Català
Español
English
JOSEP M. PARERA SOCIAS, col·legiat número 5107 des de l'any 1973.
“Tinc la sensació que, en la meva època, les relacions humanes eren més properes i l’estima per l’empresa era molt més gran”
És evident que els sistemes de control han canviat molt, però les relacions entre les persones també han canviat molt. Tinc la sensació que abans eren molt més properes i l’estima per l’empresa era molt gran.
Què té la mecànica que la fa tan especial?
Els meus pares tenien un taller de cotxes i el meu germà també era mecànic, i això va propiciar que la mecànica fos especial per a mi. Des de petit m’interessava molt muntar i desmuntar peces, com també el dibuix tècnic. Així que vaig acabar cursant enginyeria tècnica industrial, en l’especialitat de mecànica, a Vilanova i la Geltrú, i recordo aquella etapa molt profitosa i divertida al mateix temps.
El servei militar va irrompre en els estudis?
Vaig fer les milícies universitàries, mentre estudiava, el que s’anomenava la Instrucción Premilitar Superior. Aleshores quan vaig acabar els estudis tocava demanar destí i, en funció del número de promoció, t’enviaven més lluny o més a prop. Com a curiositat, vaig treure el número 9 d’Espanya. Aleshores em van destinar a Lleida, durant quatre mesos.
L'any 1972 comença la seva carrera professional a l'empresa Industrial Calor Frío SA, dedicada a la instal·lació de gas propà. En què va consistir aquest primer contacte amb el món laboral?
Just en acabar els estudis vaig trobar aquesta primera feina, que no va arribar als dos anys. Allà vaig fer la funció de tècnic comercial, és a dir, buscàvem clients allà on hi havia una construcció, una granja o blocs de pisos per fer una instal·lació. Fèiem el treball tècnic de la instal·lació: el sistema de les canonades, el càlcul dels diàmetres i dels consums, els tancs que s’hi havien d’instal·lar...
Com era d’important per les empreses i la societat el gas propà?
Significava una manera de tenir gas centralitzat a les cases. En comptes de calderes de gasoil i de llenya, s’utilitzava el gas que era més net i més eficient. Aleshores, cap als anys setanta, se l’instal·laven les persones més benestants que tenien xalets com també ho vam fer en una gran quantitat a les granges, ja que era un gran avenç pels calefactors i l’engreix dels pollets, per exemple. Era el recurs més net, barat i pràctic.
Al cap de poc temps, l'any 1974 va ser contractat per ENTASA, al complex petroquímic de Tarragona, companyia que posteriorment va passar a denominar-se REPSOL PETROLEO S.A. Com recorda aquella època?
Sí, l’any 1974 és quan es comença a parlar de la refineria a Tarragona, i un any més tard, em vaig incorporar a l’equip de producció. Vaig estar-hi trenta-dos anys a l’empresa, que va passar per diferents noms. El meu lloc de treball va ser a l'àrea de Producció i més concretament a les Unitats d'Alta Pressió, on vaig assolir el càrrec de Cap d'Unitats d'Alta Pressió. L’any 2006 em van prejubilar. Però uns mesos més tard, el 2007, vaig ser contractat de nou a REPSOL; per col·laborar en el projecte C-10 de Cartagena, que era pràcticament la construcció d'una refineria nova amb unitats de conversió profunda. Va ser una experiència molt positiva, ja que era un projecte nou que partia de zero. En aquesta època em vaig convertir en una espècie de freelance que rebia tota la informació per correu postal i treballava des de casa, tot i que en moments puntuals, com reunions o revisions, em desplaçava tant a Madrid, seu central, com a Cartagena. Em van considerar una persona experta i la meva aportació els va interessar.
Podríem dir que el de Cartagena va ser el seu major repte en l'àmbit laboral?
És evident que aquest en va ser un, però en vaig afrontar d’altres. Tinc la sort que vaig estar molt ben considerat, dins el grup Repsol, com una persona experta en temes delicats i d’alta pressió. Vaig estar dinou anys vinculat en molts projectes a Repsol Tarragona, i cada cop les especificacions europees eren molt més restrictives, calia fer modificacions en unitats existents, fer-ne de noves, ampliacions... això significava que, fins a l’any 2000, fèiem un projecte nou cada dos anys. I cada projecte era un repte, ja que parties de la base de l’enginyeria bàsica i després s’havia d’ensenyar a tots els operadors.
Com ha canviat la relació empresa i personal actualment?
És evident que els sistemes de control ha canviat molt, però les relacions entre les persones, també. Tinc la sensació que abans eren molt més properes i l’estima per l’empresa era molt gran. Actualment costa més trobar persones que gaudeixin amb la feina i s’involucrin com ho fèiem anys enrere.
A la seva vida també hi va tenir lloc l’ensenyament, què recorda especialment d’aquella etapa?
Entre el 2005 i el 2010 vaig poder impartir classes a l’Instituto Superior de la Energía (ISE)", ubicada a Móstoles. Vaig tenir l'oportunitat d’ensenyar, formar personal i sobretot fer-los involucrar perquè s’ho sentissin seu. Tot plegat va arribar després d’arrencar l’Hidrocracker, el projecte estrella de Repsol a Tarragona d’aleshores, quan ja estava estabilitzada la planta i jo en quedava lliure. Aleshores, a Puertollano, es va produir un accident a la planta i m’hi van enviar per ajudar a reconstruir-la. Va ser allà on vaig conèixer el director d’un dels mòduls i em va proposar impartir classes. Vaig gaudir-ho molt perquè ho feia amb enginyers superiors, amb un gran currículum, provinents de tot el món. Va ser una gran satisfacció molt gran poder compartir coneixements amb gent jove i compromesa.
Quin és el futur d’aquestes empreses, com Repsol?
El futur no ha estat mai massa clar, tot i que actualment s’està apostant per biodièsels i en diferents alternatives d’electricitat. Imagino que els comestibles fòssils aniran desapareixent, i el que haurien de fer les empreses és pensar en clau de futur i reinventar-se per produir nous productes potents en el mercat.
Aquest any ha rebut un important distintiu. Amb què es queda d’aquests 50 anys de col·legiació?
Em quedo amb la feina ben feta. Tot i que quan estàs tan involucrat en la feina, la conciliació familiar es fa complicada i dura, ja que no entén d’horaris.
L'octubre de 2011 es va jubilar definitivament. A què dedica el seu temps lliure?
Principalment, faig d’avi i també tinc una parcel·la en la qual hi podo els arbres i hi passo bones estones. També vaig a caminar i en bicicleta per procurar estar ocupat i bé físicament.
Què els vol dir a les futures generacions d’enginyers?
Que s’agafin la feina amb seriositat i que se l’estimin com una part d’ells i no només com un sinònim d’una nòmina a final de mes.