Michael Faraday (Newington Butts, 22 de setembre de 1791 - Palau de Hampton Court, Surrey, 25 d'agost de 1867), va ser un científic anglès (físic i químic) que va contribuir especialment en els camps de l'electroquímica i l'electromagnetisme.
Faraday va realitzar importants contribucions en el camp de l'electricitat. El 1821, després que el químic danès Oersted descobrís la relació entre corrents elèctrics i camps magnètics, Faraday va construir dos aparells per a produir el que va anomenar rotació electromagnètica, en realitat, un motor elèctric. Deu anys més tard, el 1831, va començar els seus més famosos experiments amb què va descobrir la inducció electromagnètica, experiments que encara avui dia són la base de la moderna tecnologia electromagnètica. Treballant amb l'electricitat estàtica, va demostrar que la càrrega elèctrica s'acumula a l'exterior dels conductors elèctrics carregats, amb independència del que pugui haver en el seu interior. Aquest efecte s'empra en el dispositiu denominat gàbia de Faraday.
Sota la direcció de Davy va realitzar les seves primeres investigacions en el camp de la química. Un estudi sobre el clor el va dur al descobriment de dos nous clorurs de carboni. També va descobrir el benzè; va investigar noves varietats de vidre òptic i va dur a terme amb èxit una sèrie d'experiments de liqüefacció de gasos comuns.
Va ser elegit com a membre de la Royal Society l'any 1824,[2] nomenat director de laboratori l'any 1825; i el 1833 va accedir a la càtedra "John 'Mad Jack' Fuller" de Química com a càrrec vitalici, sense l'obligació d'impartir classes. Dos anys més tard li va ser concedida una pensió vitalícia de 300 lliures anuals.
En reconeixement a les seves importants contribucions, la unitat de capacitància elèctrica del SI es denomina Farad. També va existir una antiga unitat de càrrega elèctrica denominada faraday que va ser substituïda pel coulomb, un faraday era igual a la càrrega de càrrega de 6,02 x 1023 electrons (un mol d'electrons).
A l'edat de vint anys, l'any 1812, i en acabar el seu aprenentatge, Faraday va assistir a les classes de l'eminent químic anglès Humphry Davy, de la Royal Institution i la Royal Society, i a les de John Tatum, fundador de la City Philosophical Society. Sovint, l'entrada per a aquestes conferències li va ser proporcionada a Faraday per William Dance (un dels fundadors de la Royal Philharmonic Society).
Posteriorment, Faraday trameté a Davy un llibre de tres-centes pàgines basat en les notes que havia pres en les classes. La resposta de Davy va ser immediata, amable i favorable. Quan Davy va danyar-se la vista en un accident amb triclorur de nitrogen, va decidir contractar Faraday com a secretari. Quan John Payne, un dels assistents de la Royal Institution, va ser despatxat, hom va encarregar a Sir Humphry Davy de trobar-ne un substitut. Davy va nomenar Faraday assistent químic de la Royal Institution l'1 de març de 1813.
En la classista societat britànica de l'època, Faraday no era considerat un cavaller. Quan Davy va fer un llarg viatge pel continent entre 1813 i 1815, el seu majordom no va voler acompanyar-lo. Faraday s'hi va sumar com a assistent científic de Davy, i se li va requerir fer de majordom fins que hom poguera trobar un substitut a París. De fet, Faraday va fer de majordom durant tot el viatge. La muller de Davy, Jane Apreece, no va voler tractar Faraday com un igual (el va fer viatjar fora del cotxe, menjar amb els criats, etc.) i el va fer sentir-se tan dissortat que fins i tot va plantejar-se tornar sol a Anglaterra i abandonar la ciència. No obstant això, el viatge li va permetre accedir a l'elit científica europea i a un munt d'idees estimulants.
Faraday va ser un cristià devot i membre del petit grup glasita, una branca de l'Església d'Escòcia. Posteriorment serviria dues vegades com a degà de l'església que aquest grup religiós tenia a Glovers Hall, Barbican, la qual posteriorment seria traslladada a Barnsbury, Islington.
Es va casar amb Sarah Barnard (1800-1879) el 2 de juny de 1821, i no van tenir fills.[2] Es van conèixer quan assistien als oficis de l'església sandemaniana.
Faraday treballava el món de l aquímica, l'electricitat, el magnetisme i el diamagnetisme.
Va crea La gàbia de Faraday, en el seu treball sobre l'electricitat estàtica, Faraday va demostrar que la càrrega només resideix en l'exterior d'un conductor carregat, i que la càrrega exterior no influeix en res que estiga tancat dins d'un conductor. Això és degut al fet que les càrregues exteriors es redistribueixen de manera que els camps interiors deguts a elles es cancel·len. Aquest efecte de blindatge es coneix avui dia com gàbia de Faraday.
Faraday va ser un excel·lent experimentador que transmetia les seues idees en llenguatge simple i clar. No obstant això, les seues capacitats matemàtiques no ultrapassaven la trigonometria o l'àlgebra més simple. Va ser James Clerk Maxwell qui, partint de l'obra de Faraday i d'altres, i consolidant-les en un conjunt d'equacions, va establir la base de les modernes teories de tots els fenòmens electromagnètics. Maxwell va escriure que Faraday, amb l'ús que va fer de les línies de camp, «de fet havia estat un matemàtc de primer ordre—a partir del qual els matemàtics del futur podrien derivar valuosos i fèrtils mètodes.»