Català
Español
English
Pompeu Fabra i Poch (la Salut, 20 de febrer de 1868 - Prada, 25 de desembre de 1948) va ser un filòleg català conegut com el «seny ordenador de la llengua catalana» per la seva tasca de capdavanter establidor de la normativa moderna de la llengua catalana. El seu pare va exercir sobre ell una gran influència durant la seva infantesa i joventut, tant pels primers contactes amb alguns diccionaris i gramàtiques que corrien per casa, com el Diccionari de la llengua catalana amb la correspondencia castellana y llatina, de Pere Labèrnia, i la Gramática de la lengua catalana, d'Antoni de Bofarull i Adolf Blanch, com per la tria de la carrera d'enginyer, en la qual va influir el seu pare, que, tanmateix, no va poder veure completada a causa de la seva mort el 1888.
Uns inicis fecunds i polèmics
Fabra va començar estudis d'enginyeria industrial que progressivament va alternar amb una forta inclinació autodidacta per la filologia i el 1889 entra com a redactor a L'Avenç, que en 1891 li va publicar a la seva l'editorial la gramàtica "Ensayo de gramática del catalán moderno", en què, per primera vegada amb metodologia científica, es descriu la llengua parlada amb una acurada transcripció fonètica.
Juntament amb Joaquim Casas Carbó i Jaume Massó i Torrents Fabra va emprendre la segona campanya lingüística de la revista L'Avenç, que durà tot el 1892 i va consistir en una sèrie de denses notes, generalment no signades, que la revista va publicar sota la rúbrica de «La Reforma Lingüística» a partir del número de març, i que «aportaven una justificació teòrica dels canvis ortogràfics que s'anaven adoptant sobre la marxa» i que van ser els primers intents científics de sistematització de la llengua, intents que van provocar arborades polèmiques i van constituir l'esbós de la futura normativització. Des de L'Avenç, Pompeu Fabra va publicar articles utilitzant el pseudònim Esteve Arnau, per evitar la confrontació directa i la crítica a persones reals i concretes amb una trajectòria formada en aquell moment, a més per ocultar la seva participació en una revista de la qual se sentia allunyat ideològicament.
Amb tot, les propostes es podien considerar revolucionàries, difícils d'acceptar per la majoria tradicionalista composta pels floretistes, alguns dels escriptors més reconeguts de la Renaixença com Narcís Oller, Víctor Català i Àngel Guimerà, i els mitjans periodístics. La campanya de L'Avenç va provocar la reacció dels tradicionalistes, que van contraatacar, que era justament el que buscaven els impulsors de la campanya. Un clar exemple fou l'article de Fabra a La Vanguardia el 22 de març de 1892 titulat «Sobre la reforma lingüística y ortográfica», amb el qual contestava un d'anterior d'Omar i Barrera al mateix diari, i presentava en síntesi el seu programa d'actuació.
En 1895 va presentar Contribució a la gramàtica de la llengua catalana al premi extraordinari a la millor gramàtica dels jocs florals de 1895, contraris a les seves teories, i que va desert, i de nou als de 1896, en què la comissió li va atorgar un accèssit. No es va publicar fins a 1898 per la Tipografia de L'Avenç perquè Fabra temia un parany si la publicava la comissió dels jocs. L'obra es considera una fita crucial de la gramàtica del català modern.
De Bilbao a Badalona
El 1902 guanyà per oposició la càtedra de química de l'Escola d'Enginyers de Bilbao. El 5 de setembre de 1902 es casava amb Dolors Mestre a l'església de Sant Vicenç de Sarrià, poc abans que comencés el curs. El 1912, després de ser catedràtic de la Universitat de Bilbao, va decidir abandonar el seu lloc de treball i tornar a Catalunya a dedicar-se a la tasca lingüística que, d'altra banda, no havia deixat mai tot i ser al País Basc. La família Fabra no es va instal·lar a Barcelona, sinó a Badalona. Les raons de la decisió de Fabra fou a causa de la seva filla mitjana, Teresa, tenia la salut delicada i els metges els havien recomanat aires i abundants banys de mar. La ciutat de Badalona, situada ben bé a la costa, li oferia aquesta proximitat al mar i una bona comunicació amb les seves feines a la universitat a i l'Institut d'Estudis Catalans. A més, des que havia viscut a Begoña, Fabra li agradava viure a ciutats més petites, lluny de les grans aglomeracions de les capitals. Fabra va viure a Badalona fins que hagué de marxar a l'exili el 1939, i hi va tenir una important vida social, entre d'altres, va ser el primer director de l'Escola Municipal d'Arts i Oficis, on va fer amistat amb altres mestres o col·legues, com Pau Rodon i Amigó. Es van fer molt conegudes a la ciutat nombroses anècdotes i, especialment, les tertúlies que mantenia quan coincidia amb amistats o coneguts en els seus viatges en tramvia, un mitjà de transport del qual n'era un enamorat, de Badalona a Barcelona, i viceversa.
El 1906 va participar en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana amb la comunicació Qüestions d'ortografia catalana.El seu prestigi intel·lectual en va sortir enormement reforçat, fins al punt que Prat de la Riba el cridà per dirigir un projecte de normativització lingüística del català. Aleshores tornà a Catalunya, fou nomenat fundador de la Secció Filològica de l'IEC i ocupà una càtedra dels Estudis Universitaris Catalans.
