Català
Español
English
Aquests dies l’Associació Nuclear Ascó-Vandellòs II, AIE (ANAV) va comunicar que se li havia concedit la renovació de l’autorització per l’explotació durant 10 anys més de la central nuclear de Vandellòs II, gràcies a l’informe favorable del Ple del CSN, sota els criteris de correcte funcionament, adequat manteniment, seguretat i capacitat de donar resposta als requisits normatius i evolutius, entre d’altres.
En el comunicat, ANAV anuncia que manté un programa d’inversió a la central per conservar permanentment actualitzat l’estat de la instal·lació i garantir el funcionament segur i fiable de la planta.
El CETIT es congratula amb la decisió i vol felicitar efusivament a l’ANAV per la tasca que ha dut a terme, que li ha permès aconseguir la renovació.
En temps d’incertesa, tant econòmica com social, una notícia com aquesta dona esperança perquè, independentment del que pensi cadascú en referencia a l’energia nuclear, el cert és que la central nuclear de Vandellòs II, genera gairebé el 20% de l’electricitat generada a Catalunya, i suposa una injecció moral i econòmica pel nostre Territori, acostumat al desmantellament de plantes sense cap altra alternativa.
La qüestió de l’origen de l’electricitat avui està en boca de tots, i tothom opina que les fonts d’energia haurien de ser “netes”; però com enginyers, no creiem que únicament aquest sigui el gran enigma. El gran enigma és parlar del model de sostenibilitat territorial. Els del centre ho tenen clar, el seu model és una sostenibilitat de país, escampada d’instal·lacions, de produccions, etc., allunyat del centre per alimentar aquell i deixant el que sobri com a zona verda. Els de la resta de Catalunya, també ho tenen clar, el seu model és de sostenibilitat local basat amb l’auto abastament.
Ambdós models, tindran seguidors i detractors, però el que ningú vol abordar és que cal trobar un equilibri de compensació. El meu padrí deia: “el que no vulguis per tu, no ho vulguis per ningú”; i aquesta és la clau de l’equilibri, el “jo et dono i tu hem dónes” és la fórmula que hauria de regir una planificació sostenible sempre adequada a l’entorn mediambiental. No és de rebut que les planificacions de les ubicacions de molins eòlics, parcs fotovoltaics, nuclears i petroquímica sempre siguin al sud, sense que la gent que viu al territori en tregui cap contrapartida i a canvi en suporti tots els inconvenients.
Per tant, des del CETIT ens alegrem profundament perquè una empresa implantada al nostre territori pugui continuar deu anys més gestionant l’explotació de la central a l’haver fet les coses ben fetes, però reclamen l’equilibri sostenible perquè els nostres pobles, el dia que no es renovin les autoritzacions, no esdevinguin deserts amb mà d’obra disposada a suportar les deportacions que el centre ens tingui dissenyades.
Antoni Escarré París
Degà