molt llargs sense necessitat d'haver de fer el PREU (pre-universitari). Ens vam anar engrescant i ens vam informar sobre els estudis que llavors es deien peritatge i que posteriorment serien enginyeria tècnica. Passàvem de pèrits a enginyeres i sonava bé.
Quan vam acabar sisè, els centres d'estudi més a prop eren a Vilanova, Terrassa i Barcelona. Vam dir que si, de totes maneres havíem de sortir de Tarragona, mal que mal fer-ho a Barcelona. Així que la meva companya, la María Paz Gracia Ferrer, i jo vam ser les dues primeres noies de Tarragona en estudiar-ho.
I què li deien a casa?
No s’ho creien. Deien "vols dir?", "i que serà això?". També els preocupava que no fes el pre-universitari. Parlo que jo tenia 16 anys i era de Tarragona i havia d'anar a Barcelona on l’ambient ja canviava molt. Em deien "aguanta un any més i ho faràs més madura". No vaig fer cas.
Com era estudiar a Barcelona?
A Barcelona vam estudiar a l'Escola industrial, i allí sí que hi havia altres noies. De fet, s'hi impartien moltes especialitats diferents d'enginyeria. A algunes, com mecànica o elèctrica no hi havia cap noia. Però a química, en canvi, sí que vam acabar sent força noies. Allí vam conviure molt bé i en els estudis de química, sobretot, em va cridar molt l’atenció el treball al laboratori, on hi havia molta companyonia.
Aquesta escola era de la Diputació, i vam haver fer doble graduació per tal d'obtenir el títol oficial reconegut a tota Espanya. Recordo que hi havia un tribunal i ens demanava de fer un projecte. Jo, per casualitat, vaig triar un cracking de petroli, que era una cosa que em cridava molt l'atenció.
Finalment em vaig titular en laboratori i vaig començar a treballar analitzant aigües industrials d’empreses. Després, vaig seguir fent estudis més enfocats a la pedagogia perquè volia donar classes.
De química, pròpiament dit, vaig fer només laboratori, abans d'enfocar-me a l'ensenyament. A l'època, un professor que es deia Muntaner va instal.lar el primer laboratori a l’Escola del Treball. Però ell feia classes teòriques de química i jo, juntament amb l'Enric de la Salut, vam passar a portar el laboratori.
Finalment us vau podeu dedicar a la docència?
Sí, en aquells anys, vam començar a donar classes nocturnes a empreses químiques. Els nostres alumnes eren treballadors sense una titulació específica. Amb ells fèiem pràctiques al laboratori. Però era una altra època, fa més de 50 anys, i em resultava molt difícil de compaginar amb la vida familiar. A més, eren uns anys de molts canvis en l'estudi de la química i les seves aplicacions, tot anava molt de pressa i no vaig poder aguantar aquest ritme. Finalment, vaig deixar-ho.
Tot i així, heu seguit mantenint el contacte amb el Col.legi?
Sí, i tant. Mai no hi he perdut el contacte. I he participat en activitats de tota mena organitzades pel Col.legi, des de cursos de música o art a tasts de vins o viatges. Un d'aquests viatges va ser força espectacular. Vam anar a Rússia a mitjans del anys vuitanta, quan encara hi havia un règim comunista. Teníem visites concertades a Moscou i Leningrad, que es deia llavors. A Moscou no en vam fer ni una, només vam trobar impediments i totes es van anul·lar des del Soviet Suprem. Molt sonat. Però en definitiva va ser un viatge extraordinari, ple d'anècdotes, d'aquells que no s'obiden.