La consolidació d'una tasca
L'any 1932, Fabra accedí directament, per raó del seu prestigi, a la càtedra de llengua catalana de la Universitat de Barcelona. Amb ell hi entrava oficialment la llengua catalana, per primera vegada a la història. El 1933, Fabra esdevingué president del patronat de la nova Universitat Autònoma de Catalunya, tot just creada. El diccionari del 1932, ja esmentat, i conegut popularment com a Diccionari Fabra o el Pompeu, fou pensat com l'esbós –«canemàs», en digué el mateix Fabra– d'un futur diccionari oficial de l'Institut d'Estudis Catalans.
Darrers anys
El 1934 va ser detingut arran dels fets d'octubre com a cap del Patronat Universitari, juntament amb la resta de membres de l'organisme. Van ser tancats al vaixell-presó l'Uruguai, on també es trobava empresonat el Govern català. Hi va estar tancat durant sis setmanes i un dia. El 8 de desembre la seva causa va ser sobreseguda i va ser posat en llibertat. No obstant això, cal destacar que durant el seu captiveri no va abandonar la seva obra, amb permís de les autoritats del vaixell va fer algunes conferències, que van ser seguides pels polítics i intel·lectuals empresonats i que impressionà els guàrdies. L'any 1934 va ser un dels signants del manifest "Per la conservació de la raça catalana". Aquest manifest racista encaixa en l'època en què l'eugenèsia humana era un tema negociable, però a l'Alemanya nacionalsocialista d'aquells dies va provocar assassinats industrials de jueus, homosexuals, gitanos i altres excessos. L'hivern de 1939 va anar a la casa de Sant Feliu de Codines, des d'on marxa a l'exili a l'Estat francès. Tot i que la seva figura no era perseguida, per la seva situació inestable, cada vegada era més difícil viure a Catalunya, i la seva condició de republicà i catalanista el van fer marxar. Abans es va reunir amb alguns companys, com Joan Oliver o Antoni Rovira i Virgili, per decidir continuar l'obra de la Institució de les Lletres Catalanes, fos dins o fora de Catalunya. Finalment, la matinada del 24 de gener la família Fabra va partir de la seva casa, Can Viladomat, amb direcció Girona, després a Bescanó, Olot i Agullana, on al cap de pocs dies van començar a arribar refugiats. Van travessar la frontera franco-espanyola el 31 de gener del 1939, cinc dies després que entressin les tropes del general Franco a Barcelona. En acabat va viure un llarg pelegrinatge amb estades a París, Montpeller, Perpinyà i, finalment, Prada de Conflent, al número 15 del carrer dels Marxants.
El 30 de gener del 1940, el tribunal provincial de responsabilitats polítiques de Barcelona els va obrir a l'editor Josep Queralt i Clapés i a ell un expedient –el 2223– com a sospitosos de filiació catalanista. La Guàrdia Civil el va acusar de ser un «element separatista acèrrim», sentència que va corroborar el mateix tribunal regional en catalogar-lo d'«hostil a les coses d'Espanya». El 10 de maig del 1941 es va dictar sentència. Pompeu Fabra va ser condemnat a pagar una multa de 5.000 pessetes pel seu catalanisme «i profund menyspreu i enemistat cap a Espanya», sanció que va anar acompanyada d'«una inhabilitació absoluta perpètua i estranyament perpetu del territori nacional». La situació financera, però, en què es trobava Pompeu Fabra va provocar que, el 15 d'octubre del 1941, el jutge Francisco Eyre Varela decretés la seva insolvència. El 15 de març del 1947, l'Audiència Provincial de Barcelona va deixar sense efecte la sentència. Haurien de passar 11 anys perquè la comissió liquidadora de la normativa els acabés indultant i restituint-ne l'honor, encara que fos a títol pòstum.
Entre el 14 de setembre del 1945 i el 22 de gener de 1948, va ostentar el càrrec de conseller de la Generalitat a l'exili.
Els últims anys de la seva vida van ser molt precaris, vivint gràcies al menjar i roba que li feien arribar. Malgrat les condicions adverses, continuà treballant i enllestí una nova Gramàtica catalana, publicada pòstumament el 1956 per Joan Coromines, i les Converses filològiques.Tomba de Pompeu Fabra a Prada.
L'any 1947 li diagnostiquen un càncer a la seva filla Teresa, un fet que el va trasbalsar; va fer que prengués consciència de la seva edat i comencés a pensar tot sovint en la mort. Tant és així que el 27 de novembre de 1947 va anar a Andorra a fer testament. La mort de la seva filla va afectar moltíssim Pompeu Fabra, que aleshores estava a punt de fer 80 anys. Les paraules de Joan Alavedra al seu enterrament recullen el sentiment de la comunitat de catalans exiliats que estaven preparant una celebració pel vuitantè aniversari del filòleg transmutada en dol per la pèrdua familiar.] Amb tot, l'homenatge pel seu vuitantè aniversari es va acabar fent i la comunitat catalana a l'exili li va oferir una medalla d'or adquirida per subscripció popular, amb el seu bust modelat per l'escultor Joan Rebull. Va morir a la seva residència de Prada el 25 de desembre de 1948.
