Català
Español
English
Joan Esquerrá Aznar, col·legiat des de l'any 73 amb el número 5153, enguany ha estat homenatjat a la Diada de l'Enginyer per complir cinquanta anys de col·legiació. Actualment jubilat.
Quan comença a interessar-se pel món de l'enginyeria?
Tenia al voltant de quinze anys quan vaig haver de decidir si em decantava per les lletres o les ciències. I ho vaig fer per les ciències, ja que m’interessaven i, per altra banda, a casa meva venien del món farmacèutic. Després em vaig graduar com a Enginyer Tècnic Industrial especialitzat en Química Industrial a l'Escola d'Enginyers Tècnics de Barcelona.
Quin és el seu primer contacte amb la vida laboral i el món de l’enologia?
Inicio la meva professió en el camp de l’enologia a l’empresa López Bertan i Cia, on hi estic dos anys. Aleshores aquest era món basat principalment de majoristes de vins i no pas de productors. Tot era a granel i no hi havia un gran valor afegit. Es tractava més d’un factor econòmic que no pas de cuidar el gust. Recordo que, a Tarragona, hi havia moltes cellers que disposaven d’un producte importat i un altre que es considerava un “segona fila”. Per sort, aquest món ha evolucionat molt i cap a millor. Actualment, el vi disposa d’una qualitat excel·lent perquè la fermentació és controlada, i a més som capaços de donar-li altres usos, com a la cuina.
Tot i iniciar-se en el món de l’enologia, dedica bona part de la seva vida a treballar en el sector dels destil·lats i licors.
Dos anys després, entro a formar part de l’empresa Bols, on assumeixo el càrrec de director tècnic, durant quinze anys. Recordo especialment aquella etapa ja que vaig gaudir-la molt. Em vaig fer càrrec del test de fabricació dels destil·lats i macerats i de la producció. Era un camp interessant i bonic alhora. En aquella època, tot allò relacionat amb la fermentació i l’alcohol, com a producte industrial i de gust de boca, era molt important. A Tarragona aquest sector generava un pes important, ja que es feien exportacions a tota Europa.
Quin pes té aquest sector en els consumidors?
Avui en dia hi ha força consumidors de licors i destil·lats. Al seu voltant es genera tota una aventura. S’ha de diferenciar entre aquells que simplement enceten una ampolla per beure, i aquells que la destapen per obrir un món d’il·lusió. Evident, sempre hem de ser conscients que no hem d’abusar-ne, però acabar un bon dinar amb una copeta de licor, si no s’ha de conduir, és un plaer en tots els sentits.
A inicis dels anys 90 canvia el món dels destil·lats i dels licors per les assegurances.
No va ser una decisió que vaig prendre a consciència, sinó a causa del tancament de la fàbrica Bols, per temes de mercat comú. A Espanya era molt interessant fabricar begudes alcohòliques perquè l’impost sobre l’alcohol, en aquella època, fins a l’entrada del mercat comú, era baratíssim. Un producte alcohòlic podria valdre tres vegades més a Holanda, França o Alemanya que a Espanya. Una de les coses que comprava un turista quan venia a casa nostra, era una de les ampolles que consumia per emportar-se la al seu país. Les empreses com Bols vivien del turisme estranger. En el moment en què els preus es va igualar a la resta d’Europa, no hi va haver gens d'interès de seguir-ne fabricant a Espanya.
Va ser aleshores, amb 40 anys, quan l’empresa Winterthur em van venir a buscar. Era una feina diferent, molt més a gran escala. Fins aleshores havia estat en empreses de caràcter més familiar. Vaig ser el responsable de la Xarxa Pericial de la companyia de la zona de Catalunya, Balears i Andorra. Vaig estar-hi molt a gust tot i que la feina implicava viatjar, i reconec que era cansat. En aquest sector vaig finalitzar la meva etapa laboral.
Actualment està jubilat. A què dedica el seu temps lliure?
Si, des del 2014 que estic jubilat, quan vaig complir els 65 anys. Em dedico a llegir i escriure, però ho faig a mà, fent cas a les recomanacions mèdiques de fer funcionar les articulacions. Allò que escric guardo el més important, i a vegades ho comparteixo amb la meva dona, els meus fills i els meus nets. I allò que no m’agrada, ho estripo simplement. És un bon exercici físic i mental. I com no, també m’agrada entrar als “colmados” per veure els licors que hi tenen, mirar les seves etiquetes i els seus envasos.
En el marc de la Diada de l’Enginyer 2024 va rebre el distintiu de 50 anys de col·legiació.
Quan en el marc de la Diada de l’Enginyer vaig veure aquell auditori ple vaig pensar que era un orgull veure com s’havia ampliat la família. Per altra banda, em va fer molta il·lusió rebre aquell reconeixement, ja que 50 anys no s’hi arriben fàcilment, i quina sort! Vaig pensar si pogués tirar enrere, tornaria a començar. Són moltes vivències i experiències les que m’emporto. El CETIT ha canviat molt al llarg d'aquests 50 anys. En els seus inicis era un organisme petit, situat en un despatxet a la rambla de Tarragona, i en aquella època, en tota la província, no arribàvem als 200 col·legiats i col·legiades. Actualment han canviat molt les coses.
Què els hi diria als futurs enginyers i enginyeres?
Els hi donaria tres consells. El primer, que es formin constantment. Si no un es rovella i està un temps sense formar-se, acaba perdent el tren. La societat canvia i nosaltres ens hem de saber adaptar a ella. El segon, és que quan algú faci un projecte, no el deixi en mans d’un tercer; sinó que segueixi tot el procés, des de principi a final. I el darrer, no és un consell professional sinó humà. Primer, sempre la família i després la feina. És molt important. Evidentment, aquests consells serveixen per a totes les professions.